"El cordero carnívoro", Agustín Gómez Arcos

L'Agneau carnivore
Agustín Gómez Arcos, 1975
Traducció del francès d'Adoración Elvira Rodríguez
Cabaret Voltaire, 384 pàgines

La història desenvolupada per Agustín Gómez Arcos segueix la vida del protagonista durant 25 anys, una vida desenvolupada en una indeterminada ciutat andalusa en el si d'una família benestant, encara que tocada profundament per la guerra civil. A través de la seva veu, en endinsa en món reclòs en sí mateix en el qual floreixen tot de situacions que contradiuen notablement els cànons de la societat franquista. Se'ns parla d'una passió doblement proscrita en l'Espanya de l'època, un amor homosexual i incestuós entre els dos germans, però també de l'enterrament en vida d'un pare de família republicà, castigat durant el conflicte i rescatat gràcies als diners i la influència familiar, i d'una mare que no té cap motivació vital més enllà de la relació telefònica amb les seves amistats i l'esporàdica relació espiritual amb el seu confessor. 

Aquesta història constitueix una crítica profunda del franquisme i molt especialment de la seva hipocresia. Gómez Arcos dibuixa el retrat d'una família disfuncional, que viu en un ambient tancat i gairebé mistèric, on cadascú viu a la seva manera, on es transgredeixen de forma freqüent les normes socials bàsiques de la societat nacionalcatòlica espanyola a través del sexe, l'amor, el menyspreu de l'església... És una llar que es converteix en un símbol del règim franquista: vista des de l'exterior és una llar normal, però la seva realitat està molt enfora de la imatge que transmet, com passava amb l'Espanya franquista, on el nacionalcatolicisme oficial amagava una realitat de pobresa, de delinqüència, d'abusos o de corrupció. També és una manera de mostrar com la guerra civil i la repressió varen trastocar la societat, personificada en aquest cas en la figura del pare, una persona grisa, amagada, temorenca, marcada per la repressió patida, que així i tot intenta ser útil a persones humils en problemes amb la justícia. La mare també es podria veure com un reflex de la guerra, ja que és una nota trastocada, sense un objectiu final, incapaç de mostrar l'amor pels seus fills. Igualment passa amb la serventa, vertader nexe d'unió de tota la família, que s'ha convertit en la seva única funció després de l'assassinat del seu espòs durant la guerra.

És aquesta una lectura en certs punts incòmoda, punyent, ja que Gómez Arcos escriu sense restriccions morals i tracta temes que encara avui en dia són tabú, en especial la qüestió de l'incest que és l'element nuclear d'aquesta història familiar, retrat extremadament crític de l'Espanya franquista.