Passa al contingut principal

"El laberinto de las aceitunas", Eduardo Mendoza

El Laberinto de las aceitunas
Eduardo Mendoza, 1982
Booket, 320 pàgines

Un intern d'un psiquiàtric barcelonès és segrestat per la policia amb la intenció d'acomplir amb un alt deure per l'estat. Aquesta operació, en principi simple i sense gaire risc aparent, fracassarà de manera estrepitosa, i el nostre protagonista es veurà embolicat en una obscura conxorxa entre gent de la faràndula, policies incompetents i empresaris peculiars que es resoldrà de forma inesperada.

Sense dubte, Eduardo Mendoza és el gran mestre de la novel·la d'humor espanyola, fet que demostren obres com la que ens ocupa i altres com l'esplèndida Sin noticias de Gurb. És un gènere que l'autor ha conreat més recentment en novel·les com El asombroso viaje de Pomponio Flato. Personalment, crec que és molt millor en aquesta vessant que en altres tipus de novel·les, com pugui ser La ciudad de los prodigios, que sense que sigui una novel·la de segon ordre no em va semblar tant bona en el seu gènere com les esmentades. 

Des del meu punt de vista, el punt més fort de la novel·la és la construcció del personatge principal, l'intern tret del psiquiàtric pacient del doctor Sugrañes, de qui no arribam a conèixer el nom a pesar de ser el narrador de la història. La combinació del seu to seriós i fins i tot circumspecte en contrast amb les situacions absurdes que es descriuen de forma continuada (inclosa la descripció del desafortunat vestuari del protagonista) desencadena en no poques ocasions les riallades més profundes. Altres recursos més obvis també contribueixen a la hilaritat, com els noms de certs personatges (Plutarquete Pajarell, Muscle Power, etc.). El conjunt és una novel·la molt àgil, ràpida i profundament còmica. Per altra banda, segurament on més falla és com a novel·la de misteri, sobretot perquè es resol d'una forma una mica forçada, pel meu gust.

En resum, un llibre perfecte per fer unes bones rialles i desconnectar de les realitats que ens envolten.

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...

"El federal", Sebastià Alzamora

El federal Sebàstià Alzamora, 2024 Proa, 264 pàgines Un cop reeixida la Gloriosa, revolució progressista que aconseguí derrocar Isabel II, les ànsies de llibertat i igualtat dels republicans federals no s'han vist satisfetes, atès que el règim sembla optar de nou per un sistema monàrquic i centralista. Els federals empordanesos estan decidits a revoltar-se contra el govern provisional i Pere Caimó serà l'encarregat de posar-s'hi al capdavant, en l'episodi conegut com El foc de la Bisbal. En aquesta novel·la, Sebastià Alzamora ens ofereix una visió d'un fet prou desconegut i de l'home que el va liderar, la revolta republicana federal de l'octubre de 1869 com  El foc de la Bisbal . L'obra es divideix en tres parts. En la primera, l'autor introdueix alguns dels personatges més destacats d'aquest episodi històric: Pere Caimó; Isabel Batalla, esposa de Caimó; Isabel Vilà, sindicalista; i Romualdo Crespo, governador militar de Girona. La segona part na...