"Mecanoscrit del segon origen", Manuel de Pedrolo

Mecanoscrit del segon origen
Manuel de Pedrolo, 1974
Educaula, 256 pàgines

L'Alba i en Dídac es veuen, de forma sobtada, com a únics habitants del món. Només són capaços d'entendre que el cataclisme que ha provocat la mort de la pràctica totalitat de la humanitat té a veure amb unes naus que solquen els cels, però no saben què ha passat. De mica en mica, s'adonen que no tenen altra remei que tirar endavant per sobreviure i mirar de trobar algun altra ésser que humà que hagi tingut la mateixa sort que ells. Així, prenen consciència de la necessitat de convertir-se en els creadors d'una nova humanitat, per la qual cosa intenten recopilar totes les restes del saber humà que són capaços de trobar, i estan decidits a donar lloc a un repoblament a partir de la seva pròpia descendència.

Mecanoscrit del segon origen és una de les novel·les en llengua catalana més exitoses de la història recent, donat el gran nombre d'edicions que n'han sortit d'impremta i la seva traducció a una desena d'idiomes. Va gaudir d'una gran popularitat no sols entre els joves lectors, sinó també entre els lectors adults, atrets per aquesta distòpia que es pot relacionar amb obres tan notables com The Road de Cormac McCarthy. Planteja un escenari de destrucció de la humanitat per part d'una força extraterrestre i la voluntat de dos infants, Alba i Dídac, de donar lloc a una nova humanitat a partir de la seva descendència. Aquest segon origen el coneixem gràcies als diaris que redacta Alba, que constitueixen la narració d'aquest renéixer de la humanitat.

Ens trobam amb una novel·la amb una estructura narrativa força senzilla, que sense recórrer a artificis ens transmet a la perfecció la sensació d'un món desolat, buit i no obstant amenaçador, i dels esforços dels seus protagonistes per refer-se de la devastació que els suposa haver-ho perdut tot i la seva determinació de refer a partir de la seva descendència, tot el llinatge humà. La tria dels personatges no és fortuïta, ja que converteix Alba en la mare de la nova humanitat -el seu nom no és casual-, mentre que Dídac és un nen mulat de pare desconegut que n'esdevendrà el pare. La tria d'un personatge mulat per aquest rol tan important és un potent missatge social des de la perspectiva, i més ho devia ser en el moment de la seva publicació en ple final del franquisme. 

Indubtablement, per la naturalesa dels personatges i l'estructura narrativa, és una obra redactada pensant essencialment en el públic juvenil, però les seves qualitat el fan una bona lectura per a qualsevol lector. Un clàssic, en definitiva, amb tot el que això implica de permanència.