dissabte, 28 de juny de 2014

"14", Jean Echenoz

14
Jean Echenoz, 2012
Traducció d'Anna Casassas
Raig verd editorial

Agost de 1914. Cinc joves bordelesos -Anthime, Charles, Padioleau, Bossis i Arcenel- són mobilitzats per l'exèrcit francès per lluitar contra els alemanys, en una lluita que es preveu breu i victoriosa. Cada un d'ells haurà d'afrontar la guerra amb les seves pròpies eines, però sempre ho faran emparant-se els uns amb els altres, a excepció de Charles, que com que és el sotsdirector de la fàbrica Borne-Seze, adopta un aire de superioritat i s'acosta als sotsoficials. A la ciutat es queda Blanche, que es debat entre sentiments oposats, un amor repartit entre Anthime i Charles.

A partir d'aquesta situació, assistim a una narració de la Primera Guerra Mundial que podem considerar original. Echenoz no cerca dibuixar un quadre èpic de la guerra, ni tampoc pretén fer del patiment acusat per tots els que participaren al conflicte, tant físic com emocional, el centre de la narració, el seu leif motiv. Si més no, no cerca posar l'accent en allò que aquest patiment tenia d'extraordinari. Al contrari, el que fa Echenoz és desgranar el desenvolupament dels fets, l'esdevenir de la guerra d'una manera planera, delicada, profundament descriptiva i sovint desvinculada de la càrrega emocional que hom associa a la narració de la Gran Guerra, la gran carnisseria (encara que no la més gran, per desgràcia). L'autor ens regala una novel·la breu composada en base a 15 capítols (una per cada any de guerra i pel que succeí després), petites imatges fixes que evoquen la sensació d'estar reconstruint la Primera Guerra Mundial a partir d'una col·lecció d'imatges que cobren la seva força en la ment de qui les contempla, en aquest cas del lector. Echenoz ens converteix en observadors d'uns fets terribles que la seva prosa en certa manera normalitza; el desastre de la guerra com a fet normal en la vida dels que la van patir.

Fa exactament cent anys (el 28 de juny de 1914), Gavrilo Prinzip, nacionalista serbi, assassinà l'hereu del tron austrohongarès, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, que llavors era territori de l'imperi (des de 1908). Aquest assassinat, per obra i gràcia de les complexes aliances teixides per o per causa de Bismarck i les rancúnies acumulades des de feia dècades, va ser l'espurna que va posar en marxa el que havia de quedar en la memòria com la Gran Guerra, la primera guerra industrial i potser la major carnisseria que hagi viscut el món si ens fixam només en el que afectà als combatents. Aquest fet extraordinari, que fou tristament superat en tots els aspectes, ha generat una allau de bona literatura, que ha intentat traslladar al lector el patiment pel que passaren els combatents. Entre aquestes, convé no oblidar Chevalier, Junger, Remarque o Hemingway, entre molts d'altres. Avui hi podem afegir l'enfocament original, concís, breu, gairebé minimalista que ha construït Echenoz.

Jean Echenoz és un dels novel·listes francesos més destacats de l'actualitat, autor d'obres com Córrer o Je m'en vais, que li va valer el premi literari més reconegut de les lletres franceses, el Goncourt, l'any 1999. 14 el confirma com un mestre, i li permet fer una aportació extremadament preuada a la galàxia literària de la Primera Guerra Mundial. Una lectura totalment recomanable.


divendres, 27 de juny de 2014

"El frente ruso", Jean-Claude Lalumière

Le front russe
Jean-Claude Lalumière, 2010
Traducció de Paula Cifuentes
Libros del asteroide, 192 pàgines

El nostre protagonista, del qual no n'arribarem a conèixer el nom, ha volgut sortir d'una vida marró (en les seves pròpies paraules), atrapat per les que des de sempre li han imposat uns pares pocs sensibles a les necessitats de la imaginació de l'infant, a través de la vida del diplomàtic. De la carrera diplomàtica n'espera poder viatjar per països exòtics i compilar una col·lecció d'art d'arreu del món. Tanmateix, el dia que pren possessió com a funcionari del ministeri d'afers exteriors, un incident entre el cap de personal i el seu desproporcionat maletí, regal de la mare, li depararà un destí força marginal: l'oficina de països en vies de creació, secció Sibèria i països de l'est. Tal destí és conegut com el front rus. A partir d'aquí, intentarà sortir d'aquesta mena de desterrament administratiu, sense gaire èxit.

El frente ruso és una novel·la d'humor, una sàtira sobre el món del funcionariat francès i tots els jocs de poders i les reivindicacions de les petites parcel·les de poder de cadascú, des de la possibilitat de disposar del destí dels funcionaris fins al control de les fotocopiadores i els equipaments informàtics. També de la rigidesa de les administracions i els seus processos. Alhora, al mateix temps, és una novel·la que transpira un cert to amarg, ja que és també un llibre sobre la recerca de la felicitat i la voluntat de sortir d'una vida monòtona, un esforç que es demostrarà infructuós i frustrant.

Aquesta és una novel·la lleugera, fresca, hilarant per moments (l'intercanvi de mails entre el protagonista i el responsable de manteniment és antològica), que a la vegada explora una de les grans misèries humanes, l'estèril recerca de la felicitat. Una lectura recomanable, encara que no passarà a la història de la literatura francesa.

Jean-Claude Lalumière (imatge de publico.es)

dimarts, 24 de juny de 2014

"Field Grey", Philip Kerr

Field Grey
Philip Kerr, 2010
Quercus, ebook kindle

It is hard to say whether Bernie Gunther is a lucky man or not; he has survived the Nazi regime and the WWII, has left back the Perons' Argentina and the Cuba of Bastista, but he is never able to enjoy the quiet life he deserves. In this novel, we find Gunther trying to scape form Cuba to Santo Domingo, mainly because of his difficult relations with the Cuban secret services. What was going to be an easy sailing turns into a nightmare when the boat, in which Gunther was accompanied by a supposed whore that really was a communist activist, was intercepted by the US Navy. As a result of this interception, Gunther ends up in a North American jail and later on in the prison of Landsberg in Berlin, as an alleged Nazi criminal. However, the real aim of the American authorities that custody him is Erich Mielke, the chief of the DDR secret services. Gunther will have to remember his life during the war in France for his American captors, in the occupied Paris, and the period he remained in Russia as a POW. Obviously, Gunther will have to do something more than just talk about his memories, in order to leave his imprisonment.
 
In the seventh novel of the Bernie Gunther series, we get to know what happened to him during the WWII. He was in France trying to find a German communist, Erich Mielke, whose life he will save several times. We also discover Gunther's refusal of the orders that led the German army to exterminate the Jews in Ukraine, and how he ended up in a soviet POW camp after the fall of Koningsberg. However, in this book I think that the author has made an exercise of what I would call "filling the gaps". In my opinion, he has added another shackle to the chain, but he hasn't been carefully enough to avoid my sensation of that it was something forced. With that, I'm not saying that it is a boring reading, and in fact I have found it quite amusing, but I can not help the sensation I have just described. Furthermore, I have found it quite confusing, with all that going back and forth through Gunther's life. To justify that, you will have to keep in mind that the novel is located in 1954, with regressions to 1931, 1940, 1941 and 1947.

To sum up, Field Grey is an amusing and interesting novel in which be get a deeper knowledge about Bernie Gunther and the WWII, but is also a book that is a little bit confusing that gives the impressions that was written first of all to fill a gap, to be another shackle of the series. In my opinion, it is the worst novel of the seven.

divendres, 6 de juny de 2014

"Guía de Mongolia", Svetislav Basara

Монголски бедекер
Svetislav Basara, 1992
Traducció de Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pistelek
Minúscula, 158 pàgines

No, no és una guia de Mongòlia. Això és fàcil d'establir. El que resulta més difícil és decidir què és "Guía de Mongolia". És una falsa novel·la autobiogràfica. És un deliri narratiu amb aires filosòfics. Difícil elecció. En qualsevol cas, és una lectura entretinguda, tan hilarant com profunda.

El periodista Svetislav Basara, després de la mort d'un íntim amic seu, accepta l'encàrrec de redactar una guia de Mongòlia. Tanmateix, mai arribà a a redactar aquesta guia, a pesar de tot el temps esmerçat al país. En la seva estada a Ulan Bator, en un sòrdid hotel, entaularà una estranya amistat amb una galeria de personatges pintorescs: un bisbe holandès que ha quedat atrapat en un somni que l'ha portat a tan remot lloc; un espia nord-americà de la CIA; un lama que en realitat és un general soviètic... Com és de suposar, tal panòplia de realitats -irrealitats més aviat, presències o al·lucinacions-, donarà lloc a un narració que navega entre les aigües de l'absurd i de la metafísica, en un seguit de converses marcades per un to filosòfic a través de les quals l'autor desgrana les misèries de la seva pròpia vida.