Ganar la guerra, perder la paz. Memorias del general Latorre Roca
Jaume Claret, 2019
Crítica, 320 pàgines
El general Rafael Latorre Roca, a pesar de no ser un personatge reconegut entre els capitostos del franquisme, va desenvolupar una notable carrera militar a partir del cop d'estat de 18 de juliol, quan va sol·licitar reintegrar-se de forma voluntària a l'exèrcit rebel. Pertanyent a una arma tècnica com l'artilleria, era un personatge de certa cultura i coneixedor de diversos idiomes, condicions gens habituals entre la soldadesca espanyola. Des de la seva reincorporació a l'exèrcit, desenvolupà tasques de responsabilitat, la més important de les quals el govern militar d'Astúries durant la guerra civil. En totes aquestes ocupacions va escriure les seves opinions sobre la situació, sobre els individus que l'envoltaven i sobre els grans dirigents del nou règim amb una diversitat absoluta, fet que dóna a les seves memòries una gran valor: expressa la seva opinió sense contenció, de forma que la seva anàlisi és tremendament significativa.
Entre les idees constants que exposa, destaca la defensa a ultrança del paper de l'exèrcit com a força de l'Estat, com a instrument per mantenir l'ordre en mans del poder constituït. Paradoxalment, ell és sumà a un exèrcit colpista, cosa que demostra que no sempre és coherent amb el que diu. Per altra banda, rebutja de forma absoluta de la participació dels militars en la política, ja sigui parlamentària o per la via de la força, i de fet arribà a teoritzar sobre la necessitat que Franco deixàs el poder en mans de civils. Defensa la idea que l'exèrcit ha de poder retornar el poder a la sobirania nacional en el cas d'un govern titànic que anàs en contra de l'interès dels ciutadans, potser una forma d'autojustificar-se.
Un dels aspectes que més sorprenen del seu relat és que té una opinió molt negativa del règim instaurat pel general Franco. Rebutja la idea que el règim implantat arran de la victòria de Franco sigui idoni ni que s'hagi de convertir en model de res, per la ineptitud, mediocritat i elevada corrupció de molts dels seus dirigents. Pensa que la forma en què es concediren els ascensos durant la guerra i sobretot durant la pau ha estat absurda,ja que ha creat un exèrcit macrocefàlic en el qual bona part del oficials no tenen la menor preparació, fins i tot en branques tècniques com el cos d'enginyers. Creu que és un desastre per la institució. Menysprea la justícia castrense aplicada pels franquistes als republicans, i, persona d'estricta moral católica i defensora de l'ordre establert, rebutja de forma contundent les actuacions dels falangistes. Detractor de la censura com a eina sistemàtica de negació de la veritat, només l'entén com a necessitat puntual en circumstàncies concretes, com pugui ser la Guerra, però no més enllà.
Sobre Franco tampoc té una opinió positiva. Afirma que guanyà la guerra gràcies al suport de l'Eix, en especial de l'aviació i equipament antiaeri. Considera que en la majoria d'aspectes Franco es va equivocar per la seva manca de intel·ligència, a pesar de la seva bona fe. Considera que Franco i el seu entorn familiar s'aprofiten en benefici propi del càrrec.
En base al càrrec que ocupà a Astúries, aprofundeix força en les seves opinions sobre el terreny. Afirma que entén les idees revolucionàries dels obrers asturians a partir dels abusos que patiren arran de la industrialització al segle XIX i principis del XX. En culpa als induatrials. Descriu amb molta duresa la situació asturiana en prendre el comandament militar a la tardor de 1937, i en destaca l'enorme massa de persones abocades a la misèria per la destrucció de les mines i les indústries, juntament amb l'acció del maquis i els abusos comesos per part de les forces franquistes. Una cosa que crida l'atenció és que afirma constantment que els maquis que quedaven actius durant el transcurs de la guerra rebien suport per part de la població, no tan sols dels esquerrans sinó també de gent conservadora.
De la lectura d'aquest text, un extracte fet per Jaume Claret, se'n desprèn la idea d'un home recte, de moral fèrrea i estricta, honest, que no dubta en criticar de manera gens ambigua la realitat que ha sorgit a Espanya amb la victòria franquista, un règim mediocre i corrupte que en cap cas serveix per a solventar cap de les necessitats i problemes del país. És una veu discordat dins l'adhesió generalitzada dels alts comandaments a la figura de Franco i el seu règim, i potser per això la podem considerar més ponderada i ajustada a la realitat. Ell no aspirava a enriquir-se ni a pujar a base d'oblidar els meus principis, per això la seva visió està lliure d'enlluernaments i és capaç de veure el que durant tants d'anys es negà de manera persistent, la manca d'exemplaritat del règim franquista i el seu comportament criminal, en un sentit ampli de la paraula. Una lectura imprescindible.
Comentaris