Passa al contingut principal

Itàlia, 15 dies dins la bellesa - 1

Aquest estiu hem gaudit d'unes vacances italianes, quinze dies de no res per terres de l'Emília-Romanya, Toscana,Umbria i la ciutat de Roma. No hem tengut problemes importants, llevat del fet que vàrem estar mitja setmana sense equipatge... La conducció per allà la veritat és que ha estat més còmoda del que ens pensàvem; es condueix una mica malament (ningú sembla saber què són les línies contínues ni els límits de velocitat), però tot està força ben senyalitzat.

Començàrem per Bolonya, ciutat important i que té un centre històric que val la pena visitar. Es tracta de carrers porticats, alguns d'ells amb frescs en les voltes que cobreixen aquests pòrtics i que et porten per les placetes de la ciutat. A destacar l'església de San Petronio -impressionant interior- i la capella de Santa Cecília, petita però coberta de frescs bellíssims. Més pinteresca -i cansada- l'ascensió a la Torre Asinelli, gairebé 100 metres, però que dóna bones vistes. D'allà partírem cap a la ciutat de Mòdena, força bella però sense monuments a destacar, excepció feta de la catedral, i d'allà a Monsummano, amb aturada a Maranello per visitar la Galleria Ferrari, oh la la...

Abandonàrem l'Emília per entrar al bessó del viatge, la tan alabada -i encara es queden curts- regió de Toscana. La primera visita a la regió va ser el primer gran descobriment: Lucca. Una petita ciutat que conserva les seves murades i tot l'encant del món, amb les esglésies de marbre blanc, els carrers estrets, la plaça amfiteatre, i la singular torre Guinigi, amb les alzines al terrat. És una delícia contemplar les murades precedides de la gespa verda i passejar per sobre elles al voltant de la ciutat... Sense tant encant, encara que també va ser una sorpresa agradable, Pistoia destaca per la seva catedral i les esglésies de marbre blanc i verd.

Ja ubicats a Certaldo, al bell mig de la Toscana, la primera jornada ens portà a Volterra, ciutat etrusca per excel·lència (molt bé el museu Guarnacci) on visitàrem el museu més mal il·luminat del món, i a San Gimignano, una de les visites obligades a la regió. És impressionant contemplar la ciutat des de la distàncies, amb les torres que sobresurten del seu perfil fortificat. Llevat de l'abusiu preu de l'aparcament, és un poblet encantador, que conserva tot el seu aspecte medieval a pesar de la massificació turística que pateix. Veure la Toscana als teus peus des de la Torre Grossa és suficient per compensar la visita. També San Galgano sembla un lloc tret d'una postal, l'abadia mig derruïda envoltada de xiprers i girasols se't grava a la retina. Vora de l'abadia és molt recomanable pujar el camí fins al santuari de Montesiepi, perquè la capella és d'una magnífica senzillesa amb les franges granatoses i blanques, i perquè és curiós veure l'espasa del sant clavada a la roca des del dia que decidí deixar la vida guerrera per dedicar-se a Déu. O això diuen...

Passejar-se per la regió vitícola del Chianti és tota una delícia pels sentits. El paisatge és molt bonic, la successió de les vinyes, les oliveres i el xiprers al llarg dels camins conformen una estampa absolutament bucòlica, que es completa amb l'aire puríssim i, a qui li agradi, amb la degustació del vi de la zona, el Chianti (que particularment trobam massa raspós, que hi farem).

Després de Florència, la gran ciutat toscana és Siena. És una ciutat força bella, però la massa de turistes li resten bona part del seu encant. Tanmateix, la plaça del Campo i el palau del Popolo conformen una altra d'aquelles estampes que es queden dins el cap per sempre. En aquest sentit, paga la pena pujar la torre del Mangia (102 metres) per crontemplar la plaça des de les altures i obtenir una visió de conjunt de la ciutat. Un altre element impressionant de la ciutat és la catedral, decorada a franges horitzontal blanques i negres i amb la impressionant façana. L'interior és d'una decoració exhuberant, potser massa carregada i tot...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"El federal", Sebastià Alzamora

El federal Sebàstià Alzamora, 2024 Proa, 264 pàgines Un cop reeixida la Gloriosa, revolució progressista que aconseguí derrocar Isabel II, les ànsies de llibertat i igualtat dels republicans federals no s'han vist satisfetes, atès que el règim sembla optar de nou per un sistema monàrquic i centralista. Els federals empordanesos estan decidits a revoltar-se contra el govern provisional i Pere Caimó serà l'encarregat de posar-s'hi al capdavant, en l'episodi conegut com El foc de la Bisbal. En aquesta novel·la, Sebastià Alzamora ens ofereix una visió d'un fet prou desconegut i de l'home que el va liderar, la revolta republicana federal de l'octubre de 1869 com  El foc de la Bisbal . L'obra es divideix en tres parts. En la primera, l'autor introdueix alguns dels personatges més destacats d'aquest episodi històric: Pere Caimó; Isabel Batalla, esposa de Caimó; Isabel Vilà, sindicalista; i Romualdo Crespo, governador militar de Girona. La segona part na...

"El silenci i la ràbia", Pierre Lemaitre

Le silence et la colère Pierre Lemaitre, 2023 Traducció d'Albert Pejó Bromera, 552 pàgines 1952. Els Pelletier han superat la tràgica mort d'Étienne a Indoxina i han continuat amb la seva vida, els fills a París i els pares a Beirut. Hèlene inicia la seva vida de reportera al Journal du Soir amb un reportatge sobre la construcció d'una presa que li canviarà la vida, no només professionalment sinó també en l'àmbit personal. Per la seva banda, François reprèn la investigació del cas Mary Lampson, que el portarà, de forma estranya, a millorar la seva posició al diari. Mentrestant, Jean, sempre sota la pressió de Geneviève, fa una passa endavant en el món dels negocis i decideix posar en marxa una botiga de roba a preus baixos, Dixie, que li durà més d'un mal de cap. A Beirut, Louis afronta un prestigiós torneig de boxa amb el seu pupil Lulu, un desafiament de resultat inesperat. En aquesta segona trobada amb els Pelletier, Lemaitre ens presenta un ventall de situacion...

"La península de las casas vacías", David Uclés

La península de las casas vacías David Uclés, 2024 Siruela, 700 pàgines La família d'Odisto Ardolento es veu abocada a la voràgine destructiva que suposa la guerra civil del 36 que seguí el fracassat cop d'estat de Mola i companyia. A partir de la seva pròpia experiència, forçat a l'exili per una qüestió de venjances personals, i de la seva família, tant al seu poble (Jándula, nom fictici de Quesada, a Jaén) com al llarg de la geografia espanyola, l'autor ens compon un fresc, una visió coral dels desastres de la guerra. Aclamada per la crítica i per bona part dels lectors, premiada en diversos certàmens, La península de las casas vacías ha gaudit d'un èxit i reconeixement sense precedents en les èpoques recents de la literatura espanyola. Se la considera, fins i tot, l'obra definitiva sobre la guerra civil de 1936, si fa no fa un Guerra i pau ibèric. El plantejament de la novel·la és molt ambiciós, atès que ens vol oferir una visió de conjunt del conflicte, de...