Trilogia Millennium, Stieg Larsson

Män som hatar kvinnor
Flickan som lekte med elden
Luftslottet som sprängdes
Stieg Larsson, 2005, 2006, 2007
Columna / ebook kindle

Potser ara que ja se n'ha passat un poc la febre, sigui bo fer una mirada al que podem qualificar com un dels grans impactes literaris dels darrers temps, la trilogia Millennium del periodista suec Stieg Larsson. Com tots els èxits fulgurants, aquesta trilogia va rebre dures crítiques, fins i tot algunes desqualificacions, però el que és cert és que les investigacions de Mikael Blomqvist i Lisbeth Salander han enganxat a milions de persones -i han estat responsables de moltes i moltes cares de son al matins.

La història en sí es va desenvolupant al llarg de les tres novel·les, que convé llegir per ordre per tal de no perdre's certs detalls. En la primera novel·la, Els homes que no estimaven les dones, Blomqvist ha de resoldre una desaparició ocorreguda quatre dècades abans a l'illa de Hedestad, en unes circumstàncies dignes de L'habitació groga de Gaston Lerroux. En el transcurs de les investigacions, trava una relació confusa amb Lisbeth Salander, qui li serà d'una ajuda inestimable per resoldre la situació i de passada resoldre un greu problema pel periodista. En la segona, La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina, s'entra més en la història personal de Salander, que intentarà esbrinar el parador del seu pare amb la clara intenció de fer-li pagar tot el mal que li ha infligit a ella i a la seva mare. El final, que no rebentaré, talla la respiració. La darrera novel·la, La reina en el palau dels corrents d'aire, comença exactament on acaba l'anterior, i constitueix un relat dels esforços per salvar Salander de la justícia a la vegada que es descobreix una obscura trama per protegir el pare de Salander en defensa dels interessos estratègics del país (com veis la sinopsi és molt superficial, però no vull espenyar la lectura a ningú...).

Cal considerar quines són les causes de l'èxit d'aquesta saga, i fer-ho segurament ens condueix a diverses consideracions que han de passar, en primer lloc, pels personatges. Els dos pols principals de la novel·la són Mikael Blomqvist, un periodista d'investigació insubornable i fidel només a la veritat, i Lisbeth Salander, una superdotada amb problemes d'adaptació social i llargament maltractada per les autoritats. Sobre el primer, podríem dir que és una mena d'actualització del clàssic detectiu de novel·la negra: decidit, femellut, amb un punt arrogant, honest, defensor de les causes justes... En cert sentit, m'ha recordat a un Bernie Gunther immers en al societat de la informació (potser és una relació un poc pintoresca...). Sobre Lisbeth Salander, s'ha de dir que segurament és el personatge que més atreu, ja té una personalitat tremendament atractiva: socialment inadaptada, amb notables problemes amb l'autoritat, capaç de fer màgia a la xarxa i a pesar de la seva fràgil aparença, preparada per fer front a qualsevol adversari. Aquests dos personatges (que per cert es passen les dues darreres novel·les pràcticament sense veure's les cares) representen les dues cares d'una única voluntat, la de fer justícia i refer les malvestats que s'han comès en el passat, ja sigui a través de la poderosa eina que és la premsa o bé en l'escenari més opac del món virtual de la xarxa.

Un altre aspecte que cal considerar és que la novel·la negra sempre té un atractiu afegit, i sí, aquesta trilogia no deixa de ser novel·la negra. Ho és bàsicament perquè la trama és basa sempre en la resolució d'un crim, per molt que hi pugui haver altres aspectes a considerar i que tot plegat estigui embolcallat d'una manera molt més asèptica i cool, si m'ho permeteu, que en la majoria de novel·les del gènere (vaja, res a veure amb el desolador relat de novel·les com 1974, de David Peace, per exemple). Segurament és una sensació personal, però la narració m'ha semblat molt neta, molt ordenada, com ja he dit gairebé impròpia del gènere. Crec que això és degut, en part, al fet que en el fons Larsson vol denunciar tot un seguit de mals de la societat del seu temps a més de redactar bons thrillers, xacres com el maltracte a la dona, les xarxes d'explotació sexual, el crim organitzat, les clavegueres de l'estat, etc.

En el terreny més personal, he de dir que les tres novel·les m'han enganxat un cop que les he començat, però en acabar-ne una no he sentit la imperiosa necessitat de començar la següent. Amb tot jo diria que m'han agradat molt, tot i alguns petits detalls que no he acabat d'entendre, molt especialment la necessitat d'haver d'esmentar cada gagdet electrònic, vehicle i coses per l'estil per la seva marca i model... Un, que de vegades és un poc primmirat.

Totalment recomanable si voleu passar una estona submergits en bona literatura.