Alex
Pierre Lemaitre, 2011
Traducció al castellà d'Artur Jordà
Alfaguara, 392 pàgines
Alex, una noia aparentment normal, és brutalment segrestada sense que cap testimoni pugui aportar alguna informació útil. Circumstancialment es fa càrrec de la investigació el comandant Verhoeven, que no se sent còmode amb la situació per les semblances que presenta amb el cas de la seva esposa Irène. La investigació sembla estancar-se en la manca de proves, fins que un petit detall porta la policia a descobrir qui és el raptor i sobretot què s'amaga darrere del cas.
Alex és una novel·la estructurada en tres parts que l'autor magristralment, caracteritza d'una manera molt concreta. L'adjectiu que millor defineix la primera part és trepidant, ja que ens trobam amb una narració d'un ritme elevadíssim que contrasta la desesperada situació de la víctima amb els lents avanços de la investigació policial. En la segona part, hem de parlar de la sensació de incertesa i incredulitat, ja que el canvi de condició que experimenta la víctima resulta del tot desconcertant. La darrera part ens converteix en desorientats espectadors de la resolució del cas, és quan entenem el perquè de tot plegat.
La segona aparició literària de Camille Verhoeven és, amb totes les lletres, una obra mestra del gènere. El ritme trepidant que l'autor és capaç de generar en la primera part de la narració i molt especialment la forma en què fa oscil·lar la protagonista entre les condicions de víctima i botxí són dignes de figurar en qualsevol antologia del gènere policíac. A més, és també molt interessant el procés de reconstrucció personal i professional del comandant Verhoeven després de la traumàtica resolució del cas de la seva esposa.
Una novel·la imprescindible per tots els amants del gènere criminal i en general per als amants de la bona literatura.
Comentaris