"Una dolça cançó", Leiïla Slimani

Chanson douce
Leïla Slimani, 2016
Traducció del francès de Lluís-Anton Baulenas
Bromera, 184 pàgines

Una jove parella, Myriam i Paul, decideix cercar una cangur per tal que Myriam pugui reprendre la seva carrera professional en el món de l'advocacia. Després d'una escrupolosa selecció, es decanten per contractar Louise, dona de mitjana edat amb excel·lents referències. Inicialment tot sembla funcionar a la perfecció, ja que els infants n'estan encantats i a més posa ordre en  la casa. Tal perfecció mostra, de tant en tant, algunes arestes, algunes actituds extranyes, poca cosa més que excentricitats. Tanmateix, sota aquesta superfície gairebé idíl·lica, s'hi amaguen traumes, pors i patiments que acaben de la forma més tràgica imaginable.

Amb aquest novel·la, Slimani explora una història, la de la curadora infantil malvada, però li dona un gir molt interessant en posar de manifest els motius ocults a la vista de la gent, les raons íntimes que expliquen allò que és aparentment inexplicable. L'autora es posa en la pell d'una persona que ha hagt de viure una vida d'insatisfaccions, atrapada en un matrimoni infeliç, distanciada de la seva filla i obligada a viure en una situació de pobresa extrema. Òbviament, també ens posa davant el mirall: ens importa per què passa la gent del nostre voltant? En aquest cas és una pregunta més que pertinent, ja que Louise esdevé, en certs aspectes, una més de la família, però la família no és capaç d'adonar-se del que li passa, del patiment que arrossega fins que ja és massa tard. Louise, de fet, viu una vida molt dura, ja que es veu vivint una part del dia en la part bona de la societat, envoltada de comoditats, i tornant cada nit a un cau infecte, sola i en males condicions. Un contrast que pot generar una sensació profunda de frustració.

És una obra que planteja una situació de conseqüències molts dures i evidents des del primer moment, però de tal forma que és inevitable sentir simpatia, o si més no compassió, per Louise. Bona lectura.