dimarts, 9 d’octubre de 2018

“Dos taüts negres i dos de blancs”, Pep Coll

Dos taüts negres i dos de blancs
Pep Coll, 2013
Proa, 440 pàgines 

Una parella de masovers i les seves dues filles apareixen brutalment assassinats a la seva masia de Carreu, al Pallars, prop de La Pobla de Segur, el 1943. S'obre una investigació que molt aviat es demostra més encaminada a tapar la realitat que a esclarir-la, de forma que al cap de poc temps els sospitosos queden en llibertat i el crim resta impune, encara que la seva autoria sigui gairebé de domini públic. 

Basada en fets reals, aquest novel·la de no ficció, en el més pur estil de A sang freda de Truman Capote o Tor, tretze cases i tres morts de Carles Porta, intenta reconstruir les circumstàncies en les que va tenir lloc l'esfereïdor succés, i ho fa d'una forma molt original: a través de les històries d'un grapat de personatges que guarden relació directa o indirecta amb els fets. D'aquesta manera, i com si d'un mosaic es tractàs, coneixem la tràgica història d'un assassinat comès per pura enveja i que gràcies a la corrupció i a la ineficàcia inherents al règim franquista de l'època, quedarà impune per complet.

Dos taüts negres i dos de blancs constitueix, per una banda, el retrat del final d'una època en una zona rural del Pirineu català, que de mica en mica deixa de ser atractiva des del punt de vista de les comunicacions, del clima i de les formes de vida tradicionals. Per altra banda, és el retrat de la crueltat dels darrers dies de guerra, en plena retirada dels republicans cap a França, i de l'arbitrarietat que presidí el nou estat franquista, on els càrrecs de responsabilitat quedaren en mans no de persones aptes sinó de persones addictes al règim i que havien fer mèrits durant la guerra. És la mort del talent i la intel·ligència, substituïda per una manca absoluta de coneixements i en molts de casos per una ineptitud rapinyaire que molt poc té a veure amb conceptes com el de justícia.

Una lectura molt recomanable, àgil i colpidora, en un gènere novel·lesc molt interessant.

divendres, 5 d’octubre de 2018

“The Damned Utd”, David Peace

The Damned United
David Peace, 2006
Faber and Faber, 327 pàgines 

L’agost de 1974, Brian Howard Clough, un dels més reputats i polèmics entrenadors anglesos, es fa càrrec de la direcció del Leeds United, vigent campió de la lliga anglesa. Arriba per substituir a una llegenda del club, Don Revie, i el seu camí en el club de Yorkshire serà un lluita constant per imposar la seva forma de fer les coses en un club del que pensa que només ha aconseguit els seus èxits a partir de les trampes. La seva pugna es veu dificultada pel seu propi ego i per situacions que li són alienes, com els desgraciats incidents en el partit contra el Liverpool de Bill Shankly, de forma que quarant-dos dies després abandonarà el càrrec. 

The Damned United reconstrueix la trajectòria esportiva com a entrenador de Brian Clough, un dels més brillants entrenadors anglesos de la història, artífex de gestes com fer guanyador de la lliga a un equip com el Derby County i sobretot de fer el Nottingham Forest bicampió d’Europa de forma consecutiva. És un llibre escrit amb un estil àgil i narrat en primera persona en la veu del propi entrenador. La narració es fa en dies seqüències temporals: la de l’etapa del Leeds, els quaranta-dos dies, i la que ressegueix la trajectòria de Clough des de la lesió que el portà a deixar de jugar fins a l’acceptació del càrrec al Leeds. Amb aquesta estructura, l’autor aconsegueix contraposar un relat d’èxit i un de fracàs per tal de mostrat els llums i ombres que rodegen l’entrenador. 

El perfil resultant del treball de Peace és el d’un personatge excessiu en les seves grans capacitats futbolístiques. Per una banda, és capaç de fer millorar notablement equips modests fins a fer-los campions, cas del Derby County, però per altra banda la seva voluntat d’imposar el seu estil i esborrat el llegat de Revie el porten a comportar-se d’una forma contraproduent pels seus propis interessos. Es dibuixa també una de les dificultats que l’afectaren en la darrera etapa de la seva vida, l’alcoholisme. Crida l’atenció el seu retrat d’home familiar, fins al punt de desafiar el club per la negativa de portar la seva família a una gira.

Aquesta obra és vertaderament apassionant, tant des del punt de vista d’un afeccionat al futbol com des del públic en general. Descobreix un personatge profundament carismàtic i una època en la que el futbol encara no estava tan afectat per l’esperit comercial actual. Cal tenir en compte que és una de les millors novel·les que s’hagin escrit sobre el tema del futbol. Molt recomanable.

dissabte, 8 de setembre de 2018

“Los Miserables”, Victor Hugo

Les misérables 
Victor Hugo, 1862
Traducció de Maria Teresa Gallego Urrutia
Alianza (Alianza Literaria), 1856 pàgines 

Les misérables és una de les grans novel·les de la seva època, tant per la seva transcendència dins el moviment del Romanticisme literari, com en un sentit més estricte per la seva notable extensió. Per aquest segon motiu ens permetrem la llicència de fer un resum argumental molt més profund i detallat del que és habitual:

Resum argumental

Part I. Fantine
Aquesta part serveix com a introducció del personatge central de la novel·la, Jean Valjean. Es tracta d’un presidiari que acaba de sortir del presidí de Toló una cop complerta la pena de 19 anys, una part dels quals per haver robat pa per la seva germana i els seus nebots famèlics, i la majoria per successius intents de fuga. Assistim a la seva trobada amb el bisbe de Digne, monsenyor Bienvenu Myriel, que actua com a agent de l’epifania que converteix Jean Valjean en el senyor Madeleine, ric empresari i filàntrop que a més esdevé batlle de Montreuil-sur-Mer.
També se’ns introdueix la figura de Fantine, que per causa del seu enamorament d’un estudiant aprofitat es troba mare fadrina en una societat hostil i ha de deixar la seva diploma Cosette en mans dels desaprensius Thénardier. Fantine acaba en els graons més baixos de la societat fins que, ja malalta i pràcticament moribunda, és acollida pel senyor Madeleine.
Apareix qui serà la Nèmesi de Jean Valjean, l’inspector Javert. Ambdós coincidiren al presidí de Toló, per la qual cosa sospita que Madeleine és Jean Valjean. Tanmateix, en comunicar-la a Madeleine que l’havia confós ja que a Arras s'està jutjat al suposat Valjean, l’empeny a recuperar la seva identitat i a passar a ser un fugitiu. 

Part II. Cosette
En aquesta part es narra el segon empresonament de Jean Valjean, condemnat a perpetuïtat després d’haver estat capturat en haver descobert la seva vertadera identitat per evitar a un altre home una condemna injusta. Es narra també la seva fugida del presidi de Toló, quan aconsegueix que el donin per mort després d’una acció heroica. Aconsegueix rescatar a Cosette dels Thénardier, que l’han maltractada des que Fantine els la confià, i s’estableixen a París, on Javert el descobreix de nou. En una fugida desesperada, acaba botant la paret d’un convent, que la casualitat fa sigui on treballa com a jardiner Fauchelevent, que aconseguirà que Valjean i Cosette hi puguin quedar a viure. 

Part III. Marius
Ens trobam a principis de la dècada de 1830. Entra en escena Marius Pontmercy, nét d’un heroi de l’exèrcit napoleònic que per circumstàncies es troba sota la custòdia del seu avi, el molt monàrquic senyor Guillenormand, després de la mort de la seva àvia. La mort del seu pare li farà desvetllar l’admiració per la figura de Napoleó i el portarà a trencar la relació amb el seu avi. Pobre de solemnitat, aconseguirà sobreviure i fins i tot acabar la carrera de Dret. En un dels seus passejos pels jardins de Luxemburg, la seva mirada es creua amb la Cosette i des d’aquell moment n’està perdudament enamorat.
També entren en escena els Thénardier, que es troben en la més absoluta de les misèries i que viuen al mateix casalot que Marius (on abans havien viscut Jean Valjean i Cosette, abans d’arribar al convent). D’aquesta manera serà testimoni de com Thénardier intenta extorquir Jean Valjean, sense èxit, i s’adonarà que el miserable del seu veí és, en realitat, qui salvà el seu pare a la batalla de Waterloo.

Part IV. L’idil·li del carrer de Plumet i L’epopeia del carrer de Saint-Denis
A la fi Marius i Cosette es coneixen i comencen la seva relació en secret, d’amagat de Jean Valjean. Éponine, gelosa, provoca que Jean Valjean prengui la determinació d’abandonar la ciutat en creure’s perseguit, i Marius, en la seva desesperació, intenta que el seu avi li doni permís per casar-se. Com que aquest s’hi nega, convençut de la seva desgràcia, Marius pren les armes i es suma a la revolució que ha esclatat contra la monarquia de Lluís Felip d’Orléans, i es posa al capdavant de la barricada del carrer de la Chanvrerie. 
Mentrestant, per casualitat, Jean Valjean pren consciència de l’enamorament de Cosette, que ell perceb com una pèrdua de la persona que ha donat sentit a la seva vida de redempció.

Part V. Jean Valjean
Marius està decidit a morir en la barricada. Jean Valjean s’infiltra a la barricada per tal de salvar-lo. Allà es troba amb Javert, a qui els revoltats havien pres com a hostatge, però amb l’excusa d’afusellar-lo aconsegueix alliberar-lo. Quan la barricada cau, Jean Valjean aconsegueix emportar-se Marius per les clavegueres. En el periple es trobarà amb dos vells coneguts: Thénardier, qui li facilita la sortida de les clavegueres, i Javert, que li torna el favor quan li permet dur Marius a casa seva i després deixa Jean Valjean lliure. L’impacte de la seva bona obra condueix Javert al suïcidi.
Després d’una llarga convalescència, Cosette i Marius es casen; Jean Valjean confessa el seu passat a Marius i de mica en mica s’allunya dels joves, empès en part per Marius. Tanmateix, l’intent de Thénardier d’aconseguir diners a Marius amb els secrets de Valjean servirà perquè aquest prengui consciència del que ha fet Jean Valjean en la seva vida i propiciarà una reconciliació familiar en l’hora darrera del nostre heroi

Les misérables és una de les grans novel·les del segle XIX, una obra que estilísticament s’inscriu en el moviment romàntic. És una obra molt extensa que abarca un període convuls per França, des de 1815 a 1833, a través de les vivències d’un seguit de personatges vinculats a través de la figura de Jean Valjean. En aquesta novel·la, Victor Hugo es fixa en els sectors més desafavorits de la societat per bastir una mena de denúncia social sobre qüestions com pugui ser la prostitució, el desemparament en què es trobaven molts de menors al París de l'època, etc. Al mateix temps, és també un enaltiment de les actituds moralment rectes, representades essencialment per individis com el bisbe Bienvenu Myriel o el propi Jean Valjean, en contraposició a personatges com Thénardier i la seva colla.

És una lectura que reclama paciència en primer lloc per la seva extensió. Un segon factor són les múltiples explicacions que Victor Hugo introdueix en la narració, amb les que pretén informar el lector de determinats contexts importants per la seva obra. El problema és que l'extensió de tals explicacions és excessiva, i la seva utilitat per comprendre la trama força baixa; a més, en alguns casos trenca del tot el ritme narratiu, especialment quan Jean Valjean salva Marius i se l'emporta per les clavegueres, moment en que Hugo té a bé desenvolupar una història de les clavegueres de París que és força supèrflua (encara que interessant). Un tercer factor que pot dificultar la lectura és l'estil de l'obra, ja que el sentiment són molt exacerbats i molt radicals, no es concedeix als personatges cap moment de relaxació en la seva forma de ser, cosa que és un poc xocant i fins i tot pot resultar exasperant.

Una novel·la molt interessant però amb els mecanismes propis de la seva època.

Hugh Jackman encarnà Jean Valjean en l'adaptació
cinematogràfica de 2012, dirigida per Tom Hooper

dilluns, 13 d’agost de 2018

“No, mamá, no”, Verity Bargate

No, mama, no 
Verity Bargate, 1978
Traducció de Mireia Bofill Avelló
Alba, 176 pàgines 

Na Jodie acaba de tenir el seu segon fill i el conte de fades no compareix per enlloc. Quan li posen l’infant sobre el pit, és incapaç de tenir cap tipus de sentiment envers la criatura. Tampoc té cap tipus de sentiment cap al seu espòs, a qui dubta que hagi estimat mai. En aquesta situació, intenta fer el cor fort i complir amb l’expedient com a esposa i mare, però la infelicitat la supera. Cal dir que arrossega una vida personal difícil, en especial una infància privada de la figura materna de la qual es volia redimir convertir-se en mare d’una nina i poder exercir amb ella aquesta figura. El seu marit li cerca suport psiquiàtric, una ajuda que Jodie no accepta de bon grat. Tanmateix retrobament amb una amiga de joventut sembla que li dóna una motivació per anar passant les setmanes...

No, mamá, no és una novel·la singular i ens atreviríem a dir que moderna. Singular i moderna per la temàtica que tracta, que no és altra que la situació que s’esdevé quan un naixement, en lloc d’omplir la mare de felicitat té l’efecte totalment contrari. Si avui en dia el tema dels trastorn postpart continua essent fins a cert punt tabú, podem imaginar que fa 40 anys era quelcom que ni s’esmentava de passada. En aquest sentit, és també un llibre cruel, perquè la mare esdevé víctima de la situació i no és capaç de trobar un punt de suport que li permeti reconèixer de manera plena la seva situació i tampoc troba en el seu entorn a ningú que de veritat la vulgui ajudar.

Aquest llibre també es pot llegir des d’una perspectiva de gènere com el retrat d’una època no del tot superada, ja que ens presenta un home que es casa i continua amb la seva vida més o manco com abans en contraposició amb una dona que deixa la seva feina i es veu reclosa en les servituds domèstiques: encarregar-se de la casa, fer les feines, tenir cura dels infants, proporcionar sexe a l’home, etc. Posar aquestes qüestions sobre la taula en una societat plenament patriarcal com era la britànica de finals dels anys setanta bé mereix un reconeixent. 

Una novel·la breu, dura i incòmoda, que ens posa davant la realitat de la maternitat. Una lectura ben interessant i fins i tot necessària, perquè ens parla d’una realitat que encara avui, per desgràcia, no hem superat.

dijous, 19 de juliol de 2018

“Mariona”, Pilar Rahola

Mariona
Pilar Rahola, 2014
RBA, 224 pàgines 

Na Mariona és una dona del barri de Gràcia que Marta els fets de la seva vida des de la dècada de 1820 i fins al 1870. És una època convulsa per Barcelona i per tot Catalunya, i són aquests fets, sovint de dramàtiques conseqüències, els que emmarquen la vida de la protagonista d’aquest relat. Així, Mariona, mentre es fa gran, es casa, i té fills i nets, ens narra la història del seu país a peu de carrer, des de la perspectiva de qui en primer terme accepta la noció d’Ordre dels poderosos i de mica en mica entén la legitimitat i fins i tot la necessitat de les protestes cíviques que protagonitza el poble baix.

Mariona constitueix una narració que està a més fe mig camí entre la novel·la i l’obra de divulgació històrica, i dic que està a més de mig camí perquè en realitats són els fets històrics els que s’erigeixen en vertaders protagonistes d’aquesta obra. De fet, tant és així que costa perfilar d’una manera exacta com és la Mariona Caurich, ja que la majoria de vegades els seus monòlegs interiors no són més que remembrances d’èpoques passades que l’afectaren d’una o altra manera. Podríem dir que és una dona de caràcter però innocent en el fons, que de mica en mica en mica obre els ulls a la realitat que l’envolta, tant a nivell personal -el desencís cap al seu marit- com a nivell social o polític -la necessitat de revoltar-se per reclamar una societat més justa-. Més enllà d’això, la suposada protagonista de la història queda com a desdibuixada, com un simple pretext per parlar del vertader motor de la narració: la història de Catalunya en el segle XIX.

Sens dubte, és la història social i política la vertadera protagonista de la narració, el seu personatge central. I és que a través de la visió de Mariona, Pilar Rahola ens vol acostar a uns fets històrics convulsos, tals com els bombardejos de Barcelona per part, entre altres, d’Espartero i Prim, les guerres carlines o el Sexenni Democràtic. Ho fa des del punt de vista de la seva afectació sobre el poble, que perd els fills a les guerres i les cases a causa dels bombardejos, que es veu violentat per les autoritats que diuen voler pacificar la situació. Per altra banda, també testimonia moviments socials diversos, com el ludisme, el catalanisme polític, el republicanisme o la maçoneria amb una visió molt a peu de carrer.

La narració és força àgil, l’estil narratiu fa que a pesar de la gran profusió de dades i de fets històrics que desfilen per les escasses 200 pàgines de la novel·la, aquesta no es faci gens pesada ni monòtona. Pens que com a novel·la es queda un poc a mitges, però el resultat és força interessant.

dimecres, 4 de juliol de 2018

“Fariña”, Nacho Carrereto

Fariña
Nacho Carretero, 2015
Libros del KO, 358 pàgines

Fariña és, ni més ni manco, la història de com Galícia es va convertir, al llarg del segle XX en un lloc privilegiat per al contraban i molt especialment en la porta d’entrada de la major part de la cocaïna que es consumeix a Europa. Aquesta investigació inclou una introducció històrica, que posa l’èmfasi en com la misèria de la postguerra civil espanyola va fer que florís un immens contraban de tot tipus de mercaderies amb Portugal -des de medecines fins a ferralla-, i que a partir d’aquesta pràctica se’n derivaren altres de molt menys socials. És amb el tabac que Galícia veu com agafen força els grans clans de contrabandistes gallecs, discrets i desconfiats fins a l’extrem a pesar de menjar fortunes absolutament astronòmiques: els Charlines, Sito Miñanco, Laureano Oubiña, Marcial Dorado, Os Lulús i un llarg etcètera. Amb aquestes xarxes ja ben desenvolupades, el pas al tràfic de cocaïna va ser relativament senzill: tenien els coneixements i la infrastructura per convertir-se en els transportistes dels càrtels colombians com el de Medellín. Així, es fa un repàs històric d’aquestes etapes i també dels intents per posar-hi fre, molt especialment a través de macrooperatius com l’operació Nécora que encapçalà Baltasar Garzón.

Més enllà d’això, es parla també amb deteniment dels grans clans i noms propis d’aquest pràctica, encara ben viva a Galícia, per tenir-ne una caracterització que en la majoria de casos desmenteix els tòpics pel·lículers com el de Pablo Escobar. En general, se’ls dibuixa com a persones desconfiades fins a l’extrem, poc donats a fer ús d’una violència desfermada i que de portes a fora porten una vida en aparença normal, mentre que les seves cases són vertaders palaus.

També és molt interessant quan es parla de la reacció ciutadana en contra dels narcotraficants, quan la droga havia fet vertaders estralls a la regió de les Rías Baixas i es parlava en molts casos d’una generació perduda per culpa de la droga. És interessant constatar que la qüestió del contraban de tabac no era mal vista, ja que el producte en sí era legal i ocupava a molta de gent, però quan la droga començà a matar, la societat començà a reaccionar, de forma tímida però contundent. 

De la mateixa manera, és notable la implicació de molts d’aquests contrabandistes i narcotraficants amb els partits polítics, molt especialment amb AP, relació que en la majoria dels casos està demostrada documentalment. Per aquí es per on va venir la demanda de l’exbatlle popular Bea Gondar i el segrest del llibre, que no va fer sinó catapultar-lo com a best seller fins que els llibres es retiraren de la circulació. Veurem com acaba el procés judicial.

Un llibre molt interessant, que ens mostra com sorgí tot aquest món a Galícia. És com una història del tràfic il·lícit a Galícia. Per moments et fa pensar en Gomorra de Saviano per l’agilitat i el bon ritme de la narració , però li falta la profunditat de qui ho ha vist tot des de dins. Amb tot, molt recomanable.

dijous, 21 de juny de 2018

“Patria”, Fernando Aramburu

Patria
Fernando Aramburu, 2016
Tusquets, 648 pàgines 

El dia en que ETA anuncia el cessament de la lluita armada, Bittori decideix que és el moment de tornar al seu poble, lloc del qual va haver de fugir per l’assassinat del seu espòs després d’una intensa campanya en contra seva per part de l’entorn terrorista. A partir d’aquesta decisió, l’estabilitat de la vida al poble canviarà i tots els relacionats amb víctima i botxins hauran de confrontar el seu passat.

Patria és la història de dues famílies, el seu distanciament i el seu retrobament. Són dues famílies encapçalades per dues dones fortes. Per una banda, la família de Bittori i els seus dos fills, Nerea i Xabier. Són la vídua i els orfes del Txato, un empresari que a base d’esforç aixeca una empresa de transports i que viu normalment al poble fins que ETA el posa en el seu punt de mira. Per l’altra banda, la família de Miren, el seu espòs Joxian i els seus fills Arantxa, Joxe Mari i Gorka.  

Les dues famílies havien estat molt unides des de sempre, ja que el Txato i Joxian eren amics i sempre varen mantenir una bona relació, també les seves esposes i fills. Aquesta bona relació acaba quan comencen les amenaces terroristes, i és llavors quan se'ns mostra amb tota la seva profunditat el càncer que va suposar ETA per la societat basca: per  por de no ser  assenyalats ells també, de mica en mica Miren i Joxian deixen de tenir contacte amb el Txato i Bittori. D’una manera difícil de comprendre, tothom al poble estableix un cordó sanitari al seu voltant. És una doble victimització totalment incomprensible fora del lloc. Anys després, amb Joxe Mari a la presó, el retorn de Bittori serà rebut com una amenaça de trencar la convivència del poble. Però l’argument va més enllà, i ens permet conèixer la vida de tots els protagonistes des d’abans de l’atemptat i fins al moment actual de la novel·la, de manera que es configura un paisatge humà d’allò més divers i amb el denominador comú de ser vides marcades per la lluita armada i els seus efectes.

Una de les vides més interessants és la de Joxe Mari, perquè a través d’ella podem observar la manera en la que milers de joves es deixaren seduir per la crida a a lluitar per la patria i totes les dificultats per les que varen haver de passar. A través d’ell, constatem el desig assassí i com aquest, després d’anys de presó es va evaporant, sobretot quan s’adona de tot el que ha perdut: la seva joventut.

Una de les coses que més valor dóna a aquesta novel·la és que de la mateixa manera que exposa de forma crua la manca de sentit de la lluita armada per part d'ETA, també posa de manifest el joc brut per part de l'estat, en especial el fet que es recorre  de manera sistemàtica a la pràctica de la tortura per tal d'aconseguir informació dels acusats. També s'esmenta, encara que molt més de passada, l'actuació del grup terrorista format per l'estat, els GAL. Crec que sense aquests elements el valor d'aquesta obra com a testimoni seria molt menor, i que d'aquesta manera esdevé una crònica ben ponderada d'una època molt dura pel país basc.

Crec que és una gran, potser de les millors novel·les en castellà del segle XIX.