Martinete del rey sombra
Així, sabem que els gitanos foren portats a establiments sense les mínimes condicions de salubritat, on de mica en mica acabarien emmalaltint i morint en massa. La idea que no es poguessin reproduir més i d'aquesta manera s'anessin extingint, i mentrestant fossin de cert profit per la corona. Els principals destins dels homes foren les drassanes, en especial la de La Carraca a Cadis i La Graña a Vigo. Allà havien de ser la mà d'obra que permetés accelerar la construcció de galeres que havien de permetre a Espanya recuperar el domini de les mars i mantenir a ratlla a anglesos i francesos. La realitat va ser diferent: feren feina en unes instal·lacions decrèpites, en condicions absolutament penoses, i foren freqüents els motins i les fugues. La sort de les dones encara va ser pitjor, ja que inicialment foren recloses en edificis poc adequats, com el palau de Carles V a Granada o l'Alcassaba de Màlaga, per acabar moltes d'elles en una casa de misericòrdia a Saragossa on moriren a dotzenes per malalties contagioses. A més, sovint aquestes dones foren víctimes d'abusos sexuals i els seus fills els eren arrabassats a partir de certa edat. Tot plegat expressa un voluntat exterminadora, que a pesar de no pretendre ser immediata no deixa de ser menys reprovable, que va comptar amb el vist-i-plau papal, que autoritzà que les esglésies impedissin que els gitanos es poguessin acollir a sagrat, de forma que la santa mare església els negà la immunitat que oferia a tots els delinqüents.
Raúl Quinto, 2023
Jekyll & Jill, 170 pàgines
El 30 de juliol de 1749 Espanya va viure un dels seus moments més ignominiosos amb l'inici del que es coneix com la Gran Redada, l'empresonament massiu de tota la població gitana d'Espanya. La idea que s'amagava darrere aquesta decisió era la d'exterminar aquesta població, en part per l'estereotip que els feia sospitosos d'activitats al marge de la llei, de no ser bones persones ni bons cristians, i en part per una jugada maquiavèl·lica del marquès de la Ensenada, que pretenia impulsar el rearmament naval de la corona amb mà d'obra forçosa. A partir d'aquesta vergonya històrica, Raúl Quinto reconstrueix les circumstàncies que hagueren d'afrontar els captius, separats els homes de les dones per portat els gitanos a la desaparició, i també ens parla de l'època i els personatges que donaren lloc a tals fets.
Quinto també ens parla de com funcionava la cort de Ferran VI, de com es movien el fils al voltant d'un monarca apocat i poc brillant, preocupat essencialment del luxe i la ostentació més que de qualsevol afer d'estat. Del paper del marquès de La Ensenada, que provinent d'un entorn senyorial humil va saber ascendir fins a ser l'home fort de la corona espanyola, fins que les intrigues de palau i algunes errades pròpies li feren perdre el poder. En aquests episodis observam com n'estaven d'allunyats els monarques de la realitat del seu poble, i com, en casos com el que ens ocupa, eren poc més que titelles en mans de qui controlava vertaderament el poder.
Tot això, i més coses, com una breu ressenya històrica del poble gitano, ens ho ofereix Raúl Quinto amb un estil greu, amb frases que pesen i que conviden a assaborir-les amb atenció. En certa forma, recorda l'estil de Paco Cerdà a Presentes, solemne i cerimoniós. Una lectura impressionant sobre un episodi silenciat de la història d'Espanya.
Comentaris