La península de las casas vacías
David Uclés, 2024
Siruela, 700 pàgines
La família d'Odisto Ardolento es veu abocada a la voràgine destructiva que suposa la guerra civil del 36 que seguí el fracassat cop d'estat de Mola i companyia. A partir de la seva pròpia experiència, forçat a l'exili per una qüestió de venjances personals, i de la seva família, tant al seu poble (Jándula, nom fictici de Quesada, a Jaén) com al llarg de la geografia espanyola, l'autor ens compon un fresc, una visió coral dels desastres de la guerra.
Aclamada per la crítica i per bona part dels lectors, premiada en diversos certàmens, La península de las casas vacías ha gaudit d'un èxit i reconeixement sense precedents en les èpoques recents de la literatura espanyola. Se la considera, fins i tot, l'obra definitiva sobre la guerra civil de 1936, si fa no fa un Guerra i pau ibèric. El plantejament de la novel·la és molt ambiciós, atès que ens vol oferir una visió de conjunt del conflicte, des dels mesos anteriors al conflicte fins a la immediata postguerra a través de les vivències de la família Ardolento. A més, el plantejament no és tan sols ambiciós, sinó que també és molt agosarat, ja que l'autor recorre a una fórmula narrativa força original: per una banda, empra constantment el realisme màgic, tant per explicar fets individuals com esdeveniments de la guerra; per altra banda, fa ús d'una figura de narrador que no només és omniscient, sinó que també interactua com a tal amb certs personatges i sobre el qual no els personatges en tenen consciència. D'aquesta manera la narració és molt original i innovadora, en especial per tractar afers tan tràgics com la guerra civil del 36, que causà centenars de milers de víctimes mortals i deixà ferides que trigaren dècades a guarir, i algunes que encara sagnen. A partir d'això, la narració es desenvolupa amb un llenguatge senzill i certa agilitat, si bé és cert que alguns passatges arriben a fer-se tediosos.
David Uclés desenvolupa amb aquesta obra una tasca titànica, la de representar a partir de les vivències d'una sola família, la seva família, tots els aspectes de la guerra civil del 36, des de la situació immediatament anterior a l'inici del conflicte fins a la primera postguerra, passant per la vida al front i a la rereguarda, els abusos de poder i la repressió exercida sobre la població civil. El resultat és satisfactori, ja que té la capacitat de dur a terme la seva idea, però, tot i l'opinió gairebé unànime, des del meu punt de vista no és l'obra mestra que se'ns presenta. En primer lloc, crec que abusa fins a l'extenuació del component màgic. Tot fet, cada esdeveniment de certa transcendència, ve marcat per l'element sobrenatural. Amb alguns fets o circumstàncies li escau, el lector ho accepta amb naturalitat, però amb altres és absurd o fins i tot un recurs ridícul. Per exemple, per explicar la mort de membres de la família, en lloc d'explicar-les talment, empra un element màgic que no fa sinó amagar la crueltat. Per què? Suposo que en ser els seus avantpassats, prefereix endolcir-ho, però als meus ulls és un recurs que queda molt forçat i postís. Vull dir que no és un realisme màgic com el d'autors com García Márquez, que queda molt ben travat dins la narració i no es fa estrany, sinó un recurs excessivament redundant.
Un altre aspecte en què s'ha fet molt d'incís és en la profunda documentació en què s'ha basat l'autor, que ha invertit quinze anys en aquest projecte. Humilment, per tractar com tracta els episodis històrics, amb correcció, quedi clar, no hagués fet falta tanta inversió de temps, ja que el que explica són essencialment els grans fets coneguts del conflicte. A més, es permet llicències que són difícils d'entendre per la seva arbitrarietat i perquè no fan cap funció en la narració, com el fet d'avançar cronològicament la narració de La desbandá sense necessitat, introduir personatges fora d'època o assignar a personatges històrics actuacions que contradiuen la seva trajectòria vital. A més, introdueix elements que entenc que són simbòlics (el volcà, la frontera separada) que tampoc acaben de funcionar, als meus ulls.
També se'n podria criticar certa equidistància, però en aquest cas entenc que la narració és equidistant perquè posa el focus en el patiment de les persones individuals i no vol oferir una visió política del conflicte. Així, el fet que el centre de la narració, Jándula, se situï en territori republicà fa que se'ns expliquin més malifetes per part dels republicans que per part dels revoltats. Tanmateix, no m'ha agradat que l'autor hagi comprat allò d'"un conflicte entre germans" i ho hagi volgut mostrar de forma literal. Arran d'això, també crec que a l'autor li ha faltat treballar millor els personatges, perquè són personatges a qui els passen moltes coses, sobretot desgràcies, però dels quals en poques ocasions en coneixem els pensaments o les motivacions, la seva psicologia. El cas més sagnant és aquests de l'enfrontament entre germans, on hi ha una decisió incomprensible que no se'ns explica des del punt de vista de qui la pren.
Per afegitó, la narració en molts moments es fa pastosa, lenta, perquè l'autor introdueix sovint aspectes que no aporten res. Potser tot plegat és un simbolisme que se m'escapa, però no m'ha convençut.
Comentaris