divendres, 5 de setembre de 2014

"Dies Irae", César Pérez Gellida

Dies Irae (Versos, canciones y trocitos de carne II)
César Pérez Gellida, 2013
Suma de Letras, 568 pàgines

Trieste, 2011. Després d'haver escapat de les mans de l'inspector Sancho, Augusto Ledesma s'ha establert en aquesta ciutat italiana de caràcter austrohongarès com una forma de retre homenatge al seu admirant James Joyce, que hi residí bona part de la seva vida. Però Orestes (sobrenom amb que Augusto es mou per la xarxa)  no es limitarà a imbuir-se de l'esperit de l'autor d'Ulisses, sinó que reemprendrà la seva criminal activitat. Tanmateix, gràcies a Carapocha l'inspector Sancho tornarà a seguir-li la pista de ben aprop, cada cop de més, encara que per fer-ho hagi de demanar una excedència i treballar com si fos un simple civil. Per sort, trobarà la col·laboració de la inspectora Gracia Galo. Un cop descobert, Augusto intentarà resoldre la seva particular relació amb Carapocha a la ciutat de Belgrad, on els esdeveniments trobaran, un altre cop, un gir absolutament pertorbador.

En aquesta segona entrega de la trilogia, l'autor va més enllà en la trama i introdueix una interessant línia argumental a l'entorn de la guerra dels Balcans, que inicialment afectà els territoris d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia. Més enllà del que afecta als distints personatges, es fan importants reflexions sobre la naturalesa del conflicte que tenen la virtut de no quedar-se en el maniqueisme de serbis - dolents la resta - bons. El protagonisme d'aquest conflicte té una relació directa en la trama i sobretot en la història de Carapocha i la seva filla Erika, però també serveix de rerefons per a la introducció de personatges secundaris que tanmateix tendran un paper destacat en l'obra. A més d'això, en aquesta segona entrega de la trilogia s'ha de destacar l'evolució que registren els distints personatges, molt especialment la que viu Augusto, al qual contemplam intentant alliberar-se del control al que el sotmet Orestes. Un altre aspecte que també té importància en la narració és el desvetllament de la relació entre Carapocha i Augusto, un intent per part del primer d'endinsar-se en la ment d'un psicòpata per entendre-la a la perfecció i saber com controlar-la. No cal dir que aquest darrer aspecte és un fracàs absolut.

César Pérez Gellida aconsegueix continuar explorant la personalitat d'un psicòpata i assassí en sèrie i aconsegueix que contemplem com aquest personatge evoluciona fruit de la interacció de les dues mentalittas que guien la seva conducta criminal, amb la qual espera aconseguir distingir-se com un ésser superior i en cert sentit esdevenir immortal. A més, té la virtut de combinar aquesta trama amb un rerefons històric de la història recent i més fosca d'Europa d'una manera que resulta força convincent i que va més enllà del maniqueisme amb què sovint es tracta el tema. Per si això fos poc, tot plegat ho fa escapant de la previsibilitat de l'argument, amb constants girs argumentals que mantenen la tensió del lector i que fan que les més de cinc-centes pàgines es llegeixin en un sospir. Una lectura captivadora.