Passa al contingut principal

"La mujer justa", Sándor Márai

Az Igazi
Sándor Márai, 1941
Salamandra, 416 pàgines

Acab de llegir aquesta novel·la de l'autor hongarès Sándor Márai. La veritat és que no era una lectura que em fes ganes llegir, me la vaig trobar a l'estanteria i em va fer gràcia perquè l'autor em sonava. De l'autor no puc dir gran cosa, només que no era "la alegría de la huerta" (es va acabar suicidant), cosa que es reflecteix al llibre.

El llibre planteja la visió sobre el trencament d'una parella a partir de la forma en què la visqueren els implicats, l'home, la dona i l'altra dona. La novel·la són tres monòlegs en que cada un dels personatges explica a un amic seu com va anar tota la història. La veritat és el to de la novel·la és força pessimista, ja que els personatges acaben expressant la seva renúncia a creure en la persona justa i en certa manera en l'amor, i accepten la pèrdua de la persona estimada com una fatalitat inevitable. També es interessant veure com de vegades el passat i les coses viscudes poden condicionar i limitar la nostra capacitat per estimar; és a dir, rebatre la idea que l'amor ho pot tot. Perquè vegeu una mica el to, us posaré un fragment de la primera part, en què parla la dona:

"Un día desperté, me incorporé en la cama y sonreí. Ya no sentía dolor. Y de golpe comprendí que la persona justa no existe. Ni en el cielo ni en la tierra, ni en ningún otro lugar. Simplemente hay personas, y en cada una hay una pizca de la persona justa, pero ninguna tiene todo lo que esperamos y deseamos. Ninguna reúne todos los requisitos, no existe una figura única, particular, maravillosa e insustituible que nos hará felices. Sólo hay personas. Y en cada una hay siempre un poco de todo, es a la vez escoria y un rayo de luz..."

De qualsevol manera, pens que és una lectura recomanable, ja que ens mostra tot un ventall de sentiments i pensaments que les persones podem passar en moments donats i que sovint no tenim presents quan parlam de l'amor. És també curiós per observar un retrat de la burgesia centreeuropea de mitjan segle XX, a la qual pertany el matrimoni.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Sara i Jeremies", Sebastià Alzamora

Sara i Jeremies Sebastià Alzamora, 2002 Labutxaca, 244 pàgines A la Mallorca de finals del segle XX, dos ancians, Sara i Jeremies, afronten la recta final de les seves vides rodejats de la seva extensa familia. Afectats per la decadencia física i mental de la vellesa. Immersos en el seu silenci, recorden els fets de la vida marcada per la força del mal que s'han desplegat contra ells amb una notable càrrega de crueltat i per la força de l'amor, que els ha empès  a seguir endavant a pesar de tot.  Els records de Sara i Jeremies ens porten a recórrer una part de la historia més fosca de la Mallorca preturística, aquella marcada per la guerra civil i les seves seqüeles. Així, coneixem la grotesca desventura que pateix Jeremies quan ha de cumplir amb les seves obligacions marcials a un punt de guaita de Sa Ràpita, on es veu reunit amb un seguit de personatges que representen els estrats més baixos de la moralitat humana. Coneixem també l...

"Solitud", Víctor Català

Solitud Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), 1904-1905 Edicions 62, 336 pàgines La Mila és una dona jova que es veu abocada, per la decisió del seu marit Matias, a convertir-se en l'ermitana de l'ermita de Sant Ponç, enclavada en un agrest paratge de muntanya. La seva vida monòtona i les seves frustracions la porten a un estat depressiu, del qual aconsegueix sortir gràcies a les seves llargues converses amb el pastor Gaietà, un home ple de bondat i saviesa que la guia pel territori muntanyenc i també gràcies al descobriment de la seva pròpia identitat. La narració empra un llenguatge que des del punt de vista actual pot representar certes dificultats de comprensió, perquè s'empren molts de vocables emprats en zones de muntanya, i també hi ha espai per paraules de català prenormatiu. A més, abunda molt la introspecció i la descripció de l'entorn. Solitud és una de les novel·les clàssiques de la literatura catalana de principis de segle XX, que s'emmarca est...

"36", Jerónimo Tristante

36 Jerónimo Tristante Algaida, 383 pàgines Juan Antonio Tornell és tinent d'un dels cossos policials republicans al principi de la guerra civil del 36. Treballa per les milícies de rereguarda, i rep l'encàrrec d'investigar la desaparició del fotògraf britànic Kenneth Lee. La investigació el portarà a explorar un Madrid caòtic, a punt de caure en mans de les forces nacionals i convertit en un niu d'intrigues i espionatges creuats. Enmig d'aquest sense sentit, aconseguirà esclarir que el que l'hi ha passat a Lee té a veure amb un dels episodis més negres de la guerra civil a Madrid. Aquesta novel·la presenta el Madrid dels primers mesos de la guerra civil, quan semblava que la victòria de les forces nacionals seria qüestió de mesos, i de fet, les tropes nacionals estaven a punt d'entrar a la capital i els combats es lliuraren a la ciutat universitària. El que ens presenta Tristante és una investigació policial que ha de superar nombrosos obstacles, imposats de...