Passa al contingut principal

"Jo confesso", Jaume Cabré

Jo confesso
Jaume Cabré, 2011
Proa, 1008 pàgines

Adrià Ardèvol està molt malalt. Sap que afronta la lenta però inexorable decadència a la que et sotmet l'Alzheimer i decideix posar ordre en els seus records a través d'una llarga carta a la Sara, l'amor de la seva vida. El que escriu pretén ser una explicació, una justificació de la seva vida i dels actes, que sap tacats als ulls de la seva estimada per la posssessió d'un violí que havia arribar a la família de forma poc clara després d'haver estat arrencat de les mans d'una família jueva en un camp de concentració. Aquesta narració esdevé una autobiografia en tota regla, que no només repassa la vida del protagonista sinó també dels seus progenitors, en especial del seu pare Fèlix Ardèvol, des dels seus dies com a estudiant de Teologia a Roma fins a la seva conversió en obscur marxant d'art expert en aprofitar-se de les dificultats de les famílies jueves i dels capitosts nazis que intenten trobar una sortida a la seva situació de clandestinitat. El personatge que arribam a conèixer, Fèlix Ardèvol i Bosch és a una persona de grans capacitats intel·lectuals que arribarà a ser un dels referents de les humanitats a Europa, però que al mateix temps arrossegarà greus mancances afectives al llarg de tota la seva vida, a pesar de trobar l'amor en els braços de la Sara i una amistat a prova de totes les circumstàncies en la persona de Bernat Plensa. Més enllà d'això, un violí cremonès fet per Lorenzo Storioni, el Vial, esdevé el fil conductor d'una narració que ens transporta per distintes èpoques des de l'edat mitjana a l'Europa dels camps de concentració i l'expoli als jueus.

Jaume Cabré desenvolupa amb Jo confesso una obra magna, tant per la seva extensió com sobretot per la seva qualitat. Destaca especialment la tècnica narrativa, on combina d'una forma molt original distintes situacions entre les quals ens movem sense cap tipus de transició, de forma que passam de l'època actual a l'edat mitjana en el mateix paràgraf. També resulta molt interessant la importància que se li dóna als objectes, sobretot al violí, que esdevé el fil conductor de la història que marca profundament el destí d'un bon grapat de persones de distintes èpoques.

Per altra banda, s'ha de destacar la multiplicació de temes que Cabré aborda en aquesta novel·la. Així, tracta la qüestió de l'amor a través de la relació d'Adrià amb els seus pares i la Sara; de l'amistat amb la relació entre el protagonista i el seu amic Bernat; de la dificultat de les relacions paternofilials en base a la relació del protagonista amb els seus pares i la relació entre Bernat i el seu fill Llorenç; del mal representat per la Santa Inquisició i per l'actuació dels nazis; etc. 

És aquesta una novel·la magnífica, una mostra d'erudició i de domini de la tècnica narrativa que tanmateix, al meu parer, resulta inicialment confusa per la mescla constant de temes, escenaris i èpoques. Amb tot, amb el passar de les pàgines esdevé una molt bona lectura i es fa tremendament interessant. 

Jaume Cabré (via elperiodico.cat)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...

"Bogeries de Brooklyn", Paul Auster

The Brooklyn Follies Paul Auster, 2006 Traducció de l'anglès d'Albert Nolla Cabellos Edicions 62, 320 pàgines En Nathan Glass es troba al que es podria considerar l'ocàs de la seva vida. Malalt de càncer, jubilat i amb una relació no gaire enllà amb la seva filla, es trasllada a Brooklyn, com qui diu, per morir en pau. Però la vida li té preparats uns altres plans, de forma que la seva decadència es veurà transformada en una nova primavera gràcies al seu nebot, Tom Wood, i el cap d'aquest, Harry Brightman. Encisat també pel seu barri, gaudirà de noves relacions, de petites aventures i de tot un plegat de coses que li donaran sentit a la seva vida. Parlar de l'argument d'aquesta novel·la és un poc difícil, ja que realment és un compendi d'històries que afecten un grup de personatges però que no acaben d'estar ben lligades les unes amb les altres. Per una banda, tenim el renaixement  d'en Nathan Glass, que s'esdevé quan el ja no esperava res de la ...