Il corpo umano
Paolo Giordano, 2012
Edicions 62, 368 pàgines
Com tants i tants països, Italià també es va deixar arrossegar a la bogeria de venjança que es va desfermar el 2001 amb la invasió nord-americana de l'Afganistan. El resultat és un conflicte que dotze anys després continua enquistat i que genera situacions com les que vivim en el novel·la de la mà d'una guarnició situada en un campament avançat enmig del no-res. Un grup de soldats heterogeni, format per gent jove en la majoria de situacions i molt novella en molts aspectes del seu ofici de bellatores i en la pròpia vida. I són precisament aquestes experiències vitals les que centren la narració. Històries com la del tinent metge Egitto, atrapat en un ensopiment narcòtic fruit de la incapacitat per afrontar la realitat de la seva existència. O com la del caporal elegit Cederna, el típic fatxenda groller, que abusa dels demés, que no respecta les dones i que només és útil en la seva vessant de militar. O la del profundament inexpert Ietri, la soldat Zampieri, el coronel Ballessio, el sergent René, en Torsu, etc. Tots ells conviuen en un espai inhòspit, allunyat de tot, salvatge, un lloc permanent d'aparença provisional on la vida assoleix un matís irreal i on la calma tensa, derivada de la impossibilitat de veure l'enemic a pesar de sentir-ne constantment l'existència, els porta a endinsar-se en l'anàlisi de les pròpies vides. És aquesta introspecció la que centra el relat de la novel·la. I és una introspecció amarga, que excava en les pors i les frustracions dels protagonistes, que els despulla davant de sí mateixos i que els fa veure's tan miserables, febles i incomplets com són, prou diferents de la imatge de sí mateixos que projecten. Tanmateix, un fet tràgic, una d'aquestes situacions dramàtiques que de tant en tant apareixen a les notícies, ho capgira tot, ho canvia tot i en cert sentit té un efecte catàrtic que reorienta l'existència d'alguns dels personatges.
El cos humà és una magnífica novel·la. És una obra que parteix d'una de les situacions que més han marcat (i encara marquen) l'inici del segle XXI, la guerra contra el terrorisme que l'administració Bush va desfermar després dels atemptats del 11-S, primer amb la invasió de l'Afganistan i després de l'Iraq; en els dos casos, intervencions que no han resolt res i han enfonsat els països en el caos més absolut. Aquesta decisió dels EUA va arrossegar molts altres països del món, i entre ells Itàlia. Aquesta situació és la que proporciona el marc en el que es desenvolupa la història, i la diabòlica situació que pateix l'Afganistan es reflecteix en la situació que passen els conductors dels camions que proveeixen la FOB italiana, que no volen tornar a les seves llars per por (fonamentada) a morir assassinats. Més enllà de la situació concreta de la guerra, que això no obstant és fonamental per la història, el que cerca l'autor és parlar de la naturalesa humana, dels patiments, de les angoixes vitals, de les petites misèries que envolten la vida dels soldats. I ho fa d'una manera magistral, amb gran delicadesa i decisió, sense intentar oferir una conclusió o una finalitat a situacions que no en tenen, que simplement són així, com la vida.
El debut literari de Paolo Giordano, amb la magnífica La solitud dels nombres primers va ser un impacte literari de primer ordre. La història de dos éssers desgraciats, profundament enamorats però incapaços de sortir de si mateixos per donar-se a l'altre, va triomfar primer a Itàlia i després arreu d'Europa. En aquesta novel·la Giordano ja mostra la seva mestria per despullar l'ànima humana i les seves febleses, les seves profunditats turmentades. En El cos humà aprofundeix aquesta línia amb uns resultats a l'alçada del seu debut. És una novel·la excel·lent, magnífica, que confirma Giordano com un dels novel·listes joves a seguir en els propers anys.
 |
| Paolo Giordano (Torí, 1982) |
Comentaris