Passa al contingut principal

Itàlia, 15 dies dins la bellesa - 2

Després de Siena, abandonàrem Toscana per partir cap a Umbria. Abans d'arribar al nostre destí, la ruta ens deparà dues visites espectaculars, Arezzo i Cortona. Arezzo destaca per la seva plaça major, la Piazza Grande, un espai inclinat i porticat en un costat amb palaus al seu voltant. La seva visió sembla irreal, un conjunt tan armònic no pot ser de veritat... A més, un tresor artístic que no coneixíem, a l'església de sant Francesc, els frescs de Piero della Francesca que narren la llegenda de la Vera Creu, la creu de Crist; és un conjunt impressionant -per cert, si deis que estudiau Història de l'art no pagareu entrada. Cortona és un ciutat molt més bella, encamellada damunt un turonet, amb carrerons empinadíssims plens d'encant. S'hi va rodar Bajo el sol de la Toscana, encara que els de la pel·li hi afegiren certs detalls...

Assís mereix també la visita, no sols pel llegat franciscà -que també- sinó per la bellesa que comporta com a conjunt. La basílica del sant és de veure, sobretot pels frescs de Giotto, que són una autèntica biografia il·lustrada del sant. Curiosa resulta l'església de santa Clara, amb els seus desmesurats arcbotants. Però, sens dubte, la ciutat a visitar és Gubbio, 30 quilòmetres al nord d'Assís. El camí queda en no res tan bon punt es divisa el palazzo dei Consoli i sobretot quan s'entra a la piazza Grande, on es troba el palau, un espai elevat sobre arcades que et colpeix. De Perugia no en direm gaire cosa, va ser l'epíleg de la jornada i la nostra opinió està massa influïda pel cansament i la calor.

I des d'aquí, cap al caput mundi, Roma, la ciutat eterna. Abans, però, aturada a Orvieto per veure la seva catedral, una versió descarregada de la de Siena. I què dir de Roma? En primer lloc que és una odissea entrar a la ciutat i arribar al centre, cosa que aconseguírem amb no poques dificultats... I després, tot l'esclat monumental de la ciutat: Colosseu, Museus Vaticans, piazza Navona, sant Pere, esglésies i més esglésies... A destacar (la resta de coses són molt conegudes) el Museu de l'Ara Pacis, un altar d'època imperial dins un museu contemporani que dialoguen amb armonia.

I això és el que vàrem veure; el que vàrem viure queda per nosaltres... Aquí un petit recorregut en imatges.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...

"36", Jerónimo Tristante

36 Jerónimo Tristante Algaida, 383 pàgines Juan Antonio Tornell és tinent d'un dels cossos policials republicans al principi de la guerra civil del 36. Treballa per les milícies de rereguarda, i rep l'encàrrec d'investigar la desaparició del fotògraf britànic Kenneth Lee. La investigació el portarà a explorar un Madrid caòtic, a punt de caure en mans de les forces nacionals i convertit en un niu d'intrigues i espionatges creuats. Enmig d'aquest sense sentit, aconseguirà esclarir que el que l'hi ha passat a Lee té a veure amb un dels episodis més negres de la guerra civil a Madrid. Aquesta novel·la presenta el Madrid dels primers mesos de la guerra civil, quan semblava que la victòria de les forces nacionals seria qüestió de mesos, i de fet, les tropes nacionals estaven a punt d'entrar a la capital i els combats es lliuraren a la ciutat universitària. El que ens presenta Tristante és una investigació policial que ha de superar nombrosos obstacles, imposats de...