dijous, 4 de desembre de 2008

"Crónicas italianas", Stendhal

Chroniques italiennes
Henry Beyle com a Stendhal, 1837-1839
Valdemar, 440 pàgines

Vet aquí un clàssic del novel·lista francès Henri Beyle, que signà sempre les seves obres amb el pseudònim d'Stendhal. Aquest llibre ofereix un recull de narracions ambientades en la seva majoria a l'edat moderna italiana, però no els brillants i lluminosos anys del Renaixement, sinó més aviat en els segles XVII i XVIII, igualment brillants però menys foscos, a excepció d'una incursió en el segle XIX.

L'autor afirma que són relats trobats entre antics protocols judicials, i en general el seu tema gira a l'entorn de l'amor i la passió, ja sigui amors impossibles o amors traïts. El to general dels relats és el propi de l'autor: un to molt solemne, molt correcte, gairebé indolent respecte els fets que narra; podríem dir que és un to fred i allunyat de la càrrega emotiva o psicològica dels fets narrats. No debades, algú va dir que "Stendhal és l'únic autor capaç de resumir una nit de passió en un punt i apart". Perdonau el meu mal cap per no saber qui va dir-ho. En definitiva, aquest llibre de relats segueix el mateix to que la seva obra culminant, El Roig i el negre.

En definitiva, un llibre de lectura agradable que agradarà als amants de la novel·la francesa del s. XIX i la seva forma de narrar els fets, una mica diferent a la novel·la actual.

dimecres, 19 de novembre de 2008

"Moments estel·lars de la humanitat", Stefan Zweig

Sternstunden der Menschheit
Stefan Zweig, 1927
Quaderns crema, 285 pàgines

Si l'anterior llibre era atípic, aquest és un llibre que en principi agradarà als apassionats de la Història. En principi, perquè la veritat és que és un llibre que pot satisfer les necessitats de les persones simplement curioses i amants de la bona literatura. L'autor suís, un dels més grans novel·listes europeus del segle XX, il·lustra alguns episodis històrics que foren crucials i que marcaren una fita inesborrable per la humanitat, en diversos sentits. No sempre són episodis de tipus polític, sinó que també hi ha fets culturals com la creació de "El Messies" de Händel, la mort de Tolstoi o la unió telegràfica d'Europa i Amèrica.


Són narracions molt emocionants, en què l'autor ens aconsegueix captivar i ens endinsa per les sendes d'un temps ja passat. Especialment emocionants l'episodi dedicat a la presa de Constantinoble per part dels turcs el 1453 i el dedicat a la batalla de Waterloo, on ens quedam amb la sensació que la Història podria haver estat diferent només que decisions individuals s'haguessin produït d'una altra forma, només que certes coses no s'haguessin deixat de banda, només que certes persones haguessin tengut una major iniciativa personal...

divendres, 31 d’octubre de 2008

"Viatges amb Heròdot", Ryszard Kapuscinski

Podroze z Herodotem
Ryszard Kapuscinski, 2004
Anagrama - Empúries, 253 pàgines

Vet aquí un llibre original. Kapuscinski és periodista, guardonat fa uns anys amb el premi Príncep d'Astúries, i se'l considera un dels millors periodistes del segle XX per les seves cròniques i pels seus llibres de viatges. En aquest cas, ens conta els seus principis com a corresponsal, amb destí a Xina i Índia (estam parlant de finals dels anys seixanta i principis del setanta) i de la seva activitat a Àfrica. Ara bé, la seva activitat com a corresponsal és tan sols un element de situació del tema principal, la lectura que durant tots aquests viatges realitzà de la  Història d'Heròdot, historiador grec del segle V aC. L'autor recorda les seves lectures de l'obra d'Heròdot i les situa en el lloc en les va realitzar, per tant resulta una barreja entre un llibre de viatges, una crònica periodística i un comentari de l'autor grec. Està molt ben escrit, de forma amena i directa, amb un cert estil periodístic que el fa bo de llegir.

divendres, 19 de setembre de 2008

"La batalla de Walter Stamm", de Melcior Comes

La batalla de Walter Stamm
Melcior Comes, 2008
Destino, 240 pàgines

Aquesta és la primera novel·la de l'autor pobler que he llegit, i he de dir que m'ha agradat força. El tema és força semblant al de "Les Benignes". Es tracta d'un jove alemany que és enviat a un camp de concentració condemnat per traïció i que acaba en un batalló disciplinari en plena batalla de Stalingrad, el més semblant al l'infern que s'hagi viscut sobre la terra. És un llibre força ben escrit, amb molt de ritme i força cru, ja que l'autor no ens estalvia la descripció de les atrocitats comeses pels dos bàndols ni la crueltat que es va viure en la batalla. Pens que l'autor transmet bé el que vol transmetre, el patiment extrem que els humans experimentaren sota el règim nazi i durant la dura batalla pel domini de l'actual Volgograd, la irracional crueltat dels nazis, la bogeria en que degeneren les guerres, la supèrbia alemanya, l'abnegació soviètica i l'esperpent final que s'esdevé en aquest tipus de circumstàncies.


En la part negativa, crec que a la narració li falta una mica de pausa, ja que en determinats moments es té la sensació que la història fa un bot, que falta alguna cosa, i cap al final del llibre es vol fer un resum de que li passa al protagonista entre 1943 i 1997 (més o manco). Per altra banda, el personatge principal, Walter Stamm, principalment relata el que fa, el que pensa s'exposa molt a pinzellades, fins al punt que m'ha costat fer-me a la idea de quin tipus de persona és. La resta de personatges no acaben d'estar ben definits, pel meu gust, són fruit de les circumstàncies i els manca un poc de vida pròpia. En resum, que pel meu gust li mancaria una mica de desenvolupament, a la història i als personatges.

Itàlia, 15 dies dins la bellesa - 2

Després de Siena, abandonàrem Toscana per partir cap a Umbria. Abans d'arribar al nostre destí, la ruta ens deparà dues visites espectaculars, Arezzo i Cortona. Arezzo destaca per la seva plaça major, la Piazza Grande, un espai inclinat i porticat en un costat amb palaus al seu voltant. La seva visió sembla irreal, un conjunt tan armònic no pot ser de veritat... A més, un tresor artístic que no coneixíem, a l'església de sant Francesc, els frescs de Piero della Francesca que narren la llegenda de la Vera Creu, la creu de Crist; és un conjunt impressionant -per cert, si deis que estudiau Història de l'art no pagareu entrada. Cortona és un ciutat molt més bella, encamellada damunt un turonet, amb carrerons empinadíssims plens d'encant. S'hi va rodar Bajo el sol de la Toscana, encara que els de la pel·li hi afegiren certs detalls...

Assís mereix també la visita, no sols pel llegat franciscà -que també- sinó per la bellesa que comporta com a conjunt. La basílica del sant és de veure, sobretot pels frescs de Giotto, que són una autèntica biografia il·lustrada del sant. Curiosa resulta l'església de santa Clara, amb els seus desmesurats arcbotants. Però, sens dubte, la ciutat a visitar és Gubbio, 30 quilòmetres al nord d'Assís. El camí queda en no res tan bon punt es divisa el palazzo dei Consoli i sobretot quan s'entra a la piazza Grande, on es troba el palau, un espai elevat sobre arcades que et colpeix. De Perugia no en direm gaire cosa, va ser l'epíleg de la jornada i la nostra opinió està massa influïda pel cansament i la calor.

I des d'aquí, cap al caput mundi, Roma, la ciutat eterna. Abans, però, aturada a Orvieto per veure la seva catedral, una versió descarregada de la de Siena. I què dir de Roma? En primer lloc que és una odissea entrar a la ciutat i arribar al centre, cosa que aconseguírem amb no poques dificultats... I després, tot l'esclat monumental de la ciutat: Colosseu, Museus Vaticans, piazza Navona, sant Pere, esglésies i més esglésies... A destacar (la resta de coses són molt conegudes) el Museu de l'Ara Pacis, un altar d'època imperial dins un museu contemporani que dialoguen amb armonia.

I això és el que vàrem veure; el que vàrem viure queda per nosaltres... Aquí un petit recorregut en imatges.

dijous, 14 d’agost de 2008

Itàlia, 15 dies dins la bellesa - 1

Aquest estiu hem gaudit d'unes vacances italianes, quinze dies de no res per terres de l'Emília-Romanya, Toscana,Umbria i la ciutat de Roma. No hem tengut problemes importants, llevat del fet que vàrem estar mitja setmana sense equipatge... La conducció per allà la veritat és que ha estat més còmoda del que ens pensàvem; es condueix una mica malament (ningú sembla saber què són les línies contínues ni els límits de velocitat), però tot està força ben senyalitzat.

Començàrem per Bolonya, ciutat important i que té un centre històric que val la pena visitar. Es tracta de carrers porticats, alguns d'ells amb frescs en les voltes que cobreixen aquests pòrtics i que et porten per les placetes de la ciutat. A destacar l'església de San Petronio -impressionant interior- i la capella de Santa Cecília, petita però coberta de frescs bellíssims. Més pinteresca -i cansada- l'ascensió a la Torre Asinelli, gairebé 100 metres, però que dóna bones vistes. D'allà partírem cap a la ciutat de Mòdena, força bella però sense monuments a destacar, excepció feta de la catedral, i d'allà a Monsummano, amb aturada a Maranello per visitar la Galleria Ferrari, oh la la...

Abandonàrem l'Emília per entrar al bessó del viatge, la tan alabada -i encara es queden curts- regió de Toscana. La primera visita a la regió va ser el primer gran descobriment: Lucca. Una petita ciutat que conserva les seves murades i tot l'encant del món, amb les esglésies de marbre blanc, els carrers estrets, la plaça amfiteatre, i la singular torre Guinigi, amb les alzines al terrat. És una delícia contemplar les murades precedides de la gespa verda i passejar per sobre elles al voltant de la ciutat... Sense tant encant, encara que també va ser una sorpresa agradable, Pistoia destaca per la seva catedral i les esglésies de marbre blanc i verd.

Ja ubicats a Certaldo, al bell mig de la Toscana, la primera jornada ens portà a Volterra, ciutat etrusca per excel·lència (molt bé el museu Guarnacci) on visitàrem el museu més mal il·luminat del món, i a San Gimignano, una de les visites obligades a la regió. És impressionant contemplar la ciutat des de la distàncies, amb les torres que sobresurten del seu perfil fortificat. Llevat de l'abusiu preu de l'aparcament, és un poblet encantador, que conserva tot el seu aspecte medieval a pesar de la massificació turística que pateix. Veure la Toscana als teus peus des de la Torre Grossa és suficient per compensar la visita. També San Galgano sembla un lloc tret d'una postal, l'abadia mig derruïda envoltada de xiprers i girasols se't grava a la retina. Vora de l'abadia és molt recomanable pujar el camí fins al santuari de Montesiepi, perquè la capella és d'una magnífica senzillesa amb les franges granatoses i blanques, i perquè és curiós veure l'espasa del sant clavada a la roca des del dia que decidí deixar la vida guerrera per dedicar-se a Déu. O això diuen...

Passejar-se per la regió vitícola del Chianti és tota una delícia pels sentits. El paisatge és molt bonic, la successió de les vinyes, les oliveres i el xiprers al llarg dels camins conformen una estampa absolutament bucòlica, que es completa amb l'aire puríssim i, a qui li agradi, amb la degustació del vi de la zona, el Chianti (que particularment trobam massa raspós, que hi farem).

Després de Florència, la gran ciutat toscana és Siena. És una ciutat força bella, però la massa de turistes li resten bona part del seu encant. Tanmateix, la plaça del Campo i el palau del Popolo conformen una altra d'aquelles estampes que es queden dins el cap per sempre. En aquest sentit, paga la pena pujar la torre del Mangia (102 metres) per crontemplar la plaça des de les altures i obtenir una visió de conjunt de la ciutat. Un altre element impressionant de la ciutat és la catedral, decorada a franges horitzontal blanques i negres i amb la impressionant façana. L'interior és d'una decoració exhuberant, potser massa carregada i tot...

divendres, 27 de juny de 2008

"Les Benignes", Jonathan Littell

Les Bienveillantes
Jonathan Little, 2006
Quaderns Crema, 1162 pàgines

Vet aquí una obra mestra, una obra monumental i fins a cert punt excessiva. Ara veureu perquè.

L'argument tracta de la trajectòria d'un oficial de les SS al llarg de la II Guerra Mundial, des de l'inici de la invasió de la URSS (principis de 1942) fins a la desfeta nazi (abril de 1945). Es descriuen les seves activitats com a membre d'un grup especial dedicat a l'extermini dels jueus, la seves tasques durant la batalla d'Stalingrad i finalment la seva dedicació en tasques administratives per millorar l'eficiència de l'explotació dels presoners. Paral·lelament, el relat ens mostra la seva personalitat turmentada i malaltissa, les males relacions amb la seva mare i la passió incestuosa que sent cap a la seva germana bessona.

És un llibre mal de llegir, per diverses raons. En primer lloc, s'ha de dir que té 1152 pàgines, cosa que pot desanimar algú. Però si és mal de llegir no és només per la seva extensió, sinó per altres coses. En primer lloc, és mal de llegir perquè tracta un tema dur, com és l'extermini dels jueus; tot i que no es recrea en la descripció dels assassinats, els descriu de forma molt directa, de forma que feren la sensibilitat. Per altra banda, també és de difícil lectura per l'ús continuat d'un llenguatge escatològic, que no és gratuït, però sí molt present com a via de plasmació del patiment del protagonista. Contrarresta això l'ús d'un llenguatge planer, i extraordinàriament àgil en molts passatges.

Jo el trob un llibre molt interessant per diverses qüestions. En primer lloc, a través de la seva extraordinària documentació, ens introdueix en la dinàmica de guerra de la SS i de l'exèrcit alemany. Ens mostra com els nazis realitzaven totes les seves actuacions en base a criteris científics, encara que s'alterassin els criteris per adaptar-los als seus propòsits. També mostra la voluntat totalitzadora que tenia el règim nazi, present en tots els aspectes de la vida diària.

També és molt interessant veure com a partir d'un personatge de ficció se n'introdueixen altres d'històrics en el relat: Himmler, Eichmann, Speer... Fa la impressió que tot i que sigui un relat de ficció, podria haver succeït realment. Les seves descripcions de la batalla d'Stalingrad o de la defensa de Berlín podrien figurar en qualsevol llibre d'Història.

Un altre aspecte a destacar és que, a diferència de la literatura de camps de concentració (Levi, Kertesz, Amat-Piniella...), no cau en el maniqueïsme ni tampoc cau en la consideració dels alemanys perversos. El propi protagonista, tot i acceptar la necessitat de l'extermini dels jueus com a enemics del poble alemany, no deixa de sentir el seu patiment com a humans...

Finalment, sobre el protagonista crec que s'ha de dir que és un personatge molt complex i molt ben perfilat. Un home culte i sensible, seduït pel nacionalsocialisme, enamorat de la seva germana (amb la que havia mantingut relacions incestuoses), homosexual com a conseqüència d'aquest enamorament, magnífic en la confecció d'informes, racional i finalment un supervivent nat, egoïsta i sense afecte real per res ni per ningú llevat de si mateix i la seva germana bessona (a qui podem pensar que estima perquè és idèntica a ell mateix, per tant narcicista).

dimecres, 13 de febrer de 2008

"El pont dels jueus", Martí Gironell

Els pont dels jueus
Martí Gironell, 2007
Columna, 272 pàgines

Just fa uns dies que he acabat de llegir aquest llibre ambientat al segle XI, a la ciutat catalana de Besalú. L'argument narra certs esdeveniments que succeeixen en aquesta ciutat durant la construcció d'un pont fortificat per part d'un mestre d'obres llombard. De fet el narrador és el seu fill. Era un llibre que em va regalar na Joana Maria per l'aniversari i que pintava prou bé, si més no considerant que havia estat el més venut en català del passat Sant Jordi. Però no sempre es compleixen les expectatives, per desgràcia.

En primer lloc, no acaba de tenir una línia argumental massa clara, ja que el tema de la construcció del pont és com una mena de pretext per parlar d'una conxorxa orquestrada per un comtat rival, i pel mig hi ha la qüestió dels jueus com a ensamblada... En segon lloc, no entenc que té a veure el títol del llibre amb el que ens conta el llibre, ja que no veig la relació entre el pont i els jueus...

Per altra banda, títol apart, la història que planteja té elements suficients com per crear un novel·la històrica entretinguda i interessant, amb prou coses per enganxar al lector: conxorxes militars, construcció medieval, jueus, éssers màgics... El problema és que és un narració com a precipitada: esdeveniments centrals per a la novel·la es despatxen amb una brevetat inexplicable, mentre altres coses intranscendents se'ns conten amb tot detall.

Per mi és un llibre que parteix d'un bon plantejament però que l'autor és incapaç de desenvolupar, potser per un excés d'ambició en voler recrear l'edat mitjana. Dic això ben conscient de les dificultats que suposa escriure un llibre, no vos cregueu que som tan despietat...

dimarts, 22 de gener de 2008

"La mujer justa", Sándor Márai

Az Igazi
Sándor Márai, 1941
Salamandra, 416 pàgines

Acab de llegir aquesta novel·la de l'autor hongarès Sándor Márai. La veritat és que no era una lectura que em fes ganes llegir, me la vaig trobar a l'estanteria i em va fer gràcia perquè l'autor em sonava. De l'autor no puc dir gran cosa, només que no era "la alegría de la huerta" (es va acabar suicidant), cosa que es reflecteix al llibre.

El llibre planteja la visió sobre el trencament d'una parella a partir de la forma en què la visqueren els implicats, l'home, la dona i l'altra dona. La novel·la són tres monòlegs en que cada un dels personatges explica a un amic seu com va anar tota la història. La veritat és el to de la novel·la és força pessimista, ja que els personatges acaben expressant la seva renúncia a creure en la persona justa i en certa manera en l'amor, i accepten la pèrdua de la persona estimada com una fatalitat inevitable. També es interessant veure com de vegades el passat i les coses viscudes poden condicionar i limitar la nostra capacitat per estimar; és a dir, rebatre la idea que l'amor ho pot tot. Perquè vegeu una mica el to, us posaré un fragment de la primera part, en què parla la dona:

"Un día desperté, me incorporé en la cama y sonreí. Ya no sentía dolor. Y de golpe comprendí que la persona justa no existe. Ni en el cielo ni en la tierra, ni en ningún otro lugar. Simplemente hay personas, y en cada una hay una pizca de la persona justa, pero ninguna tiene todo lo que esperamos y deseamos. Ninguna reúne todos los requisitos, no existe una figura única, particular, maravillosa e insustituible que nos hará felices. Sólo hay personas. Y en cada una hay siempre un poco de todo, es a la vez escoria y un rayo de luz..."

De qualsevol manera, pens que és una lectura recomanable, ja que ens mostra tot un ventall de sentiments i pensaments que les persones podem passar en moments donats i que sovint no tenim presents quan parlam de l'amor. És també curiós per observar un retrat de la burgesia centreeuropea de mitjan segle XX, a la qual pertany el matrimoni.