"El mundo de la antigüedad tardía", Peter Brown

The World of Late Antiquity
Peter Brown, 1971
Traducció de l'anglès de Juan Antonio Piñero
Taurus, 280 pàgines

Fins a l'aparició d'aquesta obra de Peter Brown, el final de l'imperi romà d'occident i la fragmentació del món mediterrani s'havien vist sota el prisma únic de la decadència que havia portat a la desaparició. Per contra, Brown capgirà o, si més no, matisà profundament aquesta realitat, en assenyalar que en aquest període, a partir del segle III, havien sorgit un seguit de transformacions polítiques, culturals i religioses que havien posat els fonaments del món de l'alta edat mitjana i havien afavorit la transformació dels territoris de l'imperi. 

En la primera part del llibre, que correspon al període entre el segle III i el V, quan desapareixerà l'imperi romà occidental, Brown assenyala canvis notables en diversos àmbits de l'imperi. Així, en parlar de la situació cap al 200 dC, posa de manifest que la majoria de la gent vivia al límit de la subsistència, atès que les collites acabaven a les ciutats mentre al camp només quedava el mínim per sobreviure fins a la següent collita. El proveïment depenia sobretot de la navegació; a pesar de la xarxa de calçades, les ciutats s'abastien dins un radi de cinquanta quilòmetres. Les classes dominants eren molt uniformes a pesar de la magnitud territorial de l'imperi, i es distingien de la gran massa, respecte de la qual eren tolerants (religió, raça) sempre que s'acceptés l'element exterior de la romanització. En cas, contrari, com en el cas dels jueus i cristians, eren executats. 

Pel que fa al govern, per atendre les creixents dificultats causades pels enemics de l'imperi, es reorganitzà l'exèrcit per fer-lo més efectiu. Se'n va excloure els senadors i es confià en soldats de carrera. De forma semblant, els càrrecs públics es democratitzaren. La societat no canvià substancialment. Les noves classes dirigents faran reviure tot el coneixement clàssic, i en tindran un coneixement molt més profund que les generacions anteriors, a pesar del seu origen o precisament com una forma de demostrar la seva romanitat i dignitat. Socialment, es desenvolupa un sistema de relació social basat en la gran importància dels notables locals com a mediadors entre el poble i les autoritats. Molts càrrecs públics són ocupats per aquests mateixos notables, que sovint no han posat un peu a Roma. A pesar d'això, continuen cultivant una cultura lligada al període clàssic. En cert sentit, les províncies, sobretot les orientals, evolucionen i esdevenen més lligades a la cultura romana que en altres èpoques. 

En aquesta època s'accentuaren les diferències entre l'occident i l'orient de l'imperi. En general, es donà un empobriment de la gran massa dels pagesos a causa dels imposts en constant creixement. Sobretot a occident, la riquesa tendí a acumular-se en un nombre petit de clans familiars a causa de la seva economia agrària. Els pagesos acaben sotmesos a grans terratinents, i esclaten revoltes per les excessives demandes. Aquesta situació prefigura, en cert sentit, l'aparició de les relacions entre pagesos i senyors que sorgiren amb el feudalisme. Per contra, a orient el fenomen no va ser tan acusat per la importància més gran del comerç i l'existència d'una xarxa de ciutats mitjanes molt dinàmiques. En aquestes zones, com Egipte o Palestina, el nivell de benestar dels pagesos propietaris és notable. 

En referència a la religió, cap al segle II s'observa una certa tendència religiosa a cercar un tipus de divinitat superior o suprema, per damunt els déus tradicionals. Aquest element no implica que la religió tradicional pública retrocedeixi, però sí que hi ha unes sensibilitats espirituals que canvien. En el segle III s'observa un canvi sociològic, per dir-ho així. Les classes altes accentuen els elements culturals més propis i locals com un forma de reivindicar la seva importància, mentre les classes mitjanes d'artesans i comerciants viuen una mena de globalització: esdevenen ciutadans del món (o de l'imperi, que pel cas és el mateix). Això té clares repercussions espirituals, atès que en adonar-se de la diversitat del món, i sobretot per la sensació de desarrelament, comencen a cercar respostes en la religió. En aquest panorama, el cristianisme té èxit per diversos motius. Per una banda, el seu missatge és senzill, elaborat per ser fàcil de captar i atreure les persones no tan instruïdes. Per altra banda, crea un món tancat, clarament dividit entre els fidels i els no fidels, amb uns rituals molts clars i comuns que generen una sensació de pertinença. A més, la seva tasca en favor de la comunitat, a la que proveeix no només de suport espiritual sinó també material, converteixen l'església en l'única institució capaç de protegir l'home comú, en un context en el qual els poderosos deixen de fer obres públiques i actes de beneficència per fer actes més centrats a exhibir la seva riquesa. 

A partir d'aquí, analitza també la situació posterior, molt especialment pel que fa a l'imperi bizantí i el renaixement, breu però intens, que experimentà en època de Justinià, així com les claus de la supervivència d'aquest imperi sota la pressió dels pobles germànics i de l'imperi islàmic. El sorgiment i expansió d'aquest imperi són objecte d'estudi dels darrers capítols del llibre, que m'ha semblat profundament interessant pel fet de posar en relleu de quina forma les èpoques històriques no són calaixos tancats, sinó que hi ha corrents de vegades poc visibles que les lliguen i que ens parlen més d'evolució que de transformació abrupta.