"Canto jo i la muntanya balla", Irene Solà

Canto jo i la muntanya balla
Irene Solà, 2019
Anagrama, 192 pàgines

Canto jo i la muntanya balla és una història feta d'històries, una narració que ens passeja per la vida de diverses generacions d'habitants d'una muntanya, per les seves penes, les seves passions i les seves alegries. Però no és una narració a l'ús, sinó que més aviat recorda un llibre de contes que tenen uns personatges comuns i que es complementen entre uns i altres. A més, la narració no és limita a parlar, sempre en primera persona, a través de personatges humans, sinó que l'autora introdueix amb notable mestria personatges inusuals com les dones d'aigua, altres propis d'una faula, o més enllà. Perquè, qui s'hauria plantejat donar veu a les roques, o als bolets de les muntanyes? Qui s'hauria posat en la pell d'una gossa domèstica o d'un cabirol? Tot plegat fa que la història que desplega Irene Solà sigui tan captivadora que quan s'acaba tenim la sensació de voler saber més coses, de voler que ens mostri aquell racó de món i aquelles persones des d'una visió diferent, des d'un angle imprevist, a través de la veu més insospitada.

Aquesta novel·la és una petita joia, una narració que celebra la literatura i que explora nous camins, nous personatges i nous punts de vista. Ens presenta el món de la muntanya amb una gran sensibilitat i força, amb tota la duresa dels fets que es donen i amb una visió que fins i tot en alguns punts és plenament irònica. Una obra que serà recordada i que es mereix esser llegida i recomanada arreu. Una gran fita de literatura en la nostra llengua de la qual ens hauríem de sentir orgullosos.