"La suerte del enano", César Pérez Gellida

La suerte del enano
César Pérez Gellida, 2020
Suma, 592 pàgines

El museu nacional d'escultura de Valladolid pateix un espectacular i cruent robatori. Desapareix una talla de Berruguete i a canvi queden els cadàvers de dos guardes de seguretat, recompte de víctimes que no farà altra cosa que augmentar amb el passar de les hores. Tot plegat posa una enorme pressió sobre la inspectora Sara Robles, maldecaps afegits a l'addicció al sexe que pateix d'ençà de la marxa de Ramiro Sancho a Lyon per treballar a la Interpol. 

En aquesta novel·la, Pérez Gellida retorna a la ciutat que el va veure néixer, vitalment i literària. Recupera l'univers original de la trilogia que li va donar fama a ell i a Ramiro Sancho i el va situar com a monarca del noir espanyol. En aquest cas, la narració es centra en la inspectora Sara Robles, que té una forma de procedir directa i contundent i un important problema d'addicció al sexe. Ella és qui centralitza tota l'allau delictiva que té com a epicentre Valladolid: una mort en estranyes circumstàncies, el robatori de la talla de Berruguete, la mort d'alguns dels autors del delicte, la d'una parella de gitanos i fins i tot la possible falsificació i desaparició d'un Goya. Tanmateix, aquest protagonisme de Sara Robles queda compartit en la narració amb el de Samir Qabbani, assassí a sou de la màfia russa, i Tinus Van Der Dyke, cervell de l'assalt al museu nacional d'escultura. El resultat és una narració ben travada, amb un ritme narratiu altíssim i que es veu complementada per un diàlegs directes i veraços. Gellidismo en estat pur, que dirien els seus fans més acèrrims.

És indubtable que César Pérez Gellida és un dels reis, sinó el rei, de la novel·la negra espanyola. Des de la seva trilogia Versos, canciones y trocitos de carne, en la qual creà la memorable lluita entre Ramiro Sancho i Augusto Ledesma, ha sabut desenvolupar un estil propi, basat per damunt de tot en un documentació profunda dels mecanismes policials i delictius que empra en les seves obres i en un coneixement mil·limètric del terreny sobre el que es mouen els seus personatges. Demostra que si la trama és prou bona, fins i tot una ciutat amb la fama de Valladolid pot ser escenari per als crims més esgarrifosos. Ens trobam davant una bona novel·la negra que, a més, ens desperta l'interès per visitar Valladolid. Què més es pot demanar?

Comentaris