Passa al contingut principal

"Una novel·la francesa", Frédéric Beigbeder

Un roman français
Frédéric Beigbeder, 2009
Traducció de Maria Llopis i Freixas
Amsterdam Llibres, 176 pàgines

L'hivern de 2008, el mateix dia en que s'anuncià que el seu germà seria guardonat amb la Legió d'Honor, màxima distinció civil que atorga la república francesa, Frédéric Beigbeder era arrestat per consum de cocaïna a la via pública. En el transcurs de la seva reclusió, si fa no fa 48 hores, Beigbeder es dedicà a escriure mentalment la seva autobiografia, que és el que tenim a les mans.

D'aquesta manera, l'autor dóna forma a una novel·la de caràcter autobiogràfic que va alternant el moment present, la seva realitat carcerària i vital del moment, amb els records de la seva infantesa. Aquests records d'infància constitueixen el nucli del relat, i es desenvolupen de forma més o manco cronològica, des del repàs que fa dels seus avantpassats a principis del segle XX, fins a la seva adolescència. En aquest nivell de narració són especialment importants els records de les seves estades a la costa basca -Géthary- i sobretot els que es refereixen a la separació dels seus pares, que implicaren passar a viure en dos entorns completament diferents: el matern, força humil i gairebé itinerant, i el patern, més estable espacialment però força més distant emocionalment. També té certa importància la relació amb el seu germà i la constatació dels canvis que va patir França als anys 60 i 70. 
Per altra banda, els capítols que l'autor dedica a reflectir la seva situació d'empresonament són igualment significatius, però tenen un to més directe, reflecteixen d'una manera molt espontània les seves sensacions i els seus pensaments, amb un to a vegades abatut, a vegades resignat. Menció especial mereix la vibrant denúncia que l'autor fa de les deplorables condicions del Dêpot de París, presó provisional situada a l'edifici de la Conciergerie medieval i que presenta unes condicions deplorables que l'autor denuncia de forma gairebé visceral.

Una novel·la francesa m'ha semblat una obra magnífica (no debades va rebre el premi Renaudot el 2009), ja que es desenvolupa com una autobiografia espontània, que no sembla seguir una estructura predeterminada per l'autor sinó que sembla sortir "tal com raja" en un moment força particular per ell, el seu empresonament. Podem veure com l'autor s'interroga sobre el seu passat i sobre per què de moltes situacions no ha conservat records precisos, i és també destacable la seva honestedat a l'hora de referir-se als propis sentiments o de valorar als seus pares o al seu germà. És una gran obra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...

"36", Jerónimo Tristante

36 Jerónimo Tristante Algaida, 383 pàgines Juan Antonio Tornell és tinent d'un dels cossos policials republicans al principi de la guerra civil del 36. Treballa per les milícies de rereguarda, i rep l'encàrrec d'investigar la desaparició del fotògraf britànic Kenneth Lee. La investigació el portarà a explorar un Madrid caòtic, a punt de caure en mans de les forces nacionals i convertit en un niu d'intrigues i espionatges creuats. Enmig d'aquest sense sentit, aconseguirà esclarir que el que l'hi ha passat a Lee té a veure amb un dels episodis més negres de la guerra civil a Madrid. Aquesta novel·la presenta el Madrid dels primers mesos de la guerra civil, quan semblava que la victòria de les forces nacionals seria qüestió de mesos, i de fet, les tropes nacionals estaven a punt d'entrar a la capital i els combats es lliuraren a la ciutat universitària. El que ens presenta Tristante és una investigació policial que ha de superar nombrosos obstacles, imposats de...