У войны не женское лицо
Svetlana Aleksiévitx, 1985
Traducció al català de Miquel Cabal Guarro
Raig Verd editorial, 416 pàgines
En la segona guerra mundial, la Unió Soviètica va ser l'estat que va fer l'esforç més gran en la seva lluita contra Alemanya i el que va patir les conseqüències més greus, tant pel que fa a la pèrdua de vides humanes com pel que es refereix a les destruccions materials. Una de les grans particularitats de la lluita soviètica va ser la implicació femenina en la contesa, no sols en els tradicionals àmbits femenins de l'assistència sanitària sinó en les més variades ocupacions, des de sapadores fins a francotiradores, tanquistes, aviadores...
Svetlana Aleksiévitx va recollir, al llarg de vàries dècades, testimonis femenins, i el primer que constata és que la guerra que relaten els homes és distinta a la que relaten les dones. Per elles, les grans operacions, els detalls tècnics, les ofensives... no són rellevants; es fixen molt més en el sacrifici, en l'esforç i el patiment que es va experimentar, en les sensacions, en els sentiments. Són records fets de fred, por, fang, olor de sang, pèrdua...
El primer que sobta d'aquest recull de testimonis és el fervor patriòtic que va empènyer milions de soviètics a anar al front de forma voluntària. I sobta més en el cas de nubes joves, de setze o desset anys que ho deixen tot enrere per defensar la seva terra. Costa d'entendre, però és el resultat de l'enorme esforç propagandístic del règim estalinista, el triomf de l'ideal totalitari que posa la pàtria per damunt del ciutadà.
L'experiència de moltes d'aquestes al·lotes és molt semblant: una abnegació extraordinària en el període d'instrucció, el terror en la primera trobada amb la brutal realitat de la guerra i una ràpida adaptació a les seves tasques. Destaquen moltes d'elles la funció de protectors que feien els seus companys, pendents d'aquelles al·lotetes amb el cabell rapat i uns uniformes dues o tres talles més grans. És cert que en alguns testimonis es pot intuir la problemàtica de l'assetjament sexual, però la gran majoria de testimonis coincideixen en com es varen sentir de protegides pels seus companys.
Especialment dura m'ha semblant la situació per la que varen passar les partisanes i membres de la resistència, ja que varen lluitar contra els nazis assumint un compromís major que els soldats regulars. Per una banda, perquè exposaven a les seves famílies a les represàlies de les forces ocupants, que foren extraordinàriament brutals arreu però sobretot en terres soviètiques. Per altra, perquè algunes d'aquestes dones lluitaven portant amb ells als seus fills. És difícil imaginar el grau de compromís en la lluita contra l'invasor necessari per viure durant anys en boscs i aiguamolls exposant als teus fills, o per fer-los servir per passar documents o deixar una bomba en una estufa. Segurament, tot plegat és el resultat, com deia abans, de l'adoctrinament soviètic afegit a la brutalitat nazi contra els eslaus, als que consideraven infrahumans.
Una cosa que crida força l'atenció és la constant preocupació que moltes dones tenien pel seu aspecte. En alguns casos, per la idea que si quedaven desfigurades o mutilades no podrien trobar espòs un cop acabada la guerra, en altres per simple coqueteria i en el cas de les infermeres i auxiliars mèdiques per tal d'oferir un incentiu als ferits, per donar-los una alegria en la seva convalescència o en els darrers instants abans de morir.
Les seqüeles que patiren moltes d'aquestes dones foren especialment greus. A tots els traumes propis de qui ha presenciat tot tipus d'atemptats contra la vida i la dignitat humanes, calia afegir altres conseqüències més específiques. Així, totes aquelles dones que tornaren del front amb seqüeles físiques varen romandre la resta de les seves vides sense casar-se, cosa que no passava amb els homes que tornaven del front mutilats. Però les seqüeles físiques no tan sols foren aquestes, sinó que en mts casos també deixaren de menstruar degut a l'estrès, i en certs casos ja mai recuperaren el seu cicle, amb la qual cosa no pogueren tenir fills. L'impacte psicològic que patiren també va ser profund, en la forma que després s'anomenà estrès postraumàtic. Aquest adoptà formes molt diverses, entre les que es podem esmentar la sensació de sentir olor de sang contínuament, l'aversió al color vermell o una sensació desagradable quan arribava el bon temps (la guerra contra Alemanya començà el juny de 1941).
Tanmateix, allò que m'ha semblat més greu foren les seqüeles socials. Aquestes dones, que havien fet un sacrifici immens i que en molts casos havien estat condecorades pel seu immens valor, varen rebre l'estigma de ser "noies del front". Aquest estigma es basava en la idea que envoltades d'homes, per força s'havien d'haver convertit en una mena de concubines o pràcticament en prostitutes (cal dir que a diferència del que passava a l'exèrcit alemany, els soviètics no disposaven de prostíbuls de campanya). Aquesta situació va ser tremendament cruel, perquè tot l'esforç i sacrifici es va oblidar a l'instant en enfrontar-se a uns valors morals antiquats.
Per cloure, pens que aquest llibre és una altra demostració o crida de com l'esperit absolut de sacrifici dels soviètics per la seva pàtria els va salvar i va salvar el món del nazisme. Foren els homes i les dones de la URSS els que amb la seva sang revertiren el desastre inicial fins a acabar onejant la bandera roja al Reichstag. I ho feren a pesar de Stalin, que havia delmat els comandaments més ben qualificats, que havia purgar bona part dels comunistes de primera hora, que aplicà mesures draconianes com l'obligació de disparar als que es fessin entera per tapar la manca d'armament, que tractà els que retornaven del captiveri de traïdors pel simple fet d'haver sobreviscut. Mai s'explicaran prou les atrocitats de Stalin ni l'heroïcitat del poble soviètic.
Svetlana Aleksiévitx va rebre el premi Nobel de literatura per la forma com ha transmès el patiment humà en l'àmbit de la desapareguda URSS: la segona guerra mundial, la guerra d'Afganistan, el desastre de Txernòbil... El seu estil concedeix tot el pes a les veus de les protagonistes.
Comentaris