"La Transición oculta: ni modélica ni pacífica", Luis Miguel Sánchez Tostado

La Transición oculta: ni modélica ni pacífica
Luis Miguel Sánchez Tostado, 2021
Almuzara, 592 pàgines

La Transició del franquisme a la democràcia és, probablement, un dels períodes històrics més mitificats i edulcorats de la Història recent d'Espanya. En aquesta obra, majoritàriament de caràcter bibliogràfic, l'autor fa un repàs de com va anar el procés per posar de manifest dues realitats difícils de qüestionar: que el procés va ser una reconversió del franquisme en règim democràtic tutelat pels propis franquistes i l'exèrcit, i que va ser un procés marcat per un degoteig constant d'actes violents per part d'organitzacions terroristes d'extrema dreta, d'extrema esquerra i de les pròpies forces i cossos de seguretat de l'estat, de forma directa o de forma encoberta. L'autor ho planteja de la següent manera:

"Qué duda cabe que la Transición tuvo luces y sombras. Luces, por cuanto se evitó una nueva contienda civil, se frustraron intentonas golpistas y se asentaron las bases de nuestro ordenamiento constitucional, méritos estos por los que se ha idolatrado, en ocasiones de forma excesiva, a ciertos políticos. Pero, y las sombras, ¿qué alcances tuvieron? ¿Por qué de ellas nunca se habla? La Transición estuvo muy lejos de ser modélica por los procedimientos empleados, por la violencia desatada, que incluyó un inclemente terrorismo de Estado, por la imposición de una monarquía sin refrendo popular y por las numerosas dudas y enigmas que todavía se ciernen sobre no pocos episodios conspirativos al más alto nivel. Y desde luego, pese a la persistencia de la versión oficial, ni mucho menos fue pacífica, pues costó la vida a más de 700 personas —más de 100 muertos por año—, que fueron víctimas de tres tipos de terrorismo: el de Estado, el de ultraderecha y el de extrema izquierda"

Són molts els aspectes que es podrien destacar, però atesa la magnitud de l'obra, m'aturaré en alguns aspectes concrets. Per una banda, crec que s'ha de fer incís en la responsabilitat que demostraren les forces polítiques d'esquerra, en el sentit que acceptaren qüestions difícils com el manteniment dels símbols com la bandera o l'himne i altres qüestions de major gravetat, com per exemple que la llei d'amnistia donàs empara als crims polítics comesos per les autoritats franquistes, de forma que les detencions arbitràries, tortures i altres atrocitats quedaren impunes. Ho feren per no alimentar als reaccionaris i calmar les ànsies colpistes del búnquer i l'exèrcit.

"El mayor sacrificio lo hizo el PCE pues se vio obligado a aceptar no solo la Corona, también la bandera del bando vencedor de la guerra y el himno. Dijeron que, si no lo hacían, habría un golpe militar que podía acabar con ellos."

Una altra qüestió que s'ha de prendre en consideració és que la Transició arraconà als que durant el franquisme manteniren viva la flama de la lluita antifranquista, com ara el govern republicà a l'exili, ignorat, o els socialistes històrics, substituïts en el darrer moment per la fornada andalusa de González i Guerra, entre altres. En definitiva, el que es va fer va ser donar legitimitat al franquisme en lloc de cercar la connexió amb el darrer règim polític establert legalment al país, la II República. Aquesta legitimació arribà al seu màxim en el cas de  la forma de l'estat: 

"Es decir, fue el propio Suárez quien decidió incorporar la monarquía en el proyecto de Ley de la Reforma Política antes de presentarla a las Cortes para su votación, excluyendo, en aquel decisivo momento, una consulta popular sobre la forma de gobierno. Y lo hizo, sin duda, porque la elección de Franco sobre la sucesión era algo que nadie en el Gobierno se atrevería a poner en cuestión"

Segurament, la sensació que amb més força s'imposa després de la lectura del llibre és la de la impunitat amb la que actuaren les forces policials i els seus tentacles ultradretans contra les mobilitzacions socials i polítiques. Són nombrosos els fets en els que la policia assassinà manifestants o militants d'esquerres sense que això comportàs cap tipus de pena per als autors de tals actuacions, atesa la connivència de l'estament judicial, sempre disposat a dilatar fins a l'extrem els procediments, a descartar proves i a no forçar la identificació dels agents policials, Fins i tot quan els autors dels crims no eren policies sinó membres d'organitzacions d'extrema dreta, les seves condemnes foren més benèvoles i les condicions dels seus empresonaments més laxes, fins arribar al punt de concedir-se permisos que propiciaren la fuga dels reus. Tal fou el cas d'alguns dels implicats en l'assassinats laboralistes del carrer Atocha. Alguns casos són especialments punyents, com l'assassinat de Yolanda González, la mort de Cipriano Martos o el terrible cas Almería.

Més enllà d'aquestes reflexions, podríem tancar aquest breu ressenya amb una afortunada reflexió de l'autor sobre el franquisme i la memòria històrica:

"Franco fue el primero en aplicar la Ley de Memoria Histórica, aunque él no la llamó así. El primero en pedir censos de desaparecidos a través de la Causa General, el primero en encargar protocolos de exhumaciones a grupos de expertos y el único en preservar, por ley, las fosas comunes de las víctimas de su bando para que no se construyera sobre ellas. Después costeó con dinero público —esto último es importante— las exhumaciones de las víctimas y el traslado de sus restos a panteones, criptas, iglesias, catedrales, cementerios y al faraónico mausoleo del Valle de los Caídos, construido ex profeso con mano de obra esclava para dignificar a las víctimas del bando franquista. Dictó para ello varias órdenes, como la del 6 de mayo de 1939 o la del 1 de mayo de 1940,324 en las que daba instrucciones a los ayuntamientos para que exonerasen de impuestos las inhumaciones, exhumaciones y traslados de cadáveres «víctimas de la barbarie roja», obedeciendo a «la verdadera necesidad de rendir el postrero homenaje de respeto a los restos queridos de personas asesinadas en circunstancias trágicas o muertas en el frente y cuyo enterramiento se ha verificado muchas veces en lugares inadecuados». Se estableció un modelo de acta de exhumación elaborada por el Consejo General de los Colegios Oficiales de Médicos. El protocolo preveía hasta la expropiación temporal del terreno caso de ser privado, incluso la declaración del lugar como tierra sagrada. Sin embargo, sobre las fosas comunes de los vencidos se prohibieron las exhumaciones y hasta la nominación de las víctimas con lápidas. Se permitió incluso, en un ejercicio de absoluto desprecio al bando perdedor, sepultar las fosas construyendo sobre ellas carreteras, edificios o bloques de nichos, imposibilitando, en muchos casos, futuras exhumaciones"

A pesar de no ser un treball d'investigació pròpia, aquesta és una obra que resumeix perfectament el que va ser la Transició, un gran exercici de camaleonisme del franquisme per adoptar les formes democràtiques sense que els franquistes deixassin de tenir les regnes de l'estat i una constant renúncia de les forces opositores, condicionades pel temor a un retorn a la dicatdura, un temor que funcionà com a eina de negociació per part de les antigues forces conservadores per imposar la seva democràcia, que continuà sotmesa als mateixos jutges i al mateix exèrcit que durant quaranta anys havien reprimit qualsevol dissidència de manera absolutament brutal.