dijous, 14 d’agost de 2008

Itàlia, 15 dies dins la bellesa - 1

Aquest estiu hem gaudit d'unes vacances italianes, quinze dies de no res per terres de l'Emília-Romanya, Toscana,Umbria i la ciutat de Roma. No hem tengut problemes importants, llevat del fet que vàrem estar mitja setmana sense equipatge... La conducció per allà la veritat és que ha estat més còmoda del que ens pensàvem; es condueix una mica malament (ningú sembla saber què són les línies contínues ni els límits de velocitat), però tot està força ben senyalitzat.

Començàrem per Bolonya, ciutat important i que té un centre històric que val la pena visitar. Es tracta de carrers porticats, alguns d'ells amb frescs en les voltes que cobreixen aquests pòrtics i que et porten per les placetes de la ciutat. A destacar l'església de San Petronio -impressionant interior- i la capella de Santa Cecília, petita però coberta de frescs bellíssims. Més pinteresca -i cansada- l'ascensió a la Torre Asinelli, gairebé 100 metres, però que dóna bones vistes. D'allà partírem cap a la ciutat de Mòdena, força bella però sense monuments a destacar, excepció feta de la catedral, i d'allà a Monsummano, amb aturada a Maranello per visitar la Galleria Ferrari, oh la la...

Abandonàrem l'Emília per entrar al bessó del viatge, la tan alabada -i encara es queden curts- regió de Toscana. La primera visita a la regió va ser el primer gran descobriment: Lucca. Una petita ciutat que conserva les seves murades i tot l'encant del món, amb les esglésies de marbre blanc, els carrers estrets, la plaça amfiteatre, i la singular torre Guinigi, amb les alzines al terrat. És una delícia contemplar les murades precedides de la gespa verda i passejar per sobre elles al voltant de la ciutat... Sense tant encant, encara que també va ser una sorpresa agradable, Pistoia destaca per la seva catedral i les esglésies de marbre blanc i verd.

Ja ubicats a Certaldo, al bell mig de la Toscana, la primera jornada ens portà a Volterra, ciutat etrusca per excel·lència (molt bé el museu Guarnacci) on visitàrem el museu més mal il·luminat del món, i a San Gimignano, una de les visites obligades a la regió. És impressionant contemplar la ciutat des de la distàncies, amb les torres que sobresurten del seu perfil fortificat. Llevat de l'abusiu preu de l'aparcament, és un poblet encantador, que conserva tot el seu aspecte medieval a pesar de la massificació turística que pateix. Veure la Toscana als teus peus des de la Torre Grossa és suficient per compensar la visita. També San Galgano sembla un lloc tret d'una postal, l'abadia mig derruïda envoltada de xiprers i girasols se't grava a la retina. Vora de l'abadia és molt recomanable pujar el camí fins al santuari de Montesiepi, perquè la capella és d'una magnífica senzillesa amb les franges granatoses i blanques, i perquè és curiós veure l'espasa del sant clavada a la roca des del dia que decidí deixar la vida guerrera per dedicar-se a Déu. O això diuen...

Passejar-se per la regió vitícola del Chianti és tota una delícia pels sentits. El paisatge és molt bonic, la successió de les vinyes, les oliveres i el xiprers al llarg dels camins conformen una estampa absolutament bucòlica, que es completa amb l'aire puríssim i, a qui li agradi, amb la degustació del vi de la zona, el Chianti (que particularment trobam massa raspós, que hi farem).

Després de Florència, la gran ciutat toscana és Siena. És una ciutat força bella, però la massa de turistes li resten bona part del seu encant. Tanmateix, la plaça del Campo i el palau del Popolo conformen una altra d'aquelles estampes que es queden dins el cap per sempre. En aquest sentit, paga la pena pujar la torre del Mangia (102 metres) per crontemplar la plaça des de les altures i obtenir una visió de conjunt de la ciutat. Un altre element impressionant de la ciutat és la catedral, decorada a franges horitzontal blanques i negres i amb la impressionant façana. L'interior és d'una decoració exhuberant, potser massa carregada i tot...