Leila Guerriero, 2024
Anagrama, 432 pàgines
El 29 de desembre de 1976, una jove militant montonera, embarassada de la seva primera filla, va ser segrestada per les forces repressores de la dictadura militar argentina. Al centre de detenció de la Escuela de Mecánica de la Armada, l'ESMA, seria torturada, donaria a llum i seria violada i utilitzada per diverses actuacions dels organismes repressors. Aquesta és la seva història, una història no només de la seva detenció i captiveri, sinó la història d'un procés de reconstrucció i reconstitució personal des de la seva sortida de la presó fins a l'actualitat.
Sobre el contingut, la figura central és Silvia Labayru, una de les milers de víctimes de la dictadura argentina que té una història que defuig per complet el maniqueisme entre víctima i botxí, ja que les seves experiències vitals la situen en un món de clarobscurs que li va suposar patiments importants un cop recuperada la seva llibertat. Va ser detinguda quan estava embarassada, mentre la seva parella Alberto Lennie aconseguia fugir, però, per contra, hagué de viure les tortures a què va ser sotmesa la seva família política. A l'ESMA hi va donar a llum, però contràriament al que era habitual, no se li va prendre la filla per donar-la a una família moralment més d'acord amb les idees de la dictadura, sinó que va ser entregada a la seva família. De fet, el títol es refereix a aquest moment, quan el Tigre Acosta, responsable de la detenció de Silvia, trucà al seu pare i aquest li respongué amb una diatriba contra els Montoneros, a qui creia responsables de la desaparició de la seva filla. Aquesta resposta, que el definí ideològicament, va ser clau pel futur de la petita Vera, que seria entregada als seus padrins. Aquest fet, igual que el fet que se li permetés sortir en distintes ocasions del centre acompanyat personatges com Acosta o Alfredo Astiz, varen ser el que la va fer mereixedora de les sospites i el rebuig de bona part dels seus antics companys un cop exiliada.
A pesar de la seva manca d'una estructura externa, la feina de Guerriero és tan bona que a través de les converses amb Silvia Labayru és capaç de presentar-nos la seva trajectòria vital completa, des de la seva infantesa fins a l'actualitat. Coneixem com va ser la seva infantesa, en una casa marcada per les infidelitats mútues dels seus pares, que marcaren la seva forma de viure l'amor com un perill davant el qual era preferible fer mal abans que te'n fessin; el seu pas pel col·legi, que la va dur a militàncies d'esquerres que acabaren en els Montoneros; el període de privació de llibertat a l'ESMA i la dinàmica de la "reeducació"... i fins avui dia.
La història de vida de Silvia Labayru planteja una qüestió de difícil resposta: per ser una víctima s'ha de morir? Labayru explora, a partir de la seva pròpia experiència i la forma en què va ser percebuda des de l'exterior, pels seus antics companys, la condició de víctima. En el seu cas, el fet de veure's forçada a col·laborar en tasques diverses, el seu procés de reeducació, els abusos sexuals i la seva manipulació en certs episodis de conseqüències tràgiques. Labayru defensa que la víctima ho és des del moment que no gaudeix de llibertat per oposar-se a la voluntat dels seus captors, amb independència del grau de patiment que hagi rebut o de què hagi pogut gaudir de certes experiències. Per exemple, defensa que va ser abusada sexualment, i que no s'hi oposà de forma violenta perquè, tanmateix, no hi havia opció d'evitar l'abús; fins i. tot, defensa que la violació ho és fins i tot si en alguna ocasió arribà a l'orgasme, perquè la decisió no depenia d'ella sinó del seu violador. Planteja, per tant, que allò que determina l'abús sexual, la violació, no és la violència rebuda o exercida en defensa pròpia, sinó el consentiment: la seva inexistència converteix l'acte en un abús sexual. Òbviament, alguns dels episodis que patí eren susceptibles de ser mal interpretats pels seus antics companys de militància, i ho són també vists des de l'actualitat. Ens referim al fet que de tant en tant pogués sortir per visitar als seus pares o que, fins i tot, s'organitzàs una trobada amb el seu espòs al Brasil. Són situacions que es prestaren al malentès i que, en certa manera, desdibuixaren la seva consideració de víctima i l'acostaren a la condició de col·laboradora per bona part dels seus coneguts.
També és molt interessant el relat de l'exili, atès que quan aconseguí sortir definitivament de l'ESMA, encara que no de la vigilància dels militars, la seva arribada a Espanya va ser molt dura. Molts dels exiliats, dels seus antics companys, no la varen rebre, no en varen voler saber res perquè consideraven que si havia sobreviscut era perquè havia col·laborat amb els militars. Era sospitosa, fins al punt d'haver de deixar Madrid i instal·lar-se a Marbella, lluny del nucli de l'exili argentí. A més, era una persona moralment devastada, incapaç d'assumir responsabilitats com la criança de la seva filla. Amb tot, aconseguí reconstruir-se i crear una família a Espanya.
En definitiva, Silvia Labayru explica la seva vida sense victimismes, amb alguns penediments però amb fermesa i convicció, i ho fa des del punt de vista d'algú que, entrada la seixantena, ha aconseguit sobreposar-se a les atrocitats patides, ha fet les paus amb la seva pròpia història i continua tenint un propòsit al costat de l'amor de la seva vida, qui al llarg de 40 anys persistí en estimar-la. La mestria amb la qual aquesta història se'ns transmet a través de la ploma de Guerriero és admirable: sense valoracions, sense intervencions, sense afegir dades... aconsegueix crear una obra mestra del periodisme.
Comentaris