"Conquistar el cielo", Paolo Giordano

Divorare il cielo
Paolo Giordano, 2018
Traducció de l'italià de Nicolás Pastor Durán
Salamandra, 400 pàgines

A finals dels anys 90, en el transcurs de les seves vacances al sud d'Itàlia, Teresa queda captivada pels tres joves que viuen a la finca del costat de la de la seva àvia, Tommasso, Bern i Nicola. També la fascina la vida que hi porten amb les seus pares, una mena de misticisme ecologista. Enamorada de Bern, decidirà quedar-se al sud, un decisió que la portarà a transformar profundament la seva existència.

Paolo Giordano és un mestre del relat trist. Els seus textos traspuen sempre un to melangiós, resignat, trist. Els seus personatges afronten la vida amb una actitud d'assumida decepció, disposats a viure amb plena consciència de la magnitud del seu fracàs, de les conseqüències de les seves decisions. Aquesta veritat és també pròpia d'aquesta novel·la, on la vida d'una noia de classe benestant es veu fascinada per una forma de vida aferrada a la terra, marcada per una espiritualitat de base cristiana però en certa forma també tel·lúrica i sobretot per Bern, un jove turmentat, decidit, determinat a viure segons els seus propis patrons, a pesar de les conseqüències cada cop més negatives que comporten les seves accions i decisions. En aquesta vida, Teresa esdevé una mena de passatgera, condiciona per les decisions del seu espòs i també per la seva incapacitat d'aturar-se, de frenar.

Conquistar el cielo ens parla de temes diversos en una narració que s'allarga dues dècades per parlar-nos de la relació de Teresa i Bern, però no només de la seva relació, sinó sobretot de la seva vida en relació amb el món i les persones que els enevolten. Giordano toca aspectes diversos en aquest relat. Per una banda, l'idealisme i els seus límits, en aquest cas l'ideal de qui vol viure en harmonia amb la terra, de qui vol viure d'acord amb unes creences religioses i morals que no s'adiuen amb el món actual i que el porten a assumir-ne la defensa a través de la violència. També és una història sobre la col·lisió dels ideals amb la realitat, i de com n'és de costós adonar-se del camí d'autodestrucció en que s'entra a partir de cert punt. També ens parla de l'obsessió i de l'enveja. Un tema també força important té a veure amb què passa quan es vol tenir un fill i aquest no arriba, i quan els processos per aconseguir-lo no són sinó una font de frustració que de mica en mica destrueix relacions de parella.

L'estructura de la novel·la és força interessant, ja que la història no es desenvolupa de forma lineal, sinó de forma desorganitzada, de forma que és el lector qui va reconstruint la història. Menció a part pel final plantejat per l'autor, innecessàriament efectista i sentimental, que en certa manera contradiu el desenvolupament de la novel·la.