dijous, 6 de desembre de 2018

“El otro lado del silencio”, Philip Kerr

The Other Side of Silence
Philip Kerr, 2016
Traducció al castellà d’Eduardo Iriarte Goñi
RBA, 352 pàgines 

Bernie Gunther treballa com a recepcionista a un hotel de luxe a la Riviera francesa. Després de diverses peripècies viscudes durant els primers anys de postguerra, al 1956 ja només li interessa viure sense complicacions. La seva única passió són les partides de bridge, i a través d’elles s’acabarà trobant un altre cop amb la seva antiga feina de detectiu. És convidat a la mansió de William Somerset Maugham, una de les grans figures de la literatura anglesa del segle XX amb el pretext del joc de cartes, però un cop allà Maugham li confia que és víctima de xantatge, i que el xantatgista és un vell conegut de Gunther. De mica en mica, la situació passa de ser un xantatge per motius personals a ser un xantatge per qüestions polítiques típiques de la guerra freda de conseqüències inesperades.

En aquesta entrega, Bernie Gunther es veu implicat de ple en una trama típica de la guerra freda, en un joc per crear o descartar sospites a l’entorn de suposats agents dobles entre Gran Bretanya i l’URSS. Tot plegat a partir de la figura de William Somerset Maugham, la seva homosexualitat i el seu passat com a espia britànic.

Aquesta entrega és una en les que el passat de Gunther en l’època nazi és menys present, encara que descobrim coses realment interessant, i potser per això és una de les que més fred m’han deixat fins ara. És una bona novel·la negra, però li manca una dosi major d’allò que caracteritza les novel·les de Bernie Gunther. És una mica decebedora, potser perquè l’anterior The Lady Of Zagreb era excel·lent i en la comparació ho surt perdent. Tanmateix resulta una bona novel·la.

dijous, 29 de novembre de 2018

“Heart of Darkness”, Joseph Conrad

Heart of Darkness
Joseph Conrad, 1899 (1902)
Amazon Classics, 90 pàgines 

Un vespre, a bord d’una embarcació amarrada en el Tàmesi en la qual treballa, el mariner Charlie Marlow rememora la seva estada en el Congo del rei Leopold i la seva trobada amb un dels agents encarregats d’aconseguir ivori, un tal Kurtz. El que recorda és un fresc exacte de la brutal situació en la que es vivia en el mal anomenat Estat Lliure de Congo. En primer lloc, s’adona de forma immediata de com s’abusa fins a l’extrem de la població indígena. En segon lloc, analitzar la brutalitat de viure en un entorn hostil pels europeus, com són les ribes del Congo, a causa de l’impacte de les malalties, l’aïllament, la malaltissa obsessió per ascendir en la companyia comercial a base d’acumular ivori, l’amenaça dels propis indígenes... En darrera instància, i ja en presencia de Kurtz, és conscient de la manera en que la vida en aquest entorn podia desdibuixar els límits morals fins arribar a cert punt de bogeria.

Heart of Darkness és una novel·la breu (o un conte llarg) que ha passat a la història de la literatura universal com una de les primeres denúncies de la pràctica colonial que tenia lloc al Congo del rei Leopold. És una critica directa de la situació d’abús absolut cap a la població indígena; Conrad descriu com els congolesos eren forçats a treballar, apallissats sense motius sòlids i deixats morir quan queien malalts o estaven moribunds pels abusos patits. És significativa la reflexió de Marlow en una conversa amb un dels caps de l’empresa comercial en el sentit que es tracta als negres segons convingui com a assalariats, esclaus o enemics. Un altre dels aspectes que exposa Conrad és l’espoli dels recursos del territori sense que hi hagi contrapartida en forma de “civilització”. El panorama descrit per Conrad, en bona part fruit de la seva pròpia estada al Congo, és un crit potent contra la barbàrie colonial.

Segurament el principal valor d’aquesta obra, considerada una de les més destacades del segle XX, és que es va escriure en el moment d’apogeu de la cursa imperialista, quan els principals estats europeus competien per tenir més i més territoris colonials. És una obra amb valor literari i també polític, que contribuí a enfortir la campanya de denúncia dels abusos comesos en els territoris que el rei Leopold II de Bèlgica posseïa als voltants del riu Congo, el major domini personal de tot el planeta en la seva època. Cal destacar que és possible fer una lectura de la novel·la en clau simbòlica, com s’explica en el següent enllaç de la Viquipèdia.

Una lectura molt recomanable, a pesar que en versió original pot ser difícil pel tipus de llenguatge emprat. 

dijous, 22 de novembre de 2018

“El fantasma del rey Leopoldo”, Adam Hochschild

King Leopold's Ghost: A Story of Greed, Terror and Heroism in Colonial Africa
Adam Hochschild, 2002
Traducció al castellà de José Luis Gil Aristu 
Editorial Península, 528 pàgines

Leopold II de Bèlgica era un monarca ambiciós que havia tengut la desgràcia de néixer hereu d’un dels trons més petits de l’Europa del segle XIX. O si més no així ho veia ell. Per això va posar els seus ulls en el continent africà, que li donava l’oportunitat d’aconseguir els amplis dominis i sobretot la immensa riquesa que ambicionava. Per tal de fer realitat aquesta idea, demostrà ser posseïdor d’una astúcia i intel·ligència poc comunes. De primer va enganyar Henry Morton Stanley, un dels més cèlebres exploradors del moment, per tal de que exploràs i establís tot un seguit de punts de control al llarg del riu Congo que quedaren sota el control de fet del rei belga. Aquestes bases serien l’inici del Congo de Leopold. Després, aconseguí elaborar una garbuix d’entitats benèfiques sota la seva protecció que li permeteren donar la falsa sensació de que era poc menys que un filàntrop preocupat per civilitzar la regió al llarg del rei Congo, fins que aconseguí que la conferència de Berlín de 1885 reconegués l’existència de l’Estat Lliure del Congo. A partir d’aquí, inicià una explotació dels recursos naturals del territori que mereix ser recordada con un dels majors actes de lesa humanitat comesos en la història, per bé que sigui una situació anàloga a la de les altres colònies de l’Àfrica subsahariana.
El que es creà al Congo va ser una explotació de tots els recursos disponibles que va incloure un acte ja de per sí ignominiós, com fou l’apropiació de totes les terres “buides” del Congo per part del colonitzador, sense considerar el valor econòmic que aquestes suposades “terres buides” tenien pels pobles indígenes (pastures, camps de cultiu no permanents, obtenció de recursos minerals, etc.). El recurs a la mà d’obra forçada va ser continuat durant tota l’època de l’Estat Lliure del Congo. La població era obligada a treballar com a portejadors, membres de la policia colonial i també en la recol·lecció de la principal producció de la zona, el cautxú. Més tard també en les mines. Per aconseguir-ho, les autoritats belgues propiciaren pràctiques abominables com el segrest de dones i infants per garantir el retorn dels homes o fins i tot les mutilacions. Els càstigs corporals, sobretot els assots amb la chicotte, una espècie de fuet de pell de rinoceront que solia tenir conseqüències fatals, eren extraordinàriament habituals. Una altra practica ominosa era la de tallar mans i peus, de vegades per demostrar que s’havia mort a individus contraris a la dominació i d’altres com a escarment per la manca de rendiment en el treball. A més a més, la sensació d’impunitat dels agents belgues afavorí tot tipus de pràctiques horripilants, com la d’individus que decoraven la seva cabana amb caps d’indígenes. Tot plegat per fer de Leopold II un dels personatges més absurdament rics de la seva època.

Tanmateix, aquestes actuacions despertaren les veus crítiques de certs personatges que acabarien fent de Leopold poc menys que un monstre a ulls de l’opinió publica britànica i nord-americana. Gent com el missioner George Washington Williams foren dels primers en advertir de les atrocitats comeses pels subordinats de Leopold, però va ser l’actuació combinada del diplomàtic Roger Casement i de l’activista E. D. Morel la que posà el focus sobre l’actuació leopoldiana al Congo. A través de l’Associació per a la reforma del Congo mobilitzaren a milers de persones, mitjans de comunicació i polítics per aconseguir que les coses canviessin al Congo, cosa que van aconseguir quan el 1908 Leopold es va veure forçat a cedir -adequadament remunerat- el seu domini personal a l’estat belga. Aquests homes encarnen una lluita pels drets humans que tenia el precedent en la lluita per l’abolició de l’esclavitud i que entronca amb els moviments d’entitats actuals com Amnistia Internacional. Una de les entitats implicades en aquesta lluita és l’actual Anti Slavery International, la ONG de drets humans més antiga del món.

Aquesta és la fosca història que Adam Hochschild relata a El fantasma del rey Leopoldo, un relat que deixa un balanç ben poc agradable. Per una banda, les estimacions sobre la mortalitat ocasionada pel domini de Leopold, segons diversos experts, calculen que morí el 50% de la població, una població que en el primer recompte dels anys vint era de deu milions de persones; la xifra total de víctimes hauria estat de deu milions d’homes, dones i nens. Aquesta gent morí assassinada, extenuada pel treball forçat, d’inanició en haver de treballar en el cautxú i també per l’inevitable xoc biològic. Per altra banda, el llegat colonial no s’ha superat encara avui, atès que el Congo independent va patir les manipulacions occidentals que portaren Mobutu al poder i el país a una ruïna que paralitzà del tot els escassos serveis públics dels que disposava el país.

Aquesta història espantosa és la que Hochschild recupera, per demostrar-nos, amb un estil amè i ben documentat, que potser al club de Hitler, Stalin, Pol Pot... caldria afegir-hi Leopold II de Bèlgica, que a més té l’agravant de no actuar mogut per cap ideologia, només per pura cobdícia. 

dimarts, 9 d’octubre de 2018

“Dos taüts negres i dos de blancs”, Pep Coll

Dos taüts negres i dos de blancs
Pep Coll, 2013
Proa, 440 pàgines 

Una parella de masovers i les seves dues filles apareixen brutalment assassinats a la seva masia de Carreu, al Pallars, prop de La Pobla de Segur, el 1943. S'obre una investigació que molt aviat es demostra més encaminada a tapar la realitat que a esclarir-la, de forma que al cap de poc temps els sospitosos queden en llibertat i el crim resta impune, encara que la seva autoria sigui gairebé de domini públic. 

Basada en fets reals, aquest novel·la de no ficció, en el més pur estil de A sang freda de Truman Capote o Tor, tretze cases i tres morts de Carles Porta, intenta reconstruir les circumstàncies en les que va tenir lloc l'esfereïdor succés, i ho fa d'una forma molt original: a través de les històries d'un grapat de personatges que guarden relació directa o indirecta amb els fets. D'aquesta manera, i com si d'un mosaic es tractàs, coneixem la tràgica història d'un assassinat comès per pura enveja i que gràcies a la corrupció i a la ineficàcia inherents al règim franquista de l'època, quedarà impune per complet.

Dos taüts negres i dos de blancs constitueix, per una banda, el retrat del final d'una època en una zona rural del Pirineu català, que de mica en mica deixa de ser atractiva des del punt de vista de les comunicacions, del clima i de les formes de vida tradicionals. Per altra banda, és el retrat de la crueltat dels darrers dies de guerra, en plena retirada dels republicans cap a França, i de l'arbitrarietat que presidí el nou estat franquista, on els càrrecs de responsabilitat quedaren en mans no de persones aptes sinó de persones addictes al règim i que havien fer mèrits durant la guerra. És la mort del talent i la intel·ligència, substituïda per una manca absoluta de coneixements i en molts de casos per una ineptitud rapinyaire que molt poc té a veure amb conceptes com el de justícia.

Una lectura molt recomanable, àgil i colpidora, en un gènere novel·lesc molt interessant.

divendres, 5 d’octubre de 2018

“The Damned Utd”, David Peace

The Damned United
David Peace, 2006
Faber and Faber, 327 pàgines 

L’agost de 1974, Brian Howard Clough, un dels més reputats i polèmics entrenadors anglesos, es fa càrrec de la direcció del Leeds United, vigent campió de la lliga anglesa. Arriba per substituir a una llegenda del club, Don Revie, i el seu camí en el club de Yorkshire serà un lluita constant per imposar la seva forma de fer les coses en un club del que pensa que només ha aconseguit els seus èxits a partir de les trampes. La seva pugna es veu dificultada pel seu propi ego i per situacions que li són alienes, com els desgraciats incidents en el partit contra el Liverpool de Bill Shankly, de forma que quarant-dos dies després abandonarà el càrrec. 

The Damned United reconstrueix la trajectòria esportiva com a entrenador de Brian Clough, un dels més brillants entrenadors anglesos de la història, artífex de gestes com fer guanyador de la lliga a un equip com el Derby County i sobretot de fer el Nottingham Forest bicampió d’Europa de forma consecutiva. És un llibre escrit amb un estil àgil i narrat en primera persona en la veu del propi entrenador. La narració es fa en dies seqüències temporals: la de l’etapa del Leeds, els quaranta-dos dies, i la que ressegueix la trajectòria de Clough des de la lesió que el portà a deixar de jugar fins a l’acceptació del càrrec al Leeds. Amb aquesta estructura, l’autor aconsegueix contraposar un relat d’èxit i un de fracàs per tal de mostrat els llums i ombres que rodegen l’entrenador. 

El perfil resultant del treball de Peace és el d’un personatge excessiu en les seves grans capacitats futbolístiques. Per una banda, és capaç de fer millorar notablement equips modests fins a fer-los campions, cas del Derby County, però per altra banda la seva voluntat d’imposar el seu estil i esborrat el llegat de Revie el porten a comportar-se d’una forma contraproduent pels seus propis interessos. Es dibuixa també una de les dificultats que l’afectaren en la darrera etapa de la seva vida, l’alcoholisme. Crida l’atenció el seu retrat d’home familiar, fins al punt de desafiar el club per la negativa de portar la seva família a una gira.

Aquesta obra és vertaderament apassionant, tant des del punt de vista d’un afeccionat al futbol com des del públic en general. Descobreix un personatge profundament carismàtic i una època en la que el futbol encara no estava tan afectat per l’esperit comercial actual. Cal tenir en compte que és una de les millors novel·les que s’hagin escrit sobre el tema del futbol. Molt recomanable.

dissabte, 8 de setembre de 2018

“Los Miserables”, Victor Hugo

Les misérables 
Victor Hugo, 1862
Traducció de Maria Teresa Gallego Urrutia
Alianza (Alianza Literaria), 1856 pàgines 

Les misérables és una de les grans novel·les de la seva època, tant per la seva transcendència dins el moviment del Romanticisme literari, com en un sentit més estricte per la seva notable extensió. Per aquest segon motiu ens permetrem la llicència de fer un resum argumental molt més profund i detallat del que és habitual:

Resum argumental

Part I. Fantine
Aquesta part serveix com a introducció del personatge central de la novel·la, Jean Valjean. Es tracta d’un presidiari que acaba de sortir del presidí de Toló una cop complerta la pena de 19 anys, una part dels quals per haver robat pa per la seva germana i els seus nebots famèlics, i la majoria per successius intents de fuga. Assistim a la seva trobada amb el bisbe de Digne, monsenyor Bienvenu Myriel, que actua com a agent de l’epifania que converteix Jean Valjean en el senyor Madeleine, ric empresari i filàntrop que a més esdevé batlle de Montreuil-sur-Mer.
També se’ns introdueix la figura de Fantine, que per causa del seu enamorament d’un estudiant aprofitat es troba mare fadrina en una societat hostil i ha de deixar la seva diploma Cosette en mans dels desaprensius Thénardier. Fantine acaba en els graons més baixos de la societat fins que, ja malalta i pràcticament moribunda, és acollida pel senyor Madeleine.
Apareix qui serà la Nèmesi de Jean Valjean, l’inspector Javert. Ambdós coincidiren al presidí de Toló, per la qual cosa sospita que Madeleine és Jean Valjean. Tanmateix, en comunicar-la a Madeleine que l’havia confós ja que a Arras s'està jutjat al suposat Valjean, l’empeny a recuperar la seva identitat i a passar a ser un fugitiu. 

Part II. Cosette
En aquesta part es narra el segon empresonament de Jean Valjean, condemnat a perpetuïtat després d’haver estat capturat en haver descobert la seva vertadera identitat per evitar a un altre home una condemna injusta. Es narra també la seva fugida del presidi de Toló, quan aconsegueix que el donin per mort després d’una acció heroica. Aconsegueix rescatar a Cosette dels Thénardier, que l’han maltractada des que Fantine els la confià, i s’estableixen a París, on Javert el descobreix de nou. En una fugida desesperada, acaba botant la paret d’un convent, que la casualitat fa sigui on treballa com a jardiner Fauchelevent, que aconseguirà que Valjean i Cosette hi puguin quedar a viure. 

Part III. Marius
Ens trobam a principis de la dècada de 1830. Entra en escena Marius Pontmercy, nét d’un heroi de l’exèrcit napoleònic que per circumstàncies es troba sota la custòdia del seu avi, el molt monàrquic senyor Guillenormand, després de la mort de la seva àvia. La mort del seu pare li farà desvetllar l’admiració per la figura de Napoleó i el portarà a trencar la relació amb el seu avi. Pobre de solemnitat, aconseguirà sobreviure i fins i tot acabar la carrera de Dret. En un dels seus passejos pels jardins de Luxemburg, la seva mirada es creua amb la Cosette i des d’aquell moment n’està perdudament enamorat.
També entren en escena els Thénardier, que es troben en la més absoluta de les misèries i que viuen al mateix casalot que Marius (on abans havien viscut Jean Valjean i Cosette, abans d’arribar al convent). D’aquesta manera serà testimoni de com Thénardier intenta extorquir Jean Valjean, sense èxit, i s’adonarà que el miserable del seu veí és, en realitat, qui salvà el seu pare a la batalla de Waterloo.

Part IV. L’idil·li del carrer de Plumet i L’epopeia del carrer de Saint-Denis
A la fi Marius i Cosette es coneixen i comencen la seva relació en secret, d’amagat de Jean Valjean. Éponine, gelosa, provoca que Jean Valjean prengui la determinació d’abandonar la ciutat en creure’s perseguit, i Marius, en la seva desesperació, intenta que el seu avi li doni permís per casar-se. Com que aquest s’hi nega, convençut de la seva desgràcia, Marius pren les armes i es suma a la revolució que ha esclatat contra la monarquia de Lluís Felip d’Orléans, i es posa al capdavant de la barricada del carrer de la Chanvrerie. 
Mentrestant, per casualitat, Jean Valjean pren consciència de l’enamorament de Cosette, que ell perceb com una pèrdua de la persona que ha donat sentit a la seva vida de redempció.

Part V. Jean Valjean
Marius està decidit a morir en la barricada. Jean Valjean s’infiltra a la barricada per tal de salvar-lo. Allà es troba amb Javert, a qui els revoltats havien pres com a hostatge, però amb l’excusa d’afusellar-lo aconsegueix alliberar-lo. Quan la barricada cau, Jean Valjean aconsegueix emportar-se Marius per les clavegueres. En el periple es trobarà amb dos vells coneguts: Thénardier, qui li facilita la sortida de les clavegueres, i Javert, que li torna el favor quan li permet dur Marius a casa seva i després deixa Jean Valjean lliure. L’impacte de la seva bona obra condueix Javert al suïcidi.
Després d’una llarga convalescència, Cosette i Marius es casen; Jean Valjean confessa el seu passat a Marius i de mica en mica s’allunya dels joves, empès en part per Marius. Tanmateix, l’intent de Thénardier d’aconseguir diners a Marius amb els secrets de Valjean servirà perquè aquest prengui consciència del que ha fet Jean Valjean en la seva vida i propiciarà una reconciliació familiar en l’hora darrera del nostre heroi

Les misérables és una de les grans novel·les del segle XIX, una obra que estilísticament s’inscriu en el moviment romàntic. És una obra molt extensa que abarca un període convuls per França, des de 1815 a 1833, a través de les vivències d’un seguit de personatges vinculats a través de la figura de Jean Valjean. En aquesta novel·la, Victor Hugo es fixa en els sectors més desafavorits de la societat per bastir una mena de denúncia social sobre qüestions com pugui ser la prostitució, el desemparament en què es trobaven molts de menors al París de l'època, etc. Al mateix temps, és també un enaltiment de les actituds moralment rectes, representades essencialment per individis com el bisbe Bienvenu Myriel o el propi Jean Valjean, en contraposició a personatges com Thénardier i la seva colla.

És una lectura que reclama paciència en primer lloc per la seva extensió. Un segon factor són les múltiples explicacions que Victor Hugo introdueix en la narració, amb les que pretén informar el lector de determinats contexts importants per la seva obra. El problema és que l'extensió de tals explicacions és excessiva, i la seva utilitat per comprendre la trama força baixa; a més, en alguns casos trenca del tot el ritme narratiu, especialment quan Jean Valjean salva Marius i se l'emporta per les clavegueres, moment en que Hugo té a bé desenvolupar una història de les clavegueres de París que és força supèrflua (encara que interessant). Un tercer factor que pot dificultar la lectura és l'estil de l'obra, ja que el sentiment són molt exacerbats i molt radicals, no es concedeix als personatges cap moment de relaxació en la seva forma de ser, cosa que és un poc xocant i fins i tot pot resultar exasperant.

Una novel·la molt interessant però amb els mecanismes propis de la seva època.

Hugh Jackman encarnà Jean Valjean en l'adaptació
cinematogràfica de 2012, dirigida per Tom Hooper

dilluns, 13 d’agost de 2018

“No, mamá, no”, Verity Bargate

No, mama, no 
Verity Bargate, 1978
Traducció de Mireia Bofill Avelló
Alba, 176 pàgines 

Na Jodie acaba de tenir el seu segon fill i el conte de fades no compareix per enlloc. Quan li posen l’infant sobre el pit, és incapaç de tenir cap tipus de sentiment envers la criatura. Tampoc té cap tipus de sentiment cap al seu espòs, a qui dubta que hagi estimat mai. En aquesta situació, intenta fer el cor fort i complir amb l’expedient com a esposa i mare, però la infelicitat la supera. Cal dir que arrossega una vida personal difícil, en especial una infància privada de la figura materna de la qual es volia redimir convertir-se en mare d’una nina i poder exercir amb ella aquesta figura. El seu marit li cerca suport psiquiàtric, una ajuda que Jodie no accepta de bon grat. Tanmateix retrobament amb una amiga de joventut sembla que li dóna una motivació per anar passant les setmanes...

No, mamá, no és una novel·la singular i ens atreviríem a dir que moderna. Singular i moderna per la temàtica que tracta, que no és altra que la situació que s’esdevé quan un naixement, en lloc d’omplir la mare de felicitat té l’efecte totalment contrari. Si avui en dia el tema dels trastorn postpart continua essent fins a cert punt tabú, podem imaginar que fa 40 anys era quelcom que ni s’esmentava de passada. En aquest sentit, és també un llibre cruel, perquè la mare esdevé víctima de la situació i no és capaç de trobar un punt de suport que li permeti reconèixer de manera plena la seva situació i tampoc troba en el seu entorn a ningú que de veritat la vulgui ajudar.

Aquest llibre també es pot llegir des d’una perspectiva de gènere com el retrat d’una època no del tot superada, ja que ens presenta un home que es casa i continua amb la seva vida més o manco com abans en contraposició amb una dona que deixa la seva feina i es veu reclosa en les servituds domèstiques: encarregar-se de la casa, fer les feines, tenir cura dels infants, proporcionar sexe a l’home, etc. Posar aquestes qüestions sobre la taula en una societat plenament patriarcal com era la britànica de finals dels anys setanta bé mereix un reconeixent. 

Una novel·la breu, dura i incòmoda, que ens posa davant la realitat de la maternitat. Una lectura ben interessant i fins i tot necessària, perquè ens parla d’una realitat que encara avui, per desgràcia, no hem superat.