dilluns, 7 de març de 2016

"No plorar", Lydie Salvayre

Pas pleurer
Lydie Salvayre, 2015
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama, 216 pàgines

Basada en els records de la seva protagonista, la novel·la recupera les vivències de la Montse, un al·lota encara adolescent en els convulsos moments que viu Espanya entre 1936 i 1937. A través de la ploma de la seva filla, recorda com la il·lusió llibertària es va escampar pel seu petit poblet de les terres de Lleida i com, per un instant efímer, els pagesos que carregaven amb el pes d'una submissió plurisecular es van sentir lliures i disposats a esborrar qualsevol rastre de propietat individual sota l'enardida direcció del seu germà Josep. Tal era la il·lusió per un nou món que volgueren comprovar com el somni avançava cap a la realitat a Barcelona, d'on en tornaria decebuda respecte l'ideal però enamorada d'un jove amant d'una nit.Després evoca la relació amb en Diego, màxim adversari del seu germà Josep. Aquesta evocació de la il·lusió per la llibertat troba el seu contrapunt en les referències constants al sentiments de Bernanos en contemplar les barbaritats que els falangistes mallorquins, amb el beneplàcit episcopal, realitzen de forma indiscriminada. Aquest trasbals acabà per donar lloc a Els grans cementiris sota la lluna, on el catòlic autor francès denuncià la impunitat amb que es van cometre aquests crims.

No plorar és el retrat d'una vivència personal emmarcada en la convulsió de la guerra civil del 36 a Espanya. És un relat vívid, sentimental, de l'adolescència d'una nina de 16 anys que es veu abocada a un somni de llibertat i que contempla com el que havia semblat immutable trontolla, que per un cop els pobres podran estar en la mateixa situació que els rics. És, sens dubte, una evocació delicada dels records d'una anciana, uns record que se li han quedat gravats com l'època més important de la seva vida, gairebé els únics que recorda amb certa nitidesa. Però més enllà d'això, és una descripció de com el somni de la llibertat es va anar fent cada vegada més amarg, de com les misèries humanes, la desconfiança i la por niaren ràpidament en l'ànima de moltes persones i hi sembraren l'enveja i l'odi. Així, ens ofereix una visió de petita escala de tot el que succeí a les zones que es mantingueren fidels a la República: l'entusiasme revolucionari, les tensions polítiques entre faccions, la violència i l'exili. I és que també l'exili és part de la narració, sobretot el que va suposar de por i esgotament, de com la pròpia voluntat de seguir endavant només es veia estalonada per la necessitat de salvar la vida de la Lunita, la filla de l'eufòria llibertària de la Montse.

En contrast amb aquesta narració tan personal, les mencions constants a Bernanos i el trasbals que patí en observar les aberracions comeses pels feixistes a Mallorca i la seva benedicció eclesiàstica, són un contrapunt interessant. L'autora recorre a Bernanos per denunciar el malson que es vivia a l'Espanya "nacional" i sobretot per denunciar el paper de l'Església, els representants de la qual es movien amb les sotanes tacades de sang, en sentit metafòric i en alguns casos concrets també literal. Aquest recurs funciona com un vincle entre la decepció, la decepció de Bernanos per la poc cristiana actitud dels ministres de la fe catòlics i la decepció de la Montse pel final del somni llibertari i de la seva pròpia adolescència.

No plorar és un relat delicat d'una època terrible a través dels records de qui els visqué. Té valor com a relat biogràfic, però també com a microhistòria, per observar com es va viure un fenomen tan transcendent com l'intent de revolució durant la guerra civil. Una molt bona lectura.