"Victus", Albert Sánchez Piñol

Victus
Albert Sánchez Piñol, 2012
La Campana, 608 pàgines

En els darrers dies de la seva existència, Martí Zuviria, proper al centenari, dicta la seva vida. I la seva vida no és gens ordinària. Estudiant indomable, acabà posant-se sota el mestratge de Sebastien Le Preste de Vauban, el més excels dels enginyers militars de la seva època al servei de Lluís XIV. A la mort de Vauban passa a formar dels exèrcits francesos que defensen les aspiracions al tron espanyol de Felip d'Anjou, i d'allà, prèvia deserció, al servei directe del general Antonio de Villaroel en la defensa aferrissada de Barcelona durant el setge borbònic fins al seu commovedor final l'onze de setembre de 1714.

Parlar a aquestes alçades de Victus és parlar d'un dels fenòmens literaris més notables dels darrers temps en el panorama cultural nacional. Amb aquesta novel·la, recentment continuada amb Vae Victus, Sánchez Piñol va despertar a parts igual admiració i recel, ja que la visió que ofereix del conflicte denosta per igual als militars borbònics i a les autoritats catalanes, de forma que només es rendeix a la inusitada resistència dels habitants de Barcelona, autèntics herois de la narració, que deixaren la vida en una lluita que tenien perduda en tot moment i que van sostenir de manera absolutament suicida. És aquesta Barcelona la que és enaltida a través dels ulls de Zuviria, en clara contraposició a l'actitud de les autoritats barcelonines, temeroses i aferrades a les lleis i les tradicions fins a límits que anaven més enllà del raonable. Poca cosa més a dir, una magnífica narració que crida el sentiment.