"Presentes", Paco Cerdà

Presentes
Paco Cerdà, 2004
Alfaguara, 328 pàgines

El 20 de novembre de 1939, les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera emprengueren un viatge a través d'Espanya des d'Alacant al monestir de l'Escorial. Era un viatge pensat per transformar José Antonio de víctima en mite, una forma d'honorar-lo i a la vegada oblidar-lo; des de llavors José Antonio, fundador de Falange, partit d'escàs suport fins a l'esclat de la guerra civil, passà a ser un mite del franquisme, un apòstol desvinculat de les seves idees. Paco Cerdà recrea de forma magistral aquest periple, aquest viatge de cinc-cents quilòmetres, 11 dies i deu nits de marca ininterrompuda per una Espanya destrossada per la guerra i atemorida fins al moll de l'os. Jornada rere jornada, Cerdà ens passeja per les terres de Castella, justament per les terres que varen mantenir més temps la fidelitat republicana, i ens descriu els altars, els arcs, les litúrgies, l'acollida de la gent, el pas dels falangistes que dia i nit se succeeixen per portar el fèretre del seu cabdill elevat ja a la categoria de quasi divinitat, les torxes, les fogueres, les fites de marbre que recorden el trasllat... 

Més enllà del que passa en els camins polsegosos, Cerdà obre el focus per mirar més enllà per parlar-nos d'aquesta època, final de l'època republicana, inici del món franquista. I ens parla, com ja va fer amb la seva magnífica 14 de abril, d'un grup amplíssim de persones, dels seus pensaments, dels seus sentiments, de les seves emocions. Es fixa en grans personatges, començant pel mateix José Antonio, de qui ens acosta el seu pensament i la seva visió respecte de què li calia al país. Entre els altres personatges cèlebres que desfilen per les seves pàgines hi trobem la seva germana, Pilar Primo de Rivera, que esdevindria l'arquitecta de la dona franquista a través de la Secció Femenina, un model femení a qui ella mai es va ajustar. Interessant és també la descripció dels membres del govern franquista o dels palmas de plata, falangistes de primera hora distingits per les seves actuacions heroiques a qui va correspondre l'honor de fer el darrer relleu dins la basílica de l'Escorial.

Però més interessant que aquestes referències dels guanyadors, resulten les dels dissortats, dels perdedors o fins i tot dels herois del bàndol derrotat. Hi trobam referències a la tripulació de l'Stanbrook, el darrer vaixell que sortí del pont d'Alacant carregat de republicans, a pesar de les indicacions contràries del govern britànic, per arribar a Algèria. O a l'amor platònic entre Antonio Machado i Pilar de Valderrama, la seva Guiomar, interromput per la guerra, amb un a cada banda del front. O a les vides truncades d'antics republicans, enfrontats a les seves darreres hores de vida, sotmesos a treballs forçats,  integrats a batallons de treballadors francesos, recordant els seus amors amb enyorança... Però també del requetè moribund, o de l'alferes provisional que es dessagna en els darrers moments del conflicte. Un panorama de víctimes que contrasta amb el missatge de l'Espanya oficial, la imatge de la victòria que tapava una realitat de misèria i repressió ferotge. Entre aquestes víctimes, el seu propi besavi, afusellat per la seva militància republicana.

A més de la manera que té de trenar aquestes històries amb la desfilada mortuòria de José Antonio i acostar-nos a la seva figura, el que més impressiona  és el maneig del llenguatge. Un llenguatge solemne, greu, d'acord amb la solemnitat de l'expedició i amb la gravetat de la situació espanyola. Un llenguatge que pràcticament et convida a abaixar la veu, a adoptar una actitud austera tot llegint el relat. Un relat que es basa en fets i personatges històrics documentats, com bé s'encarrega d'evidenciar l'autor en l'extens apèndix on explica les seves fonts. 

Una obra absolutament magistral sobre el moment fundacional del franquisme i la seva simbologia.