"Panza de burro", Andrea Abreu

Panza de burro
Andrea Abreu, 2020
Barrett, 176 pàgines

Isora i la seva millor amiga (de la que no en sabem el nom, tan sols que Isora s'hi adreça com a shit) passen un estiu en una zona perifèrica de Tenerife, en una barriada al peu de les muntanyes. En aquest estiu les acompanyam en la seva quotidianeïtat, feta de jocs infantils, flirtejos no sempre innocents, avorriment i enfrontaments. Passen per moltes coses que les situen a mig camí entre la infància i l'adolescència, en un entorn social humil, marcat sobretot per la necessitat de treballar dels pares, sempre absents en trobar-se a l'altra punta de l'illa fent feina de cara al turisme, i per la recerca d'afecte i comprensió.

Amb aquest debut literari, Andrea Abreu dibuixa una infància ancorada en l'època dels primers dos mil, en un món encara analògic però on les noves tecnologies es comencen a obrir camí. Són dues nines que comencen a treure el cap a l'adolescència, amb tot el que això comporta: la descoberta del propi cos, la sexualitat, la comprensió del món dels adults, la constatació de la injustícia que sovint ens envolta... Viuen en un entorn en el que la figura principal és l'àvia, que ha de substituir en la mesura de les seves possibilitats l'absència d'uns pares que treballen enfora per guanyar-se el pa i el futur a costa de sacrificar la família. 

Panza de burro és una narració potent, crua i directa que fa un ús reivindicatiu del llenguatge propi de les Canàries i que s'amara de la nostàlgia dels anys previs a la invasió de la tecnologia. Però sobretot és una història de bellesa feridora, una història d'amistat i d'amor desproveïda de tots els ornaments romàntics, descarnada i colpidora.