dijous, 29 de novembre de 2018

“Heart of Darkness”, Joseph Conrad

Heart of Darkness
Joseph Conrad, 1899 (1902)
Amazon Classics, 90 pàgines 

Un vespre, a bord d’una embarcació amarrada en el Tàmesi en la qual treballa, el mariner Charlie Marlow rememora la seva estada en el Congo del rei Leopold i la seva trobada amb un dels agents encarregats d’aconseguir ivori, un tal Kurtz. El que recorda és un fresc exacte de la brutal situació en la que es vivia en el mal anomenat Estat Lliure de Congo. En primer lloc, s’adona de forma immediata de com s’abusa fins a l’extrem de la població indígena. En segon lloc, analitzar la brutalitat de viure en un entorn hostil pels europeus, com són les ribes del Congo, a causa de l’impacte de les malalties, l’aïllament, la malaltissa obsessió per ascendir en la companyia comercial a base d’acumular ivori, l’amenaça dels propis indígenes... En darrera instància, i ja en presencia de Kurtz, és conscient de la manera en que la vida en aquest entorn podia desdibuixar els límits morals fins arribar a cert punt de bogeria.

Heart of Darkness és una novel·la breu (o un conte llarg) que ha passat a la història de la literatura universal com una de les primeres denúncies de la pràctica colonial que tenia lloc al Congo del rei Leopold. És una critica directa de la situació d’abús absolut cap a la població indígena; Conrad descriu com els congolesos eren forçats a treballar, apallissats sense motius sòlids i deixats morir quan queien malalts o estaven moribunds pels abusos patits. És significativa la reflexió de Marlow en una conversa amb un dels caps de l’empresa comercial en el sentit que es tracta als negres segons convingui com a assalariats, esclaus o enemics. Un altre dels aspectes que exposa Conrad és l’espoli dels recursos del territori sense que hi hagi contrapartida en forma de “civilització”. El panorama descrit per Conrad, en bona part fruit de la seva pròpia estada al Congo, és un crit potent contra la barbàrie colonial.

Segurament el principal valor d’aquesta obra, considerada una de les més destacades del segle XX, és que es va escriure en el moment d’apogeu de la cursa imperialista, quan els principals estats europeus competien per tenir més i més territoris colonials. És una obra amb valor literari i també polític, que contribuí a enfortir la campanya de denúncia dels abusos comesos en els territoris que el rei Leopold II de Bèlgica posseïa als voltants del riu Congo, el major domini personal de tot el planeta en la seva època. Cal destacar que és possible fer una lectura de la novel·la en clau simbòlica, com s’explica en el següent enllaç de la Viquipèdia.

Una lectura molt recomanable, a pesar que en versió original pot ser difícil pel tipus de llenguatge emprat. 

dijous, 22 de novembre de 2018

“El fantasma del rey Leopoldo”, Adam Hochschild

King Leopold's Ghost: A Story of Greed, Terror and Heroism in Colonial Africa
Adam Hochschild, 2002
Traducció al castellà de José Luis Gil Aristu 
Editorial Península, 528 pàgines

Leopold II de Bèlgica era un monarca ambiciós que havia tengut la desgràcia de néixer hereu d’un dels trons més petits de l’Europa del segle XIX. O si més no així ho veia ell. Per això va posar els seus ulls en el continent africà, que li donava l’oportunitat d’aconseguir els amplis dominis i sobretot la immensa riquesa que ambicionava. Per tal de fer realitat aquesta idea, demostrà ser posseïdor d’una astúcia i intel·ligència poc comunes. De primer va enganyar Henry Morton Stanley, un dels més cèlebres exploradors del moment, per tal de que exploràs i establís tot un seguit de punts de control al llarg del riu Congo que quedaren sota el control de fet del rei belga. Aquestes bases serien l’inici del Congo de Leopold. Després, aconseguí elaborar una garbuix d’entitats benèfiques sota la seva protecció que li permeteren donar la falsa sensació de que era poc menys que un filàntrop preocupat per civilitzar la regió al llarg del rei Congo, fins que aconseguí que la conferència de Berlín de 1885 reconegués l’existència de l’Estat Lliure del Congo. A partir d’aquí, inicià una explotació dels recursos naturals del territori que mereix ser recordada con un dels majors actes de lesa humanitat comesos en la història, per bé que sigui una situació anàloga a la de les altres colònies de l’Àfrica subsahariana.
El que es creà al Congo va ser una explotació de tots els recursos disponibles que va incloure un acte ja de per sí ignominiós, com fou l’apropiació de totes les terres “buides” del Congo per part del colonitzador, sense considerar el valor econòmic que aquestes suposades “terres buides” tenien pels pobles indígenes (pastures, camps de cultiu no permanents, obtenció de recursos minerals, etc.). El recurs a la mà d’obra forçada va ser continuat durant tota l’època de l’Estat Lliure del Congo. La població era obligada a treballar com a portejadors, membres de la policia colonial i també en la recol·lecció de la principal producció de la zona, el cautxú. Més tard també en les mines. Per aconseguir-ho, les autoritats belgues propiciaren pràctiques abominables com el segrest de dones i infants per garantir el retorn dels homes o fins i tot les mutilacions. Els càstigs corporals, sobretot els assots amb la chicotte, una espècie de fuet de pell de rinoceront que solia tenir conseqüències fatals, eren extraordinàriament habituals. Una altra practica ominosa era la de tallar mans i peus, de vegades per demostrar que s’havia mort a individus contraris a la dominació i d’altres com a escarment per la manca de rendiment en el treball. A més a més, la sensació d’impunitat dels agents belgues afavorí tot tipus de pràctiques horripilants, com la d’individus que decoraven la seva cabana amb caps d’indígenes. Tot plegat per fer de Leopold II un dels personatges més absurdament rics de la seva època.

Tanmateix, aquestes actuacions despertaren les veus crítiques de certs personatges que acabarien fent de Leopold poc menys que un monstre a ulls de l’opinió publica britànica i nord-americana. Gent com el missioner George Washington Williams foren dels primers en advertir de les atrocitats comeses pels subordinats de Leopold, però va ser l’actuació combinada del diplomàtic Roger Casement i de l’activista E. D. Morel la que posà el focus sobre l’actuació leopoldiana al Congo. A través de l’Associació per a la reforma del Congo mobilitzaren a milers de persones, mitjans de comunicació i polítics per aconseguir que les coses canviessin al Congo, cosa que van aconseguir quan el 1908 Leopold es va veure forçat a cedir -adequadament remunerat- el seu domini personal a l’estat belga. Aquests homes encarnen una lluita pels drets humans que tenia el precedent en la lluita per l’abolició de l’esclavitud i que entronca amb els moviments d’entitats actuals com Amnistia Internacional. Una de les entitats implicades en aquesta lluita és l’actual Anti Slavery International, la ONG de drets humans més antiga del món.

Aquesta és la fosca història que Adam Hochschild relata a El fantasma del rey Leopoldo, un relat que deixa un balanç ben poc agradable. Per una banda, les estimacions sobre la mortalitat ocasionada pel domini de Leopold, segons diversos experts, calculen que morí el 50% de la població, una població que en el primer recompte dels anys vint era de deu milions de persones; la xifra total de víctimes hauria estat de deu milions d’homes, dones i nens. Aquesta gent morí assassinada, extenuada pel treball forçat, d’inanició en haver de treballar en el cautxú i també per l’inevitable xoc biològic. Per altra banda, el llegat colonial no s’ha superat encara avui, atès que el Congo independent va patir les manipulacions occidentals que portaren Mobutu al poder i el país a una ruïna que paralitzà del tot els escassos serveis públics dels que disposava el país.

Aquesta història espantosa és la que Hochschild recupera, per demostrar-nos, amb un estil amè i ben documentat, que potser al club de Hitler, Stalin, Pol Pot... caldria afegir-hi Leopold II de Bèlgica, que a més té l’agravant de no actuar mogut per cap ideologia, només per pura cobdícia.