dilluns, 13 d’agost de 2018

“No, mamá, no”, Verity Bargate

No, mama, no 
Verity Bargate, 1978
Traducció de Mireia Bofill Avelló
Alba, 176 pàgines 

Na Jodie acaba de tenir el seu segon fill i el conte de fades no compareix per enlloc. Quan li posen l’infant sobre el pit, és incapaç de tenir cap tipus de sentiment envers la criatura. Tampoc té cap tipus de sentiment cap al seu espòs, a qui dubta que hagi estimat mai. En aquesta situació, intenta fer el cor fort i complir amb l’expedient com a esposa i mare, però la infelicitat la supera. Cal dir que arrossega una vida personal difícil, en especial una infància privada de la figura materna de la qual es volia redimir convertir-se en mare d’una nina i poder exercir amb ella aquesta figura. El seu marit li cerca suport psiquiàtric, una ajuda que Jodie no accepta de bon grat. Tanmateix retrobament amb una amiga de joventut sembla que li dóna una motivació per anar passant les setmanes...

No, mamá, no és una novel·la singular i ens atreviríem a dir que moderna. Singular i moderna per la temàtica que tracta, que no és altra que la situació que s’esdevé quan un naixement, en lloc d’omplir la mare de felicitat té l’efecte totalment contrari. Si avui en dia el tema dels trastorn postpart continua essent fins a cert punt tabú, podem imaginar que fa 40 anys era quelcom que ni s’esmentava de passada. En aquest sentit, és també un llibre cruel, perquè la mare esdevé víctima de la situació i no és capaç de trobar un punt de suport que li permeti reconèixer de manera plena la seva situació i tampoc troba en el seu entorn a ningú que de veritat la vulgui ajudar.

Aquest llibre també es pot llegir des d’una perspectiva de gènere com el retrat d’una època no del tot superada, ja que ens presenta un home que es casa i continua amb la seva vida més o manco com abans en contraposició amb una dona que deixa la seva feina i es veu reclosa en les servituds domèstiques: encarregar-se de la casa, fer les feines, tenir cura dels infants, proporcionar sexe a l’home, etc. Posar aquestes qüestions sobre la taula en una societat plenament patriarcal com era la britànica de finals dels anys setanta bé mereix un reconeixent. 

Una novel·la breu, dura i incòmoda, que ens posa davant la realitat de la maternitat. Una lectura ben interessant i fins i tot necessària, perquè ens parla d’una realitat que encara avui, per desgràcia, no hem superat.

dijous, 19 de juliol de 2018

“Mariona”, Pilar Rahola

Mariona
Pilar Rahola, 2014
RBA, 224 pàgines 

Na Mariona és una dona del barri de Gràcia que Marta els fets de la seva vida des de la dècada de 1820 i fins al 1870. És una època convulsa per Barcelona i per tot Catalunya, i són aquests fets, sovint de dramàtiques conseqüències, els que emmarquen la vida de la protagonista d’aquest relat. Així, Mariona, mentre es fa gran, es casa, i té fills i nets, ens narra la història del seu país a peu de carrer, des de la perspectiva de qui en primer terme accepta la noció d’Ordre dels poderosos i de mica en mica entén la legitimitat i fins i tot la necessitat de les protestes cíviques que protagonitza el poble baix.

Mariona constitueix una narració que està a més fe mig camí entre la novel·la i l’obra de divulgació històrica, i dic que està a més de mig camí perquè en realitats són els fets històrics els que s’erigeixen en vertaders protagonistes d’aquesta obra. De fet, tant és així que costa perfilar d’una manera exacta com és la Mariona Caurich, ja que la majoria de vegades els seus monòlegs interiors no són més que remembrances d’èpoques passades que l’afectaren d’una o altra manera. Podríem dir que és una dona de caràcter però innocent en el fons, que de mica en mica en mica obre els ulls a la realitat que l’envolta, tant a nivell personal -el desencís cap al seu marit- com a nivell social o polític -la necessitat de revoltar-se per reclamar una societat més justa-. Més enllà d’això, la suposada protagonista de la història queda com a desdibuixada, com un simple pretext per parlar del vertader motor de la narració: la història de Catalunya en el segle XIX.

Sens dubte, és la història social i política la vertadera protagonista de la narració, el seu personatge central. I és que a través de la visió de Mariona, Pilar Rahola ens vol acostar a uns fets històrics convulsos, tals com els bombardejos de Barcelona per part, entre altres, d’Espartero i Prim, les guerres carlines o el Sexenni Democràtic. Ho fa des del punt de vista de la seva afectació sobre el poble, que perd els fills a les guerres i les cases a causa dels bombardejos, que es veu violentat per les autoritats que diuen voler pacificar la situació. Per altra banda, també testimonia moviments socials diversos, com el ludisme, el catalanisme polític, el republicanisme o la maçoneria amb una visió molt a peu de carrer.

La narració és força àgil, l’estil narratiu fa que a pesar de la gran profusió de dades i de fets històrics que desfilen per les escasses 200 pàgines de la novel·la, aquesta no es faci gens pesada ni monòtona. Pens que com a novel·la es queda un poc a mitges, però el resultat és força interessant.

dimecres, 4 de juliol de 2018

“Fariña”, Nacho Carrereto

Fariña
Nacho Carretero, 2015
Libros del KO, 358 pàgines

Fariña és, ni més ni manco, la història de com Galícia es va convertir, al llarg del segle XX en un lloc privilegiat per al contraban i molt especialment en la porta d’entrada de la major part de la cocaïna que es consumeix a Europa. Aquesta investigació inclou una introducció històrica, que posa l’èmfasi en com la misèria de la postguerra civil espanyola va fer que florís un immens contraban de tot tipus de mercaderies amb Portugal -des de medecines fins a ferralla-, i que a partir d’aquesta pràctica se’n derivaren altres de molt menys socials. És amb el tabac que Galícia veu com agafen força els grans clans de contrabandistes gallecs, discrets i desconfiats fins a l’extrem a pesar de menjar fortunes absolutament astronòmiques: els Charlines, Sito Miñanco, Laureano Oubiña, Marcial Dorado, Os Lulús i un llarg etcètera. Amb aquestes xarxes ja ben desenvolupades, el pas al tràfic de cocaïna va ser relativament senzill: tenien els coneixements i la infrastructura per convertir-se en els transportistes dels càrtels colombians com el de Medellín. Així, es fa un repàs històric d’aquestes etapes i també dels intents per posar-hi fre, molt especialment a través de macrooperatius com l’operació Nécora que encapçalà Baltasar Garzón.

Més enllà d’això, es parla també amb deteniment dels grans clans i noms propis d’aquest pràctica, encara ben viva a Galícia, per tenir-ne una caracterització que en la majoria de casos desmenteix els tòpics pel·lículers com el de Pablo Escobar. En general, se’ls dibuixa com a persones desconfiades fins a l’extrem, poc donats a fer ús d’una violència desfermada i que de portes a fora porten una vida en aparença normal, mentre que les seves cases són vertaders palaus.

També és molt interessant quan es parla de la reacció ciutadana en contra dels narcotraficants, quan la droga havia fet vertaders estralls a la regió de les Rías Baixas i es parlava en molts casos d’una generació perduda per culpa de la droga. És interessant constatar que la qüestió del contraban de tabac no era mal vista, ja que el producte en sí era legal i ocupava a molta de gent, però quan la droga començà a matar, la societat començà a reaccionar, de forma tímida però contundent. 

De la mateixa manera, és notable la implicació de molts d’aquests contrabandistes i narcotraficants amb els partits polítics, molt especialment amb AP, relació que en la majoria dels casos està demostrada documentalment. Per aquí es per on va venir la demanda de l’exbatlle popular Bea Gondar i el segrest del llibre, que no va fer sinó catapultar-lo com a best seller fins que els llibres es retiraren de la circulació. Veurem com acaba el procés judicial.

Un llibre molt interessant, que ens mostra com sorgí tot aquest món a Galícia. És com una història del tràfic il·lícit a Galícia. Per moments et fa pensar en Gomorra de Saviano per l’agilitat i el bon ritme de la narració , però li falta la profunditat de qui ho ha vist tot des de dins. Amb tot, molt recomanable.

dijous, 21 de juny de 2018

“Patria”, Fernando Aramburu

Patria
Fernando Aramburu, 2016
Tusquets, 648 pàgines 

El dia en que ETA anuncia el cessament de la lluita armada, Bittori decideix que és el moment de tornar al seu poble, lloc del qual va haver de fugir per l’assassinat del seu espòs després d’una intensa campanya en contra seva per part de l’entorn terrorista. A partir d’aquesta decisió, l’estabilitat de la vida al poble canviarà i tots els relacionats amb víctima i botxins hauran de confrontar el seu passat.

Patria és la història de dues famílies, el seu distanciament i el seu retrobament. Són dues famílies encapçalades per dues dones fortes. Per una banda, la família de Bittori i els seus dos fills, Nerea i Xabier. Són la vídua i els orfes del Txato, un empresari que a base d’esforç aixeca una empresa de transports i que viu normalment al poble fins que ETA el posa en el seu punt de mira. Per l’altra banda, la família de Miren, el seu espòs Joxian i els seus fills Arantxa, Joxe Mari i Gorka.  

Les dues famílies havien estat molt unides des de sempre, ja que el Txato i Joxian eren amics i sempre varen mantenir una bona relació, també les seves esposes i fills. Aquesta bona relació acaba quan comencen les amenaces terroristes, i és llavors quan se'ns mostra amb tota la seva profunditat el càncer que va suposar ETA per la societat basca: per  por de no ser  assenyalats ells també, de mica en mica Miren i Joxian deixen de tenir contacte amb el Txato i Bittori. D’una manera difícil de comprendre, tothom al poble estableix un cordó sanitari al seu voltant. És una doble victimització totalment incomprensible fora del lloc. Anys després, amb Joxe Mari a la presó, el retorn de Bittori serà rebut com una amenaça de trencar la convivència del poble. Però l’argument va més enllà, i ens permet conèixer la vida de tots els protagonistes des d’abans de l’atemptat i fins al moment actual de la novel·la, de manera que es configura un paisatge humà d’allò més divers i amb el denominador comú de ser vides marcades per la lluita armada i els seus efectes.

Una de les vides més interessants és la de Joxe Mari, perquè a través d’ella podem observar la manera en la que milers de joves es deixaren seduir per la crida a a lluitar per la patria i totes les dificultats per les que varen haver de passar. A través d’ell, constatem el desig assassí i com aquest, després d’anys de presó es va evaporant, sobretot quan s’adona de tot el que ha perdut: la seva joventut.

Una de les coses que més valor dóna a aquesta novel·la és que de la mateixa manera que exposa de forma crua la manca de sentit de la lluita armada per part d'ETA, també posa de manifest el joc brut per part de l'estat, en especial el fet que es recorre  de manera sistemàtica a la pràctica de la tortura per tal d'aconseguir informació dels acusats. També s'esmenta, encara que molt més de passada, l'actuació del grup terrorista format per l'estat, els GAL. Crec que sense aquests elements el valor d'aquesta obra com a testimoni seria molt menor, i que d'aquesta manera esdevé una crònica ben ponderada d'una època molt dura pel país basc.

Crec que és una gran, potser de les millors novel·les en castellà del segle XIX.

dijous, 14 de juny de 2018

“Réquiem por un campesino español”, Ramón J. Sénder

Réquiem por un campesino español
Ramón J. Sender, 1953
El País, 138 pàgines 

Acabada la guerra civil, mossèn Millán es prepara a la sagristia per a celebrar una missa de rèquiem que ningú li ha encomanat. La família no hi assistirà per temor, i els únics assistents seran aquells que de forma més o manco directa causaren la mort del recordat, els cacics del poble. El difunt és un jove d’esquerres, Paco el del Molino, i mossèn Millán recorda tota la seva vida profundament commogut pels sentiments de culpabilitat que el rosseguen per dins. I d’aquesta manera és com coneixem la vida de Paco, que possiblement era com la vida de tants altres espanyols que visqueren en la seva època. Era un nin espavilat que de mot jove demostrà una inusual preocupació per allò que avui en diríem la justícia social, en veure com certes persones de la vil·la vivien de forma miserable en coves. En la joventut les circumstàncies polítiques el posaren en disposició d’entrar en la política local i fer quelcom per lluitar contra les desigualtats. És així com entra en conflicte amb els poders fàctics, i quan els falangistes es fan amb el control de la situació dicten la seva sentència de mort, en la qual mossèn Millán en va ser un instrument facilitador.

Ramón J. Sender va escriure aquesta novel·la a l’exili a Mèxic, ja que havia hagut de fugir del país per no caure víctima de la barbàrie franquista com a conseqüència de la seva militància esquerrana i la seva participació en la lluita armada. El que fa amb Réquiem por un campesino español és construir un relat-tipus del que va suposar la imposició del franquisme a partir de 1936, amb una narració molt senzilla. Aquesta senzillesa narrativa, lluny de ser un defecte, és una virtut, ja que fa que la història llueixi, resplendeixi, sense quedar tapada rere una estructura complexa. I pens que aquesta era la intenció de l’autor, mostrar de forma crua i senzilla que un bon home, preocupat pel benestar dels seus congèneres i sense cap delicte a la seva esquena, acaba vilment assassinat per aquells que diuen representar “l’ordre”. 

Evidentment, aquesta narració va més enllà dels fets concrets i se’n pot fer una lectura simbòlica. Així, Paco representa l’Espanya republicana que intenta lluitar per millorar les condicions de vida de les classes treballadores i acabar amb els antics privilegis que donaven lloc a les desigualtats; els cacics del poble representen a les forces conservadores, disposades a qualsevol cosa per evitar perdre el poder; mossèn Millán representa el paper de l’església, que defensa la resignació davant la misèria i no fa res -més bé el contrari- per evitar els assassinats de persones innocents.

Una novel·la imprescindible per entendre el segle XX espanyol.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de l'obra, dirigida per Francesc Betriu (1985). A la imatge, Antonio Ferrandis en el paper de mossèn Millán. Antonio Banderas fou Paco.

dijous, 7 de juny de 2018

“L’ordre del dia”, Éric Vuillard

L’Ordre du jour
Éric Vuillard, 2017
Edicions 62, 144 pàgines 

Alemanya, 1938. El nazisme ha decidit emprendre l’Anschluss, la política d’expansió territorial que acabarà per ser la causa de la II Guerra Mundial. El seu primer objectiu és l’annexió d’Àustria, i per tal d’aconseguir-ho, Hitler i els capitosts nazis recorren tot un seguit d’estratègies que no tenen gaire a veure en el que ens ve al cap quan pensam en la diplomàcia. La narració ens mostra aquest procés i algunes de les seves conseqüències. 

L’ordre del dia, guanyadora del premi Goncourt de 2017, és una novel·la singular. En primer lloc perquè té més a veure amb un assaig que amb una narració, i en segon perquè posa el focus en la història darrere la Història. Ens explica com es gesta la incorporació d’Àustria amb els amenaces del Führer al canceller austríac Schuschnigg; com von Ribbentropp s’aprofita de l’exagerada cortesia britànica per fer perdre a Chamberlain unes hores importants quan comença la invasió; com els tancs alemanys queden embussats per manca de previsió mentre en moltes vil·les austríaques les noietes esperen ansioses als alemanys. Vist així, seria un simple anecdotari, però Vuillard posa el focus també en un altre punt: la col·laboració de les empreses tant en l’auge del nazisme com en l’aprofitament de mà d’obra esclava jueva. Així, reprodueix una reunió de Göring i Hiler amb les grans fortunes per recaptar fons pel partit i fa un repàs de totes la que se’n beneficiarien i que encara avui són empreses capdavanteres, com a recordatori que el gran capital i els principis ètics i morals són realitats sovint incompatibles. 

Però crec que la vertadera ànima del llibre és posar de manifest la manera en que el nazisme va trasbalsar per sempre la vida de milions de persones. I ho fa d’una manera que és vertaderament colpidora: recordant com en la dies posteriors a la triomfal entrada dels nazis a Viena, es donà un degoteig incessant de suïcidis, tants que fins i tot la premsa deixà d’informar-ne. Vegeu aquí un passatge on l’autor aporta la seva reflexió al respecte:

Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho endevinessin, que ho calculessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho. I tant és que aquell mati Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnants en què se'ls feia pasturar herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fastic per un món que va veure desplegar-se en la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en els somriures de les noies, en tota aquella primavera pervertida. I fins en els somriures, en aquell fervor desfermat, Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar, darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, enmig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

Una obra breu però fascinant.

dimarts, 29 de maig de 2018

"The lady from Zagreb", Philip Kerr

The lady from Zagreb
Philip Kerr, 2015
Quercus, 432 pàgines

Berlín, 1943. Després de la seva estada a Ucraïna per tal de mirar de resoldre sobre els assassinats d'oficials polonesos comesos al bosc de Katyn, Bernie Gunther rep un nou encàrrec de mans de Joseph Goebbels. Ha d'anar a Iugoslàvia per mirar de trobar el pare de Dalia Dresner, estrella emergent de la UFA i a qui el "Mahatma Propagandi" pretén convertir en la seva amant. Després de conèixer la rutilant estrella i deixar-se seduir, Gunther haurà d'afrontar un periple que podem comparar, si fa no fa, amb un descens als inferns. A Iugoslàvia es trobava immers en la criminal tasca de neteja de ètnica per part dels croates de la Ustase contra la població sèrbia i haurà de visitar un dels llocs més ignominiosos que hagin existit mai: el camp de Jasenovac, on els croates es dediquin a l'aniquilació d'infants, dones i homes amb uns nivells de sadisme inimaginables. Per si això fos poc, en la part que havia de ser més senzilla de la seva missió es veurà implicat en les intrigues diplomàtiques a l'entorn d'un possible final negociat de la guerra.

Podem distingir en aquesta narració tres parts ben diferenciades. En la primera, mentre participació en una conferència a la cèlebre mansió de les SS a Wannsee, rep un encàrrec força incòmode a l’entorn de la corrupció en les altes esferes del partit nazi. En la segona es desplaça a l’antiga Iugoslàvia per cercar el pare de Dalia Dresner, a qui preferiria després no haver conegut mai. La darrera part el porta a descobrir coses que no es podia imaginar, sobre el curs de la guerra i sobre la pròpia Dresner.

The lady from Zagreb confirma la recuperació del to narratiu de Kerr després de les que podem considerar obres menors de la sèrie Field grey i Prague Fatale, amb un to narratiu poderós i una gran capacitat per sorprendre el lector amb girs argumentals difícils de preveure. Ens trobam un Gunther més humà que mai, profundament enamorat de Dalia Dresner i realment  conmogut  per les atrocitats a les que es veu forçat a contemplar. Tanmateix, continua essent el mateix detectiu dur, àgil mentalment, amb un instint de supervivència sobredimensionat i descregut de sempre, un personatge que més que els seus ideals el que aspira a aconseguir és conservar la vida. 

En aquesta ocasió situa Gunther en un dels escenaris més desconeguts i a la vegada més cruels de la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia. En aquest escenari, la crueltat va superar tots els límits imaginables per la lluita contra els nazis i també entre les distintes nacionalitats enfrontades per conflictes seculars: serbis, croates, bosnis... És una aproximació força vàlida a la realitat del moment que a nivell personal m’ha servit per comprovar, per desgràcia meva, que la crueltat de l’ésser humà desposseït de la seva individualitat -això és el que fa el feixisme- no coneix cap tipus de límit. El que es feia al camp de Jasenovac és la millor mostra.