dissabte, 2 de febrer de 2013

"Duma Key", Stephen King

Duma Key
Stephen King, 2008
Debolsillo, 736 pàgines

Hi ha autors dels quals n'hem sentit parlant tant que ens sembla que ja els coneixem prou i que no cal que invertim el nostre temps en acostar-nos a la seva literatura. En el meu cas, un d'aquests autors era Stephen King; n'havia sentit parlar molt, coneixia algunes de les adaptacions de les seves novel·les i a més tenia un company a l'institut que ens contava fascinat els detalls més escambrosos d'obres com Misery, però fins ara no m'havia caigut un llibre seu a les mans; fa uns mesos, cosa dels regals, això va canviar.

Duma Key és la història d'Edgar Freemantle, un exitós constructor de Minneàpolis que pateix un greu accident que li suposa greus seqüeles: perd un braç i té greus dificultats per parlar de forma coherent. A més, pateix una ira incontrolable que el porta a estar a punt de matar la seva esposa, Pam. Decideixen separar-se, i aconsellat pels seus terapeutes, Edgar pren dues decisions que tendran unes conseqüències inimaginables: traslladar-se a Duma Key, Florida, i reprendre la seva antiga afició pictòrica. Un cop instal·lat amb la inestimable ajuda de Jack Cantori, el seu assistent, descobreix que té un talent espectacular per pintar, una habilitat que li brolla gairebé de forma inconscient. Paral·lelament als seus progressos artístics, entaula una relació d'amistat amb Wireman i la senyora de qui aquest  té cura, Elizabeth Eastlake.

Tanmateix, res és tan idíl·lic com sembla, i és que de mica en mica Edgar s'adona que la seva pintura té quelcom de sobrenatural, té un poder absolutament sobrehumà que ell creu lligat al passat de la zona, i molt especialment al passat de la senyora Eastlake. Quan s'adoni del que succeeix, ja no podrà evitar els efectes malèfics del seu art...

No diré res més per no trencar el misteri, però he de dir que és una novel·la fàcil de llegir i que et va atrapant progressivament. No és una novel·la que es construeixi a partir de l'aparició regular de passatges espectaculars, sinó que d'una manera molt més pausada ens acosta primer als patiments i el procés de recuperació del protagonista i de mica en mica anam entrellucant que hi ha quelcom de sobrehumà, fins arribar a la darrera part del llibre en la qual l'autor ens arrossega cap al clímax final. Pens que és una molt bona novel·la del gènere fantàstic, molt més pausada i madura del que li hauria atribuït a un autor tan "mediàtic" com Stephen King. Tampoc és que sigui alta literatura, però pens que està prou ben escrit com per donar-li un 3'5 sobre 5.