"El que no et mata et fa més fort", David Lagercrantz



Det som inte dödar oss
David Lagercrantz, 2015
Traducció de Marc Delgado Casanova
Columna, 656 pàgines



Un dels majors investigadors en el camp de la intel·ligència artificial, el professor Frans Balder, deixa la seva feina a una empresa capdavantera en el seu camp per tornar a Suècia i fer-se càrrec del seu fill. Sembla que té coses a contar, i es posa en contacte amb el periodista Mikael Blomqvist per contar-les-hi, però el mateix vespre és assassinat per un vertader professional que tanmateix té pietat de l'August, un nen autista i savant. Llavors es desfermarà una investigació a distints nivells per esclarir què era el que Balder volia transmetre a Blomqvist i també qui és el responsable de la seva mort. Com no podia ser d'una altra manera, la Lisbeth Salander jugarà un paper crucial no només en les investigacions en la xarxa sinó també en la protecció del petit August. Tot plegat acabarà demostrant una trama amb implicacions al més alt nivell, des de la totpoderosa NSA fins a la màfia russa, i fins i tot entrarà en escena la Nemesi de la Lisbeth Salander.

Han tornat Blomqvist i Salander, però han tornat sense el seu creador, Stieg Larsson. Blomqvist continua essent el mateix periodista de l'antiga escola, compromès amb el seu ofici, honest i implicat en la recerca de la veritat sense preocupar-se de les conseqüències. Directe i incisiu, posa per davant la protecció de les fonts que la lleialtat a la justícia. I la Lisbeth Salander continua tan compremesa amb les causes que considera justes com sempre, decidida a enfrontar-se a qui sigui per tal d'arribar a derrotar aquells que considera enemics de la humanitat, siguin governs o criminals. Però Larsson no hi és, i es nota.

El repte de Lagercrantz no era menor: continuar amb la nissaga de més èxit de la primera dècada del segle XXI. I per fer-ho, ha adoptat, o ho ha intentat, el mateix estil asèptic de Larsson. El problema és que per molt planer que semblàs, aquest estil (o no estil, a judici de no pocs crítics) no és tan fàcil d'imitar. El que en Larsson fluïa d'una forma natural i ben encadenada, en Lagercrantz presenta no poques imperfeccions, és com si la linealitat de la narració anàs una mica a batzegades, Més enllà d'això, el desenvolupament de la narració també pateix el problema de la falta d'encaix dels distints elements que hi figuren, de forma que és com si la narració es quedàs a mitges, com si es prescindís d'explicar tota la trama per centrar-se només en els elements més directament lligats amb els protagonistes. Per tot això, podríem dir que la saga
Millennium continua, però ja convertida en una franquícia i amb evidents diferències amb la trilogia inicial. Amb tot, és una novel·la fàcil de llegir i entretinguda, força recomanable.

Comentaris