dijous, 10 d’octubre de 2019

"El carter sempre truca dues vegades", James M. Cain

The Postman Always Rings Twice
James M. Cain, 1934
Traducció al català de Manuel de Pedrolo
Edicions 62, 144 pàgines

Frank Chambers és un rodamón embolicat constantment amb la policia a qui la fortuna porta a la cafeteria de Nick Papadakis a Twin Oaks (Califòrnia). Després d'haver vist Cora, la jove esposa de l'amo, accepta començar a treballar en la benzinera i petit taller annexes. Ràpidament l'espurna dels desig s'encén entre els dos joves, que s'emboliquen en una apassionada relació i comencen a jugar amb la idea d'assassinar Papadakis per gaudir d'una vida comfortable. Després d'una primera temptativa fallida, la culminació dels seu pla, lluny de portar-los a la felicitat, els farà entrar en una espiral negativa de conseqüències tràgiques. 

Escrita el 1934, El carter sempre truca dues vegades constitueix un obra d'una gran i descarnada modernitat. En la línia de la gran novel·la negra nord-americana, presenta dos personatges principals obscurs i plens de matisos, empesos per un desig irrefrenable que els porta a actuar de la manera més cruel per lliurar-se d'aquell a qui consideren un obstacle per la seva felicitat. Són constants les referències sexuals, el recurs a la violència i l'aparició d'advocats de fosques intencions que saben esprémer el sistema judicial en benefici dels seus defensats.

James M. Cain aconsegueix amb aquesta breu novel·la que el lector es submergeixi en un ambient enrarit, en el qual els personatges principals no semblen mai parlar de forma sincera entre ells a pesar de l'extrema passió que els uneix. Envoltada de certa polèmica, ja que va ser censurada en diversos estats dels EUA, va ser el primer gran èxit de Cain, al que seguirien obres com Mildred Pearce, que els consagraren com un dels grans novel·listes del gènere.

dijous, 3 d’octubre de 2019

"Els colors de l'incendi", Pierre Lemaitre

Couleurs de l'incendie
Pierre Lemaitre, 2019
Traducció al català d'Albert Pejó
Bromera, 456 pàgines 

París, 1927. Els funerals del senyor Péricourt, magnat de la banca, reuneixen el bo i millor de la França del moment. Quan el fèretre es disposa a sortir del palauet familiar, s'esdevé un fet tràgic i inexplicable: Paul, nét del magnat, es llança des d'una finestra sobre el cadàver del seu avi. Aquest serà el punt de partida d'un seguit de situacions desgraciades que haurà d'afrontar Madeleine Péricourt, filla del banquer, que es veurà arrossegada a la misèria per les maniobres dels que considera els seus homes de confiança: el seu oncle Charles; el financer que havia dirigit el banc familiar amb el seu pare, Gustave Joubert; i el seu amant i preceptor de Paul, André Delcourt. Una vegada enfonsada econòmicament, Madeleine és capaç d'obrir els ulls i deixar de ser l'hereva despreocupada que havia estat fins llavors per ordir un pla vertaderament despietat que la portarà a assolir una venjança completa sobre els tres homes que li havien fotut la vida enlaire.

Amb Els colors de l'incendi, segona part de la trilogia dedicada a la França d'entreguerres, Lemaitre aconsegueix una novel·la absolutament esplendorosa, en la línia de la magnífica Ens veurem allà dalt, centrada també en la idea de la venjança, però en aquest cas no en contra del sistema sinó una venjança concreta contra certs individus. Lemaitre construeix una rica galeria de personatges més enllà dels ja esmentats, com pugui ser el senyor Dupre, antic esbirro de l'exespòs de Madeleine, d'Aulnay Pradelle, Leonce i tants altres que permeten no només el desenvolupament de la història sinó també posar en context l'època en què es situa la trama, els anys de l'arribada del feixisme i el nazisme al poder i el seu creixement arreu del continent europeu.

En una novel·la de l'extensió de la que ens ocupa, els temes que tracta l'autor de manera directa o indirecta són molt amplis, més enllà de la trama principal, és a dir, la venjança de Madeleine. Un dels més singulars és l'enamorament platònic que sent el seu fill Paul, un jove paraplègic arran del seu salt al buit, vers la soprano del moment, Solange Gallinato. És una relació que ens parla de com la música té un poder ampli, tant terapèutic com social i fins i tot polític. Una altra de les temàtiques que s'aborden és la qüestió de la pederàstia. També es parla del poder de la publicitat, o del poder que tendrà. I sobretot del que es parla, el que es respira en el context ampli del moment és l'ascens al poder del feixisme i del nazisme i l'admiració que despertà entre àmplies capes de la població europea, que hi veien la solució a una època de crisi i inestabilitat.

He d'admetre que el meu judici sobre l'obra de Pierre Lemaitre no és gaire imparcial, ja que Ens veurem allà dalt em va enlluernar per complet i el seu comandant Camille Verhoeven és l'únic capaç de fer-li ombra en el meu gust literari a Bernie Gunther. Dic això perquè aquesta novel·la m'ha semblat una altra joia, lleugera i profunda a la vegada, amb bons personatges i una trama sòlida, amb un toc de folletí decimonònic i amb una capacitat innegable per reflectir una època. Una novel·la rodona. Imprescindible. 

dijous, 19 de setembre de 2019

"Por", Stefan Zweig

Angst
Stefan Zweig, 1925
Traducció al català de Joan Fontcuberta
Quaderns Crema, 128 pàgines 

Irene Wagner és una burgesa entrada en la trentena, amb un espòs advocat i dos fills que, gairebé sense voler-ho, inicia una relació amb un professor de piano pel qual sent poc més que curiositat. La relació transcorre amb la normalitat pròpia de la situació fins que un dia s'esdevé un fet que la trasbalsarà per complet: en sortir del pis del seu amant, una dona li recrimina el seu comportament i l'acusa d'haver-li pres l'estimat. Aquesta situació s'anirà agreujant quan la senyora Wagner esdevingui víctima del xantatge de la dona, que cada vegada va més enllà. Davant aquesta situació, la senyora Wagner pateix enormement per la por a ser descoberta, fins al punt de plantejar-se una sortida dràstica al seu problema.

Por és una novel·la breu narrada des del punt de vista de la senyora Wagner. L'acció es situa a la ciutat de Viena, i a través de les reflexions de la protagonista ens endinsam en l'angoixa d'una dona que es veu abocada a la possibilitat de l'abisme: la pèrdua dels éssers estimats i de la comoditat de la vida burgesa, l'escarni social...

El relat de Zweig, escrit en el període d'entreguerres, no pretén ser una crítica moralista contra la infidelitat i en defensa del matrimoni, més aviat el que cerca és oferir una reflexió sobre les greus conseqüències que poden tenir les decisions preses a la lleugera i sobretot de la capacitat de l'amor que és capaç de sobreposar-se a aquestes decisions. 

dijous, 5 de setembre de 2019

"Prussian Blue", Philip Kerr

Prussian Blue
Philip Kerr, 2017
Quercus, 539 pàgines


A la Riviera francesa, el 1956, Bernie Gunther intenta reprendre la seva vida després del confús episodi al voltant de Somerset Maugham amb els serveis secrets britànics i de l'Alemanya Oriental, però li és impossible. Agents de la Stasi, per ordre de Mielke, el rapten i l'obliguen a anar al Regne Unit per cometre un assassinat, cosa que fa que Gunther activi de nou el seu instint de supervivència i emprengui un llarga fugida per escapar dels alemanys orientals. Un dels seus perseguidors és antic company de feina policial, fet que el porta a recordar les circumstàncies en les que treballaren plegats. L'ocasió en qüestió va ser una de les investigacions més complexes amb les que s'hagi hagut de topar Bernie Gunther, atès que va tenir lloc a la muntanya d'Obersalzberg, el lloc de repòs del Führer i domini gairebé personal de Martin Bormann. Es tracta de trobar el culpable d'haver assassinat un dels personatges més importants de la contrada, tirotejat mentre es trobava a la terrassa de la residència de Hitler.

Aquesta dotzena entrega de la nissaga de Bernie Gunther és una de les més interessants de totes, sobretot per tot el que explica sobre la situació de la muntanya d'Obersalzberg, a Berchtesgaden, que es convertí en el nucli del poder nazi gràcies a la predilecció de Hitler per la zona. Així, observam com els nazis apliquen de forma implacable el seu poder intimidador per desposseir nombrosos ciutadans de les seves cases per fer lloc als líders nazis. També som testimonis de la corrupció extrema que es produeix en totes les dictadures i de la qual no s'escapà el nazisme.

Una de les grans novel·les de la sèrie de Bernie Gunther, una demostració més de la mestria de Kerr per combinar la novel·la negra amb la novel·la històrica. Molt recomanable. 

dilluns, 22 de juliol de 2019

"Cuchillo de palo", César Pérez Gellida

Cuchillo de palo (Refranes, canciones y restos de sangre 2)
César Pérez Gellida, 2017
Debolsillo, 512 pàgines

Després de la tumultuosa resolució del cas de segrest que Ramiro Sancho dirigí en el seu retorn a la policia de Valladolid, l'agent es troba apartat del servei i en una parent espiral autodestructiva a la costa de Galícia: alcohol, joc, prostitutes... La situació es descontrola tant que acaba a sou d'una màfia dedicada a la introducció de dones nigerianes per tal d'explotar-les sexualment arreu d'Europa. Mentrestant, Olafur Olafsson, Erika Lopategui i Jaap Kergaard segueixen el rastre de la misteriosa societat secreta que sembla moure els fils del crim arreu del món per intentar evitar que continuïn amb les seves atrocitats. Sense fer-ne comptes, els seus camins s'acabaran creuant de la manera més sorprenent...

En aquesta segona entrega assistim al descens als inferns d'un Ramiro Sancho que sembla haver exhaurit les ganes de viure i només espera la seva hora entre drogues i alcohol. El seu descens sembla arribar a les portes de l'infern quan es posa al servei de la màfia de tracta de blanques. Però no sempre tot és el que sembla, i aquest és el cas. 

És innegable que Pérez Gellida és un dels grans autors actuals de novel·la negre a Espanya i aquest llibre és una nova demostració del seu talent narratiu. Amb girs argumentals sorprenents però amb una tensió narrativa una mica per davall de la primera entrega de la trilogia, torna aconseguir que ens veiem atrapats per un ritme vertiginós i la incertesa sobre el destí dels personatges gairebé fins a la darrera pàgina.

Una lectura molt entretenguda, especialment per a l'època en la que ens trobam. 

divendres, 19 de juliol de 2019

"Vita", Melania G. Mazzucco

Vita
Melania G. Mazzucco, 2003
Traducció al castellà de Xavier González Rovira
Anagrama, 544 pàgines

A principis del segle XX, Vita i Diamante arriben de la Itàlia miserable del sud a la ciutat de Nova York, que acull milions d'europeus i els aboca a un món ple de misèria, crueltat i oportunitats. Tan sols dos infants que volten la primera desena de vida, ben aviat toparan amb un món despietat on no hi ha gairebé espai per sentimentalismes però en el qual veuran néixer un amor incombustible als esdeveniments i al pas dels anys, que tanmateix mai podran consolidar, allunyats per la força devastadora de les circumstàncies.

A partir de les vivències dels dos protagonistes en els EUA d'abans de la Gran Guerra, Melania G. Mazzucco elabora un retrat de la vida dels immigrants italians que per milions anaren a cercar la terra promesa a nord-Amèrica. Explica les durísimes condicions amb les que s'hagueren d'enfrontar en un país que els necessitava per seguir amb el seu vertiginós creixement però que els considerava poc més que simples animals de càrrega. En aquesta situació, la delinqüència organitzada s'obria pas als carrers del sud de Manhattan i entre els seus tentacles hi enredava, d'una o altra manera, a la major part dels italians emigrats. 

Més enllà del quadre general de la forma de vida de la comunitat italoamericana, Mazzucco planteja la novel·la com la recuperació d'una part del passat de la seva família i de la seva terra d'origen, per la qual cosa de tant en tant aporta informacions reals sobre el que ha pogut saber dels personatges i reconstrueix fins i tot el retrobament dels dos protagonistes diverses dècades després d'haver pogut viure els únics instants de felicitat que els pertocaven. 

També és, indubtablement, una novel·la d'amor, però d'un amor dels que els costa sortir a la superfície i viuen per sempre en les entranyes dels dos enamorats sense que aquests estiguin en condicions de llancar-s'hi obertament. És un amor condemnat al fracàs i que quan s'intenta recuperar només serveix per aprofundir la sensació de fracàs enmig d'una incomoditat gegantina.

Ens trobam davant una novel·la summament interessant, perquè ens desperta interès en distints nivells, com a testimoni d'una època, com una història d'amor, com una recerca genealògica... Constitueix per tant una lectura molt enriquidora. 

divendres, 28 de juny de 2019

"Sarna con gusto", César Pérez Gellida

Sarna con gusto (Refranes, canciones y restos de sangre 1)
César Pérez Gellida, 2016
Suma, 512 pàgines

Ramiro Sancho torna a la seva feina d'inspector d'homicidis a Valladolid després del trasbals emocional que li va suposa la persecució de l'assassí en sèrie Augusto Ledesma. No serà una reincorporació fàcil, ja que es veurà al capdavant d'una investigació de segrest amb un ample ressò mediàtic i que, per afegitó, comprovarà que està relacionada amb el seu passat com a policia infiltrat al País Basc. Mentre la investigació segueix el seu curs, es retroba amb Ólafur Olafsson i Erika Lopategui arran d'una cinta que els posa en guàrdia en relació a una societat secreta que actua com a organització criminal d'alta volada.

Sarna con gusto suposa el retorn d'un dels personatges més identificables i genuins del panorama noir en castellà, l'inspector Ramiro Sancho. En aquest cas, es torna a posar sota els focus per la seva tasca al capdavant de la investigació de segrest d'un polític influent. Es tracta d'una investigació complexa i delicada que a més es veurà encara més dificcultada quan Sancho s'adoni que la vertadera motivació de tot plegat és una venjança pel seu passat com a infiltrat a l'organització juvenil d'ETA, Jarrai. 

De nou topam amb una  novel·la àgil, directa, ben escrita i ben documentada que es submergeix en un món fosc i dur al costat d'un home que intenta fer que el bé triomfi. Però no sempre ho aconsegeuix.