dijous, 14 de juny de 2018

“Réquiem por un campesino español”, Ramón J. Sénder

Réquiem por un campesino español
Ramón J. Sender, 1953
El País, 138 pàgines 

Acabada la guerra civil, mossèn Millán es prepara a la sagristia per a celebrar una missa de rèquiem que ningú li ha encomanat. La família no hi assistirà per temor, i els únics assistents seran aquells que de forma més o manco directa causaren la mort del recordat, els cacics del poble. El difunt és un jove d’esquerres, Paco el del Molino, i mossèn Millán recorda tota la seva vida profundament commogut pels sentiments de culpabilitat que el rosseguen per dins. I d’aquesta manera és com coneixem la vida de Paco, que possiblement era com la vida de tants altres espanyols que visqueren en la seva època. Era un nin espavilat que de mot jove demostrà una inusual preocupació per allò que avui en diríem la justícia social, en veure com certes persones de la vil·la vivien de forma miserable en coves. En la joventut les circumstàncies polítiques el posaren en disposició d’entrar en la política local i fer quelcom per lluitar contra les desigualtats. És així com entra en conflicte amb els poders fàctics, i quan els falangistes es fan amb el control de la situació dicten la seva sentència de mort, en la qual mossèn Millán en va ser un instrument facilitador.

Ramón J. Sender va escriure aquesta novel·la a l’exili a Mèxic, ja que havia hagut de fugir del país per no caure víctima de la barbàrie franquista com a conseqüència de la seva militància esquerrana i la seva participació en la lluita armada. El que fa amb Réquiem por un campesino español és construir un relat-tipus del que va suposar la imposició del franquisme a partir de 1936, amb una narració molt senzilla. Aquesta senzillesa narrativa, lluny de ser un defecte, és una virtut, ja que fa que la història llueixi, resplendeixi, sense quedar tapada rere una estructura complexa. I pens que aquesta era la intenció de l’autor, mostrar de forma crua i senzilla que un bon home, preocupat pel benestar dels seus congèneres i sense cap delicte a la seva esquena, acaba vilment assassinat per aquells que diuen representar “l’ordre”. 

Evidentment, aquesta narració va més enllà dels fets concrets i se’n pot fer una lectura simbòlica. Així, Paco representa l’Espanya republicana que intenta lluitar per millorar les condicions de vida de les classes treballadores i acabar amb els antics privilegis que donaven lloc a les desigualtats; els cacics del poble representen a les forces conservadores, disposades a qualsevol cosa per evitar perdre el poder; mossèn Millán representa el paper de l’església, que defensa la resignació davant la misèria i no fa res -més bé el contrari- per evitar els assassinats de persones innocents.

Una novel·la imprescindible per entendre el segle XX espanyol.

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de l'obra, dirigida per Francesc Betriu (1985). A la imatge, Antonio Ferrandis en el paper de mossèn Millán. Antonio Banderas fou Paco.

dijous, 7 de juny de 2018

“L’ordre del dia”, Éric Vuillard

L’Ordre du jour
Éric Vuillard, 2017
Edicions 62, 144 pàgines 

Alemanya, 1938. El nazisme ha decidit emprendre l’Anschluss, la política d’expansió territorial que acabarà per ser la causa de la II Guerra Mundial. El seu primer objectiu és l’annexió d’Àustria, i per tal d’aconseguir-ho, Hitler i els capitosts nazis recorren tot un seguit d’estratègies que no tenen gaire a veure en el que ens ve al cap quan pensam en la diplomàcia. La narració ens mostra aquest procés i algunes de les seves conseqüències. 

L’ordre del dia, guanyadora del premi Goncourt de 2017, és una novel·la singular. En primer lloc perquè té més a veure amb un assaig que amb una narració, i en segon perquè posa el focus en la història darrere la Història. Ens explica com es gesta la incorporació d’Àustria amb els amenaces del Führer al canceller austríac Schuschnigg; com von Ribbentropp s’aprofita de l’exagerada cortesia britànica per fer perdre a Chamberlain unes hores importants quan comença la invasió; com els tancs alemanys queden embussats per manca de previsió mentre en moltes vil·les austríaques les noietes esperen ansioses als alemanys. Vist així, seria un simple anecdotari, però Vuillard posa el focus també en un altre punt: la col·laboració de les empreses tant en l’auge del nazisme com en l’aprofitament de mà d’obra esclava jueva. Així, reprodueix una reunió de Göring i Hiler amb les grans fortunes per recaptar fons pel partit i fa un repàs de totes la que se’n beneficiarien i que encara avui són empreses capdavanteres, com a recordatori que el gran capital i els principis ètics i morals són realitats sovint incompatibles. 

Però crec que la vertadera ànima del llibre és posar de manifest la manera en que el nazisme va trasbalsar per sempre la vida de milions de persones. I ho fa d’una manera que és vertaderament colpidora: recordant com en la dies posteriors a la triomfal entrada dels nazis a Viena, es donà un degoteig incessant de suïcidis, tants que fins i tot la premsa deixà d’informar-ne. Vegeu aquí un passatge on l’autor aporta la seva reflexió al respecte:

Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho endevinessin, que ho calculessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho. I tant és que aquell mati Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnants en què se'ls feia pasturar herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fastic per un món que va veure desplegar-se en la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en els somriures de les noies, en tota aquella primavera pervertida. I fins en els somriures, en aquell fervor desfermat, Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar, darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, enmig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

Una obra breu però fascinant.

dimarts, 29 de maig de 2018

"The lady from Zagreb", Philip Kerr

The lady from Zagreb
Philip Kerr, 2015
Quercus, 432 pàgines

Berlín, 1943. Després de la seva estada a Ucraïna per tal de mirar de resoldre sobre els assassinats d'oficials polonesos comesos al bosc de Katyn, Bernie Gunther rep un nou encàrrec de mans de Joseph Goebbels. Ha d'anar a Iugoslàvia per mirar de trobar el pare de Dalia Dresner, estrella emergent de la UFA i a qui el "Mahatma Propagandi" pretén convertir en la seva amant. Després de conèixer la rutilant estrella i deixar-se seduir, Gunther haurà d'afrontar un periple que podem comparar, si fa no fa, amb un descens als inferns. A Iugoslàvia es trobava immers en la criminal tasca de neteja de ètnica per part dels croates de la Ustase contra la població sèrbia i haurà de visitar un dels llocs més ignominiosos que hagin existit mai: el camp de Jasenovac, on els croates es dediquin a l'aniquilació d'infants, dones i homes amb uns nivells de sadisme inimaginables. Per si això fos poc, en la part que havia de ser més senzilla de la seva missió es veurà implicat en les intrigues diplomàtiques a l'entorn d'un possible final negociat de la guerra.

Podem distingir en aquesta narració tres parts ben diferenciades. En la primera, mentre participació en una conferència a la cèlebre mansió de les SS a Wannsee, rep un encàrrec força incòmode a l’entorn de la corrupció en les altes esferes del partit nazi. En la segona es desplaça a l’antiga Iugoslàvia per cercar el pare de Dalia Dresner, a qui preferiria després no haver conegut mai. La darrera part el porta a descobrir coses que no es podia imaginar, sobre el curs de la guerra i sobre la pròpia Dresner.

The lady from Zagreb confirma la recuperació del to narratiu de Kerr després de les que podem considerar obres menors de la sèrie Field grey i Prague Fatale, amb un to narratiu poderós i una gran capacitat per sorprendre el lector amb girs argumentals difícils de preveure. Ens trobam un Gunther més humà que mai, profundament enamorat de Dalia Dresner i realment  conmogut  per les atrocitats a les que es veu forçat a contemplar. Tanmateix, continua essent el mateix detectiu dur, àgil mentalment, amb un instint de supervivència sobredimensionat i descregut de sempre, un personatge que més que els seus ideals el que aspira a aconseguir és conservar la vida. 

En aquesta ocasió situa Gunther en un dels escenaris més desconeguts i a la vegada més cruels de la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia. En aquest escenari, la crueltat va superar tots els límits imaginables per la lluita contra els nazis i també entre les distintes nacionalitats enfrontades per conflictes seculars: serbis, croates, bosnis... És una aproximació força vàlida a la realitat del moment que a nivell personal m’ha servit per comprovar, per desgràcia meva, que la crueltat de l’ésser humà desposseït de la seva individualitat -això és el que fa el feixisme- no coneix cap tipus de límit. El que es feia al camp de Jasenovac és la millor mostra.

dimecres, 4 d’abril de 2018

“El lugar más feliz del mundo”, David Jiménez

El lugar más feliz del mundo 
David Jiménez, 2013
Kailas, 228 pàgines 

David Jiménez és corresponsal de premsa escrita a l'Àsia des de fa dècades, i en aquesta obra fa un recull de llocs, situacions i realitats amb les que s'ha trobat al llarg de tots aquests anys de feina. D'aquesta manera, posa el focus en realitats conegudes pel gran públic, com puguin ser les revoltes populars sufocades amb violència a Cambodja o Tailàndia, i d'altres de poc coneguts, com els presidis que acullen pederastes occidentals a les Filipines o Cambodja. En tots els casos el que trobam és una mirada personal sobre realitats molt diverses i sovint dures sobre les que el reporter experimentat reflexiona des del seu pragmatisme no mancat de sentiments. És un intent de fer-nos posar la mirada en aquelles coses que normalment se'ns oculten i parlar de situacions que ens resulten tretes totalment de la irrealitat: el món paral·lel de Corea del Nord, la "Jungla Blanca" de Papua, la immolació rebel dels monjos tibetans, la caiguda de la monarquia del Nepal, la descarnada lluita civil a Sri Lanka...

Aquesta obra és una un punt intermedi entre la crònica periodística, el reportatge d'investigació i la literatura de viatge. Ens dóna pinzellades sobre les vicissituds per les quals ha de passar el periodista a l'hora de fer la seva feina i sobretot ens mostra una capacitat que hauria de ser fonamental en tots els periodistes que vulguin ser dignes de tal nom: la capacitat d'escriure sobre fets i de parlar amb individus a qui fàcilment es podria titllar de monstres sense jutjar-los. És aquest un punt a valorar, la capacitat de transmetre idees i consideracions sense caure en el dramatisme ni en el judici de valors, ni tan sols quan es parla de pederastes o d'adolescents prostituïdes a la força.

L'estil literari de l'autor aconsegueix un ritme molt àgil i visual, a la vegada que transmet una certa sensació que l'autor no es deixa sorprendre per res i escriu d'una forma desapassionada. És un molt bon llibre periodístic i una lectura entretinguda i enriquidora.

divendres, 23 de març de 2018

"La forma de l'aigua", Andrea Camilleri

La forma dell'acqua
Andrea Camilleri, 1994
Traducció al català de Xavier Riu Camps
Edicions 62, 160 pàgines

Un dels polítics més rellevants de Sicília apareix mort en el racó de més mala reputació de Vigata, lloc habitual de prostitució de tota casta. Totes les autoritats de la regió de Montelusa i gairebé de l'estat volen que la investigació es tanqui sense fer gaire soroll, atès que no hi ha indicis que la mort s'hagi produït de forma violenta. Però Salvo Montalbano no ho veu clar, pensa que hi ha quelcom que no acaba de quadrar i comença una investigació contra rellotge per mirar d'esbrinar si la seva intuïció l'engana o té raó. I com no podia ser d’altra manera, sí que hi ha gat amagat.

La forma de l’aigua suposà el debut literari d’un dels personatges més carismàtics de la literatura de crim i misteri de l’època actual, Salvo Montalbano. És una novel·la de poca extensió que es pot llegir d’una tirada i que destaca per la seva linealitat i per com es tanca la història sense recórrer a piruetes argumentals males de seguir o d’entendre. Diria que és una de les novel·les de misteri més ben estructurades de les que he llegit, ja que se’ns ofereix tot el que necessitam per entendre la història.

En aquesta breu novel·la, entram en contacte amb una realitat siciliana que no deixa indiferent, en un escenari en que la policia viu amb la pressió d’un entorn amablement hostil i tot es mira d’arreglar al marge de les forces de la llei. També sorprèn la naturalitat amb la que es tracta el paper omnipresent de la màfia i els enfrontaments entre clans rivals. És interessant com, a pesar de mig amagar-ho rere els noms de Vigata i Montelusa, es dibuixa la particular realitat siciliana amarada per la delinqüència organitzada.

Pel que fa a Salvo Montalbano, és un detectiu que definiria com a essencialment pragmàtic, però que té un instint policial ben desenvolupat que li permet insistir allà on altres desistirien. Capaç d’entendre les particularitats del seu entorn i de manejar en benefici els obstacles del seu entorn. Com a aspecte singular, s’ha de dir que és un personatge profundament enamorat de la seva esposa, a la qual només pot veure de tant en tant ja que viu al nord d’Itàlia.

dimarts, 13 de març de 2018

“Todo lo que tengo lo llevo conmigo”, Herta Müller

Atemschaukel
Herta Müller, 2009
Traducció al castellà de Rosa Pilar Blanco
Siruela, 270 pàgines 

Al final de la Segona Guerra Mundial, quan Romania ja ha trencat amb els nazis i s'ha posat del costat dels aliats i un cop alliberada per l'exèrcit roig, els soviètics exigeixen que tots els ciutadans romanesos de la minoria alemanya del país en edat de treballar vagin a l'URSS per compensar amb la seva feina l'agressió de Hitler. Un dels malaurats que es veurà dins un vagó de bestiar camí d'un punt imprecís de la Unió Soviètica és Leopold Auberg, de tan sols 17 anys. La narració que es desenvolupa a partir d'aquesta moment ens mostra la quotidianitat de la seva vida al camp, marcada essencialment per la fam patida en la major part del seu llarg captiveri. Amb una mirada rotundament analítica i a la vegada poètica, el jove Leopold descriu totes les petites coses que composaven el seu dia a dia al camp amb un to que de per moments sembla innocent. Així, descriu les diverses tasques que es desenvolupaven al camp, l'angoixa que es derivava de la recerca d'aliments per complementar l'esquifit menú del camp, basat en sopa de col i una ració diària de pa, les relacions interpersonals, marcades per la distància emocional i el pragmatisme, les pors que l'assetjaven i el comportament dels seus caps.

Todo lo que tengo lo llevo commigo constitueix un nou acostament a la realitat d'una comunitat oblidada sovint en el gran mar d'Europa com són els alemanys de Romania. En aquest cas, a partir del testimoni  del poeta romanès Oskar Pastior -amb qui inicialment havia d'escriure el llibre- posa el focus sobre una realitat poc coneguda: la deportació forçada de tots els romanesos de nació alemanya entre 17 i 45 anys per ser usats de mà d'obra en camps de treball a l'URSS. Aquesta situació es descrita amb tot luxe de detalls, però en lloc de fixar-se en els detalls que podríem considerar més colpidors pel seu dramatisme (el patiment físic, la degradació moral, la destrucció física, els maltractaments), fa una lectura igualment profunda i feridora però centrada en les petites coses de l'existència, en els pensaments que se li generen al protagonista davant els fets quotidians. Per exemple, la necessitat imperiosa de mirar de trobar algú amb qui canviar el pa assignat i la posterior sensació d'haver sortit perdent amb el canvi o amb el no-canvi; la manera en que la sensació de fam esdevé gairebé corpòria -l'àngel de la fam-; la manera en que es dóna per mort a algú que encara es viu; i tantes petites coses dramàtiques que composen una gran tragèdia. El mèrit de l'autora és aconseguir una narració que, des de l'òptica d'algú que sabem supervivent, és capaç de tractar amb total quotidianitat una situació absolutament extrema com és estar sotmès a treballs forçats, de forma que la normalitat amb la que ho transmet accentua el seu impacte sobre el lector.

La veu d’Herta Müller, reconeguda amb el Nobel de literatura de 2009, és una veu singular perquè representa una nació poc reconeguda en el conjunt del cobriment europeu: els alemanys de Romania. És aquesta una comunitat que patí durament en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i de qui l'autora  ha volgut que en quedàrem constància en la literatura, igual com va fer amb la dictadura comunista a Hoy hubiera preferido no conocerme a mí misma. Sens dubte és una autora amb un estil al que costa una mica acostumar-se, més que res perquè de les seves paraules sense alenar un aire resignat i malenconiós. Amb tot, s'ho paga molt llegir el que té a dir-nos.

dijous, 1 de febrer de 2018

"El adversario", Emanuel Carrère

L'Adversaire
Emmanuel Carrère, 2000
Traducció al castellà de Jaime Zulaika Goicoechea
Anagrama, 176 pàgines

El 9 de gener de 1993, Jean-Claude Romand, metge investigador de la OMS, assassina la seva dona i els seus dos fills i intenta posar fi a la seva vida. Quan la policia va començar la investigació per establir les causes del succés, el que varen descobrir va enfonsar en la perplexitat més absoluta tot l'entorn de Romand: en realitat no era metge, i des dels 18 anys havia mentit a tothom sobre la seva vida i les seves activitats. Es descobreix que mai va passar del segon curs de medicina, que no havia tengut mai una feina remunerada i que en realitat havia aconseguit sobreviure gràcies a la confiança que inspirava en els seus parents, que li havien confiat els seus estalvis pensant que els podrien recuperar amb una rendibiliat més que elevada i que ell havia usat per viure. Però això no era tot; es descobrí també que a més de la seva esposa i fills també havia mort als seus propis pares i fins i tot havia intentat violar una amiga en els darrers moments abans del final de la seva follia.

A partir d'aquesta història, Carrère intenta reconstruir la vida de Romand per tal d'entendre per què havia actuant de la manera que ho havia fet durant tant de temps i què el va moure acabar anb la seva mentida de la forma en que ho va fer. Així, a través de converses amb persones del seu entorn i amb alguns contactes amb el propi protagonista, dibuixa la biografia de Jean-Claude Romand en una forma a mig camí entre l'assaig i la novel·la, a l'estil de la non fiction novel que creà Capote. El resultat és un relat que ens fa contemplar un vida miserable amagada sota l'aparença d'una vida d'èxit professional, la vida d'algú que hauria pogut tenir èxit a la vida com a metge però que per motius que potser escapen a la seva pròpia comprensió es deixa atrapar en la seva pròpia mentida fins al punt de ser incapaç de distingit realitat i ficció. Romand se'ns presenta com qui hauria pogut ser un bon home, un bon ciutadà, que en realitat és un mentider compulsiu. víctima dels seus propis problemes mentals i que acaba convertit al catolicisme més fervorós en la seva estada a presó.

Per acabar, El adversario és una novel·la colpidora que ens posa davant realitats que semblen producte de la ficció però que la superen de molt. Molt recomanable.