dimecres, 8 de maig de 2019

"Eichmann en Jerusalén", Hannah Arendt

Eichmann in Jerusalem 
Hannah Arendt, 1963
Traducció al castellà de Carlos Ribalta
Lumen, 448 pàgines 

El 1960, Adolf Eichmann, responsable del transport de milions de jueus cap als camps d'extermini nazis, va ser segrestat pels serveis secrets israelians per tal de poder ser jutjat per la seva responsabilitat en l'Holocaust. Després d'un judici atípic, va ser condemnat a mort i executat el 31 de maig de 1962.

Hannah Arendt, escriptora i filòsofa alemanya d'origen jueu, va seguir el judici a Jerusalem i en va fer una anàlisi en el llibre que ens ocupa. Arendt no es limità a fer una crònica del judici, sinó que fa una anàlisi biogràfica del personatge en qüestió i, el que té més valor, ofereix una anàlisi de com es va produir la deportació dels jueus en cada país sota el control directe o indirecte dels nazis. 

De la tasca d’Arendt se'n desprèn una idea pertorbadora: un individu gris, mediocre en tots els sentits, és capaç de participar en la major massacre organitzada de la història sempre i quan el context sigui l'adequat. I això el que es va trobar Eichmann, un context jurídic i polític en el qual actuar de la manera que ho feia, organitzant el trasllat de milions de jueus cap als camps d'extermini, era el que anava d'acord amb les lleis i la voluntat de Hitler era fer el que moralment era el mal. De fet aquesta va ser la justificació del propi Eichmann a la seva actuació, que formava part d'un engranatge en el qual ell no tenia possibilitats d'actuar d'una forma diferent a com hi feia. 

Més enllà del propi Eichmann, el que al meu entendre ha estat més interessant ha estat conèixer detalls fe com funciona, al nivell més pràctic, la posada en pràctica del que els nazis anomenaren la “Solució Final”, l'intent d'exterminar els jueus d'Europa. I en aquesta qüestió són diversos els punts que resulten xocants.

En primer lloc, el paper que els propis jueus varen tenir en la seva destrucció. Resulta que en molts casos, els nazis varen usar consells jueus que s'encarregarien de canalitzar la identificació i concentració de la població jueva, fins al punt que forces de policia jueva es dedicaren a perseguir i capturar els jueus que, amb un major instint de supervivència, intentaven defugir l seu destí. Resulta atroç aquesta actuació, motivada segurament per la idea de col·laborar a canvi de patir uns mals més reduïts.

En segon lloc, la passivitat amb la que els jueus de molts països assumiren el procés de deportació cap als camps d'extermini. Resulta gairebé incomprensible com els jueus no tan sols no es revoltaren de forma generalitzada sinó que arribaren a complimentar tràmits administratius per tal que les autoritats nazis poguessis procedir amb facilitat a l'expropiació dels seus béns. Probablement actuaren així per desconeixement del destí que els esperava i també per tal d'aconseguir el mal menor.

En darrer lloc, les grans diferències en l'execució de les directrius nazis que es donaren entre països, entre els que es sumaren amb entusiasme a aquesta tasca, com Romania, i els que actuaren per tal de protegir els jueus del seu territori. Entre aquests, es destaca el cas de Dinamarca, on les autoritats enredaren fins que la pràctica totalitat dels jueus havien escapat amb l'ajuda de la població civil a Suècia, i el d'Itàlia, on les autoritats del principal aliat d'Alemanya, varen fer tan poc com els va ser possible per entregar jueus a l'extermini.

Per resumir-ho, podem dir que l'obra de Hannah Arendt resulta una magnífica i esfereïdora reflexió a l'entorn de la capacitat humana per fer mal, sobretot pel fer-nos conscients que sota les circumstàncies precises qualsevol individu es pot convertir en l'engranatge perfecte de la màquina del terror. Un llibre imprescindible per entendre el segle XX.

dijous, 4 d’abril de 2019

“Homenatge a Catalunya”, George Orwell

Homage To Catalonia
George Orwell, 1938
Traducció al català de Ramon Folch i Camarasa
LaButxaca, 338 pàgines 

A finals de 1936, George Orwell (pseudònim d’Eric Arthur Blair) arribà a Barcelona per prendre les armes contra el feixisme, com feren desenes de milers d’homes i dones d’arreu del món. Ho va fer com a voluntari de les milícies del POUM, un partit d’ideari marxista però seguidor de les idees de Trotsky i per tant enfrontat al comunisme soviètic. En aquest relat, escrit un cop retornat a Anglaterra, repassa tots els esdeveniments que va viure des de que arribà a Barcelona fins que va poder fugir del país enmig d’una situació compromesa. En aquest període de temps va viure moltíssimes experiències que aporten una visió molt personal i en part diferent de la que han pogut reconstruir els historiadors professionals.

El primer que va viure va ser la instrucció, que segons conta el va sorprendre pet diversos motius. Per una banda, el fet de trobar-se en un exèrcit igualitari el va sorprendre molt, ja que li resultava estrany que tropa i oficials es tractessin de tu i que fins i tot poguessin sorgir discussions entre uns i altres. Una altra cosa que relata és la gran mancança d’equipaments pels soldats, especialment l’escassetat d'armes, que arribava al punt d’enviar soldats al front sense haver tocat mai un fusell operatiu. De la seva experiència al front en destaca l’avorriment de passar-se dies vigilant posicions enemigues sense activitat i les precàries condicions d’allotjament i vestimenta. Per desgràcia també hagué de passar per la sanitat militar republicana, de la qual en quedà satisfet a pesar de la precarietat dels mitjans -no d'aliments.

Tanmateix, allò més destacat és que Orwell es trobava a Barcelona quan esclataren els fets de maig, un enfrontament entre comunistes i forces de seguretat de l’estat contra anarquistes i el POUM. Resulta sorprenent com un fet de tanta transcendència en la guerra es va poder viure com a poc més que una batussa en certs punts de la ciutat de Barcelona. També és interessant quan parla de les conseqüències d’això, la persecució dels membres del POUM per part de les forces del govern i els comunistes.

A part dels fets que va viure, Orwell incorporà al llibre dos apèndixs on reflexiona sobre algunes qüestions com els fets de maig de 1937 i la seva transcendència política i molt especialment sobre el paper dels comunistes durant la guerra civil, a qui acusa de ser els vertaders agents contra-revolucionaris.

Sens dubte, Homentage a Catalunya és una obra molt interessant per obtenir una visió de la guerra civil i la situació a Catalunya durant el període sense passar pel sedàs dels historiadors. És una reflexió en brut, feta quan encara la sort de la guerra era incerta, que parteix de l’experiència directa del seu autor, un apassionat idealista que tant en el camp de batalla com en el camps de les lletres s’esforçà per combatre el feixisme i el totalitarisme stalinista.

dijous, 21 de febrer de 2019

“El gos de terracota”, Andrea Camilleri

Il cane di terracotta
Andrea Camilleri, 1996
Traducció al català de Pau Vidal
Edicions 62, 272 pàgines 

El comissari Montalbano descobreix per accidents una important trama de tràfic d’armes i al mateix temps el que sembla ser un enigma formidable: els cadàvers despullats de dues persones abraçades enmig del que sembla una disposició simbòlica d’un seguit d’elements. Atret per la resolució d’aquest misteri, deixarà en mans els afers més ordinaris del crim organitzat per emprendre una investigació que el durà varies dècades cap al passat per descobrir una historia d’amor i de crueltat.

La segona entrega de la sèrie del comissari Montalbano es desdobla en dues investigacions que s’originen en el mateix lloc però de forma divergwnt. Per una banda, les activitats delictives del crim organitzat, implicat en aquest cas en el tràfic d’armes, i per altra en el que sembla ser un crim antic en el qual la simbologia hi juga un paper molt destacat. Serà aquesta segona la que cridi més l’atenció del comissari, que farà mans i mànigues per intentar esbrinar què hi ha darrera la troballa dels cadàvers, encara que per fer-ho hagi de remuntar-se als nus més foscos de la nació italiana, l’època de la segona guerra mundial i la invasió nord-americana de Sicilia, per descobrir una tràgica història d’amor. 

Es tracta d’una novel·la interessant, amb una investigació una mica diferent. El ritme narratiu és àgil encara que de vegades li manca una mica de intensitat en tractar dels temes de l’època del desembarcament aliat a Sicília. El conjunt és una mica decebedor en relació a la primera novel·la de la sèrie.

dijous, 14 de febrer de 2019

“Camille”, Pierre Lemaitre

Sacrifices
Pierre Lemaitre, 2012
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Alfaguara, 320 pàgines

Camille Verhoeven afronta una situació extraordinàriament complexa a nivell personal i professional: fer-se càrrec de la investigació de la brutal agressió que la seva parella, Anne Forestier, acaba de rebre en el transcurs d’un robatori tremendament violent. Aquesta situació el posa en una posició delicada, atès que no pot admetre la seva relació amb la víctima perquè això suposaria perdre el cas, mentre que la seva tasca protectora li exigeix uns recursos que no pot utilitzar. Així, Camille Verhoeven acabarà transgredint totes les normes al voltant de la seva feina mogut pels seus sentiments. Tanmateix, de mica en mica s’adonarà que hi ha coses que se li escapen i es veurà forçat a assumir decisions irreversibles que l’afectarà com a individu i com a policia.

La darrera entrega de la sèrie dedicada per Pierre Lemaitre al peculiar comandant de la Policía Nacional francesa Camille Verhoeven és una lluita trepidant d’un home per salvar la seva estimada de qui la vol assassinar. És una narració per moments frenètica en la que veim com es desplega el Verhoeven més dir i implacable en la seva recerca de culpables i el més vulnerable per la seva relació amb Anne Forestier, la primera dona amb qui ja estat capaç d’establir una relació després del tràgic final de la seva història d’amor amb Irène. Constitueix una narració brillant, molt en consonància amb la resta de novel·les de la sèrie.

Possiblement, Pierre Lemaitre és una dels millors novel·listes francesos del moment. Si amb Ens veurem allà dalt era capaç d’oferir una retrat extraordinari d’una època molt concreta de França, la primera postguerra mundial, cal destacar que el seu mèrit con a narrador noir no és menor. De fet, amb el cicle de novel·les dedicades a Camille Verhoeven, ha creat una dels universos literaris més sòlids del gènere i sobretot a un dels personatges més singulars, un detectiu de metre quaranta, intel·ligent, retratista, sensible i emocional que es mou en un mar de desgràcia que amenaça amb endur-se’l cap al fons. A més, en cada una de les novel·les té la mestria de recrear ambients diferents, perfils humans diferents i emocions diferents, que pen afegitó condueix amb un sentit del ritme narratiu espectacular.

Podríem dir que aquesta és la millor novel·la verhoeviana de Lemaitre, però segurament mentiríem, ja que cada una d’elles amb la seva particularitat és igual de valuosa que la resta. Una gran novel·la i una gran sèrie de novel·les.

dijous, 7 de febrer de 2019

“Rosy & John”, Pierre Lemaitre

Les grands moyens
Pierre Lemaitre, 2011
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Debolsillo, 176 pàgines 

Una bomba esclata en un carrer de París i l’autor confessa admet el seu crim. Demanda al comandant Camille Verhoeven per explicar el seu pla, que consisteix en fer esclatar una bomba en distints indrets durant ser dies si la policia no s’avé a alliberar la seva mare de captiveri. El que descobrirà Verhoeven és una sòrdida relació mare-fill a l’entorn de la qual s’han esdevingut diverses mortsen circumstàncies estranyes.

Rosy & John és la tercera novel·la protagonitzada pel particular comandant de la Policía Nacional francesa Camille Verhoeven. Després d’enfrontar-se a un brutal assassí en sèrie i a una assassina que a l’hora és victima, es troba immers en una investigació particular que tendrà un final completament inesperat.

Per comprendre l’estructura narrativa d’aquesta obra, hem de considerar que originalment es tractava d’un fulletó, un encàrrec que Lemaitre acceptà i que l’obligà a redactar capítols molt breus (que es poguessin llegir entre dues aturades de metro). Així, tot i que Lemaitre modificà aquesta estructura, el resultat és una narració frenètica de fets que es desenvolupen en poques hores. 

Una obra tremendament atractiva i interessant.

dijous, 31 de gener de 2019

“Los gritos del pasado”, Camilla Läckberg

Predikanten
Camilla Läckberg, 2004
Traducció al castellà de Carmen Montes Cano
Maeva, 424 pàgines 

Un matí d’estiu, un nin troba el cadàver d’una jove que amaga una macabra sorpresa: dos esquelets corresponents a dues joves assassinades més de vint anys abans. L’autòpsia dels tres cadàvers demostra que les tres moriren de la mateixa manera, després d’haver estat brutalment torturades durant dies. Enmig d’una onada de calor inusual a Suècia i sense poder comptar amb l’ajuda d’una embarassadíssima Erica Falck, Patrick Hedström es veurà al capdavant d’una investigació que posarà a prova les seves capacitats com a investigador per mirar de lligar fets distanciats entre sí per dues dècades.

Aquesta segona entrega de la sèrie planteja una situació molt difícil a nivell policial, amb crims separats per un interval de més de vint anys. Aquesta part de la narració resulta interessant perquè és desconcertant tant la naturalesa dels fets com la personalitat de molts dels implicats en la investigació. Tanmateix, aquesta part de la novel·la de to greu, es combina amb les vicissituds domèstiques de la família formada per Erica i Patrick, que han d’enfrontar-se a tot un seguit de familiars poca-soltes que intenten gaudir de les bondats de la vida a la platja a costa del benestar de la família. Un tercer element que enriqueix són les breus reflexions de les víctimes en el atroç captiveri. 

Una novel·la de nou ben construïda i que resulta molt entretinguda.

dijous, 24 de gener de 2019

“La princesa de gel”, Camilla Läckberg

Isprinsessan
Camilla Läckberg, 2002
Traducció al català de Meritxell Pucurull
Àmsterdam, 368 pàgines 

La mort d’Anna Winjker a la petita localitat costanera de Fjällbacka trenca l’habitual tranquilitat hivernal. Erica Falck, qui en la seva infància i joventut va ser la millor amiga de la difunta, rep l’encàrrec dw la família de fer un panegíric, per la qual cosa es posarà a investigar no tan sols la vida d’Anna sinó sobretot les circumstàncies de la seva mort, ja que la hipòtesi del suïcidi no li acaba de fer el pes. Això la portarà a reprendre el contacte amb un altre dels amics de la infancia, el policia Patrick Hedström, amb qui no només col·laborarà professionalment...

En aquest llibre es planteja tot l’univers literari que serà escenari de la sèrie de novel·les Els crims de Fjallbacka. Aixípresenta a la parella protagonista, així com també a tot el personal de la comissaria de Tanumshede, la germana d’Erica i la pròpia vila de Fjallbacka

La princesa de gel va ser el debut literari d’una de les reines de la literatura negra escandinava, Camilla Läckberg. En aquesta obra planteja la resolució d’una mort que s’ha volgut fer passar per suïcidi, amb una investigació que acabarà per treure a la llum no pocs fantasmes de diverses famílies del poble. L’estil utilitzat és un estil àgil i molt ben travat, amb un ritme fàcil de seguir. Cal dir que a nivell argumental els girs que utilitza l’autora estan ben treballats i resulten vertaderament sorprenents, i fan d’aqueta lectura una experiència molt entretinguda i recomanable.