"Eichmann en Jerusalén", Hannah Arendt

Eichmann in Jerusalem 
Hannah Arendt, 1963
Traducció al castellà de Carlos Ribalta
Lumen, 448 pàgines 

El 1960, Adolf Eichmann, responsable del transport de milions de jueus cap als camps d'extermini nazis, va ser segrestat pels serveis secrets israelians per tal de poder ser jutjat per la seva responsabilitat en l'Holocaust. Després d'un judici atípic, va ser condemnat a mort i executat el 31 de maig de 1962.

Hannah Arendt, escriptora i filòsofa alemanya d'origen jueu, va seguir el judici a Jerusalem i en va fer una anàlisi en el llibre que ens ocupa. Arendt no es limità a fer una crònica del judici, sinó que fa una anàlisi biogràfica del personatge en qüestió i, el que té més valor, ofereix una anàlisi de com es va produir la deportació dels jueus en cada país sota el control directe o indirecte dels nazis. 

De la tasca d’Arendt se'n desprèn una idea pertorbadora: un individu gris, mediocre en tots els sentits, és capaç de participar en la major massacre organitzada de la història sempre i quan el context sigui l'adequat. I això el que es va trobar Eichmann, un context jurídic i polític en el qual actuar de la manera que ho feia, organitzant el trasllat de milions de jueus cap als camps d'extermini, era el que anava d'acord amb les lleis i la voluntat de Hitler era fer el que moralment era el mal. De fet aquesta va ser la justificació del propi Eichmann a la seva actuació, que formava part d'un engranatge en el qual ell no tenia possibilitats d'actuar d'una forma diferent a com hi feia. 

Més enllà del propi Eichmann, el que al meu entendre ha estat més interessant ha estat conèixer detalls fe com funciona, al nivell més pràctic, la posada en pràctica del que els nazis anomenaren la “Solució Final”, l'intent d'exterminar els jueus d'Europa. I en aquesta qüestió són diversos els punts que resulten xocants.

En primer lloc, el paper que els propis jueus varen tenir en la seva destrucció. Resulta que en molts casos, els nazis varen usar consells jueus que s'encarregarien de canalitzar la identificació i concentració de la població jueva, fins al punt que forces de policia jueva es dedicaren a perseguir i capturar els jueus que, amb un major instint de supervivència, intentaven defugir l seu destí. Resulta atroç aquesta actuació, motivada segurament per la idea de col·laborar a canvi de patir uns mals més reduïts.

En segon lloc, la passivitat amb la que els jueus de molts països assumiren el procés de deportació cap als camps d'extermini. Resulta gairebé incomprensible com els jueus no tan sols no es revoltaren de forma generalitzada sinó que arribaren a complimentar tràmits administratius per tal que les autoritats nazis poguessis procedir amb facilitat a l'expropiació dels seus béns. Probablement actuaren així per desconeixement del destí que els esperava i també per tal d'aconseguir el mal menor.

En darrer lloc, les grans diferències en l'execució de les directrius nazis que es donaren entre països, entre els que es sumaren amb entusiasme a aquesta tasca, com Romania, i els que actuaren per tal de protegir els jueus del seu territori. Entre aquests, es destaca el cas de Dinamarca, on les autoritats enredaren fins que la pràctica totalitat dels jueus havien escapat amb l'ajuda de la població civil a Suècia, i el d'Itàlia, on les autoritats del principal aliat d'Alemanya, varen fer tan poc com els va ser possible per entregar jueus a l'extermini.

Per resumir-ho, podem dir que l'obra de Hannah Arendt resulta una magnífica i esfereïdora reflexió a l'entorn de la capacitat humana per fer mal, sobretot pel fer-nos conscients que sota les circumstàncies precises qualsevol individu es pot convertir en l'engranatge perfecte de la màquina del terror. Un llibre imprescindible per entendre el segle XX.