dilluns, 25 d’abril de 2016

"Jo confesso", Jaume Cabré

Jo confesso
Jaume Cabré, 2011
Proa, 1008 pàgines

Adrià Ardèvol està molt malalt. Sap que afronta la lenta però inexorable decadència a la que et sotmet l'Alzheimer i decideix posar ordre en els seus records a través d'una llarga carta a la Sara, l'amor de la seva vida. El que escriu pretén ser una explicació, una justificació de la seva vida i dels actes, que sap tacats als ulls de la seva estimada per la posssessió d'un violí que havia arribar a la família de forma poc clara després d'haver estat arrencat de les mans d'una família jueva en un camp de concentració. Aquesta narració esdevé una autobiografia en tota regla, que no només repassa la vida del protagonista sinó també dels seus progenitors, en especial del seu pare Fèlix Ardèvol, des dels seus dies com a estudiant de Teologia a Roma fins a la seva conversió en obscur marxant d'art expert en aprofitar-se de les dificultats de les famílies jueves i dels capitosts nazis que intenten trobar una sortida a la seva situació de clandestinitat. El personatge que arribam a conèixer, Fèlix Ardèvol i Bosch és a una persona de grans capacitats intel·lectuals que arribarà a ser un dels referents de les humanitats a Europa, però que al mateix temps arrossegarà greus mancances afectives al llarg de tota la seva vida, a pesar de trobar l'amor en els braços de la Sara i una amistat a prova de totes les circumstàncies en la persona de Bernat Plensa. Més enllà d'això, un violí cremonès fet per Lorenzo Storioni, el Vial, esdevé el fil conductor d'una narració que ens transporta per distintes èpoques des de l'edat mitjana a l'Europa dels camps de concentració i l'expoli als jueus.

Jaume Cabré desenvolupa amb Jo confesso una obra magna, tant per la seva extensió com sobretot per la seva qualitat. Destaca especialment la tècnica narrativa, on combina d'una forma molt original distintes situacions entre les quals ens movem sense cap tipus de transició, de forma que passam de l'època actual a l'edat mitjana en el mateix paràgraf. També resulta molt interessant la importància que se li dóna als objectes, sobretot al violí, que esdevé el fil conductor de la història que marca profundament el destí d'un bon grapat de persones de distintes èpoques.

Per altra banda, s'ha de destacar la multiplicació de temes que Cabré aborda en aquesta novel·la. Així, tracta la qüestió de l'amor a través de la relació d'Adrià amb els seus pares i la Sara; de l'amistat amb la relació entre el protagonista i el seu amic Bernat; de la dificultat de les relacions paternofilials en base a la relació del protagonista amb els seus pares i la relació entre Bernat i el seu fill Llorenç; del mal representat per la Santa Inquisició i per l'actuació dels nazis; etc. 

És aquesta una novel·la magnífica, una mostra d'erudició i de domini de la tècnica narrativa que tanmateix, al meu parer, resulta inicialment confusa per la mescla constant de temes, escenaris i èpoques. Amb tot, amb el passar de les pàgines esdevé una molt bona lectura i es fa tremendament interessant. 

Jaume Cabré (via elperiodico.cat)