divendres, 17 d’abril de 2015

"Las bellas extranjeras", Mircea Cartarescu

Frumoasele străine
Mircea Cartarescu, 2010
Traduacció de Marian Ochoa de Eribe
Impedimenta, 256 pàgines

El volum que tractam aplega tres narracions suposadament autobiogràfiques que ens situen en la Romania de principis del segle XXI, encara que el record de l'època de Ceaucescu flota sempre en l'atmosfera. El primer relat, "Ántrax", narra el pànic que pateix l'autor en rebre una carta des de Dinamarca en la qual s'observa una misteriosa pols blanca que el porta a mobilitzar un peculiar i poc competent departament de la policia romanesa. El segon relat, "Las bellas extranjeras", centre del volum, explica les peripècies patides per l'autor en el transcurs d'una visita cultural de 12 autors romanesos a França com a convidats en el marc d'un programa cultural, en el qual els malentesos seran la tònica dominant. El volum que conclou el llibre, "El viaje del hambre", és un retrat de la misèria de la cultura i dels patiments de l'autor, mort de gana i fred, per zones inhòspites de la Romania rural, tot en nom de la cultura.

En aquesta obra, l'esciptor romanès Mircea Cartarescu fa un exercici de simplificació de la seva prosa en relació al gruix de la seva obra. En diverses ocasions en la pròpia narració, es queixa de la crítica literària que el defineix com un autor pràcticament inaccessible per la seva prosa simbòlica i metafísica. En contrast, aquesta narració es desenvolupa amb un estil planer, àgil i atractiu, en un to que cerca sempre la comicitat en la forma de la ironia vers els altres i la ridiculització de les pròpies accions. El resultat és un volum que es llegeix amb un ampli somriure i que no intenta amagar els greus problemes d'un país en plena reconstrucció després del període comunista.

Las bellas extranjeras em sembla una obra molt interessant pel seu intent de desmitificar la figura de l'escriptor, a qui sovint s'atribueix un caràcter allunyat del de la resta de mortals. Cartarescu es dibuixa a sí mateix com un ésser absolutament mundà, atemorit pel por al terrorisme internacional, vanitós en relació a la seva professió literària i fins a cert punt capriciós i neuròtic. És, per altra banda, una lectura molt entretinguda pel seu to lleuger, encara que aquest to s'ha d'entendre com una limitació de l'autor sinó com un treball autoimposat de simplificació de l'estil, com una demostració que sense ser enrevessat, continua essent un grandiós autor. No debades és considerat com el més ferm candidat a ser el primer Nobel en llengua romanesa (que no romanès, ja que Hertha Müller rebé el guardó el 2009, però escriu en alemany).