dijous, 21 de febrer de 2019

“El gos de terracota”, Andrea Camilleri

Il cane di terracotta
Andrea Camilleri, 1996
Traducció al català de Pau Vidal
Edicions 62, 272 pàgines 

El comissari Montalbano descobreix per accidents una important trama de tràfic d’armes i al mateix temps el que sembla ser un enigma formidable: els cadàvers despullats de dues persones abraçades enmig del que sembla una disposició simbòlica d’un seguit d’elements. Atret per la resolució d’aquest misteri, deixarà en mans els afers més ordinaris del crim organitzat per emprendre una investigació que el durà varies dècades cap al passat per descobrir una historia d’amor i de crueltat.

La segona entrega de la sèrie del comissari Montalbano es desdobla en dues investigacions que s’originen en el mateix lloc però de forma divergwnt. Per una banda, les activitats delictives del crim organitzat, implicat en aquest cas en el tràfic d’armes, i per altra en el que sembla ser un crim antic en el qual la simbologia hi juga un paper molt destacat. Serà aquesta segona la que cridi més l’atenció del comissari, que farà mans i mànigues per intentar esbrinar què hi ha darrera la troballa dels cadàvers, encara que per fer-ho hagi de remuntar-se als nus més foscos de la nació italiana, l’època de la segona guerra mundial i la invasió nord-americana de Sicilia, per descobrir una tràgica història d’amor. 

Es tracta d’una novel·la interessant, amb una investigació una mica diferent. El ritme narratiu és àgil encara que de vegades li manca una mica de intensitat en tractar dels temes de l’època del desembarcament aliat a Sicília. El conjunt és una mica decebedor en relació a la primera novel·la de la sèrie.

dijous, 14 de febrer de 2019

“Camille”, Pierre Lemaitre

Sacrifices
Pierre Lemaitre, 2012
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Alfaguara, 320 pàgines

Camille Verhoeven afronta una situació extraordinàriament complexa a nivell personal i professional: fer-se càrrec de la investigació de la brutal agressió que la seva parella, Anne Forestier, acaba de rebre en el transcurs d’un robatori tremendament violent. Aquesta situació el posa en una posició delicada, atès que no pot admetre la seva relació amb la víctima perquè això suposaria perdre el cas, mentre que la seva tasca protectora li exigeix uns recursos que no pot utilitzar. Així, Camille Verhoeven acabarà transgredint totes les normes al voltant de la seva feina mogut pels seus sentiments. Tanmateix, de mica en mica s’adonarà que hi ha coses que se li escapen i es veurà forçat a assumir decisions irreversibles que l’afectarà com a individu i com a policia.

La darrera entrega de la sèrie dedicada per Pierre Lemaitre al peculiar comandant de la Policía Nacional francesa Camille Verhoeven és una lluita trepidant d’un home per salvar la seva estimada de qui la vol assassinar. És una narració per moments frenètica en la que veim com es desplega el Verhoeven més dir i implacable en la seva recerca de culpables i el més vulnerable per la seva relació amb Anne Forestier, la primera dona amb qui ja estat capaç d’establir una relació després del tràgic final de la seva història d’amor amb Irène. Constitueix una narració brillant, molt en consonància amb la resta de novel·les de la sèrie.

Possiblement, Pierre Lemaitre és una dels millors novel·listes francesos del moment. Si amb Ens veurem allà dalt era capaç d’oferir una retrat extraordinari d’una època molt concreta de França, la primera postguerra mundial, cal destacar que el seu mèrit con a narrador noir no és menor. De fet, amb el cicle de novel·les dedicades a Camille Verhoeven, ha creat una dels universos literaris més sòlids del gènere i sobretot a un dels personatges més singulars, un detectiu de metre quaranta, intel·ligent, retratista, sensible i emocional que es mou en un mar de desgràcia que amenaça amb endur-se’l cap al fons. A més, en cada una de les novel·les té la mestria de recrear ambients diferents, perfils humans diferents i emocions diferents, que pen afegitó condueix amb un sentit del ritme narratiu espectacular.

Podríem dir que aquesta és la millor novel·la verhoeviana de Lemaitre, però segurament mentiríem, ja que cada una d’elles amb la seva particularitat és igual de valuosa que la resta. Una gran novel·la i una gran sèrie de novel·les.

dijous, 7 de febrer de 2019

“Rosy & John”, Pierre Lemaitre

Les grands moyens
Pierre Lemaitre, 2011
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Debolsillo, 176 pàgines 

Una bomba esclata en un carrer de París i l’autor confessa admet el seu crim. Demanda al comandant Camille Verhoeven per explicar el seu pla, que consisteix en fer esclatar una bomba en distints indrets durant ser dies si la policia no s’avé a alliberar la seva mare de captiveri. El que descobrirà Verhoeven és una sòrdida relació mare-fill a l’entorn de la qual s’han esdevingut diverses mortsen circumstàncies estranyes.

Rosy & John és la tercera novel·la protagonitzada pel particular comandant de la Policía Nacional francesa Camille Verhoeven. Després d’enfrontar-se a un brutal assassí en sèrie i a una assassina que a l’hora és victima, es troba immers en una investigació particular que tendrà un final completament inesperat.

Per comprendre l’estructura narrativa d’aquesta obra, hem de considerar que originalment es tractava d’un fulletó, un encàrrec que Lemaitre acceptà i que l’obligà a redactar capítols molt breus (que es poguessin llegir entre dues aturades de metro). Així, tot i que Lemaitre modificà aquesta estructura, el resultat és una narració frenètica de fets que es desenvolupen en poques hores. 

Una obra tremendament atractiva i interessant.