Au revoir là-haut
Pierre Lemaître, 2013
Traducció d'Albert Pejó
Bromera, 480 pàgines
Front occidental, novembre de 1918. A pocs dies de signar-se l'armistici que posaria final a la I guerra mundial, el tinent Henri D'Aulnay-Pradelle veu que la guerra s'acaba sense que ell hagi pogut fer cap acció heroica que li permeti a ell i al seu antic llinatge nobiliari vingut a menys assolir la fama i restaurar el seu esplendor. Per això força un atac sobre una insignificant posició alemanya, en el transcurs del qual quedarà lligat el destí dels soldats Albert Maillard i Édouard Pericourt. Es faran companys inseparables, i la seva amistat els portarà a compartir les misèries en temps de postguerra; Albert sense feina i amb seqüeles físiques i Édouard terriblement mutilat. Decebuts pel tracte que França dispensa als seus herois emprendran un pla forassenyat per sortir de la misèria. Mentrestant, D'Aulnay-Pradelle també intentarà fer la seva fortuna per mitjans poc ortodoxos.
Ens veurem allà dalt s'acosta a la temàtica de la I guerra mundial des d'una perspectiva una mica diferent a la que han optat altres obres com 14, de Jean Echenoz. Lemaître es fixa no tant en la pròpia guerra, que tanmateix queda descrita com un funest joc absurd, sinó en el panorama que va quedar després del conflicte, la forma en que les víctimes del conflicte, la carn de canó enviada a passar els seus millors anys a les fronteres, varen reintegrar-se a la vida civil, portant les terribles seqüeles tant en els seus cossos com en els seus esperits. I també reflecteix com, després d'una catàstrofe nacional, hi ha qui intenta treure profit de la desgràcia i enriquir-se, encara que sigui trepitjant la dignitat de les víctimes. En aquest sentit, la història de D'Aulnay-Pradelle per una banda i d'Albert i Édouard per l'altra resulta paradoxalment paral·lela, un recerca de la fortuna amb mitjans poc lícits, que tanmateix acabarà de forma diametralment oposada.
Escrita en un estil vibrant, és una novel·la guanyadora del premi Goncourt de 2013, el més prestigiós de la literatura francesa. És una excel·lent aproximació a la França de postguerra. Una obra imprescindible.
Pierre Lemaître, 2013
Traducció d'Albert Pejó
Bromera, 480 pàgines
Front occidental, novembre de 1918. A pocs dies de signar-se l'armistici que posaria final a la I guerra mundial, el tinent Henri D'Aulnay-Pradelle veu que la guerra s'acaba sense que ell hagi pogut fer cap acció heroica que li permeti a ell i al seu antic llinatge nobiliari vingut a menys assolir la fama i restaurar el seu esplendor. Per això força un atac sobre una insignificant posició alemanya, en el transcurs del qual quedarà lligat el destí dels soldats Albert Maillard i Édouard Pericourt. Es faran companys inseparables, i la seva amistat els portarà a compartir les misèries en temps de postguerra; Albert sense feina i amb seqüeles físiques i Édouard terriblement mutilat. Decebuts pel tracte que França dispensa als seus herois emprendran un pla forassenyat per sortir de la misèria. Mentrestant, D'Aulnay-Pradelle també intentarà fer la seva fortuna per mitjans poc ortodoxos.Ens veurem allà dalt s'acosta a la temàtica de la I guerra mundial des d'una perspectiva una mica diferent a la que han optat altres obres com 14, de Jean Echenoz. Lemaître es fixa no tant en la pròpia guerra, que tanmateix queda descrita com un funest joc absurd, sinó en el panorama que va quedar després del conflicte, la forma en que les víctimes del conflicte, la carn de canó enviada a passar els seus millors anys a les fronteres, varen reintegrar-se a la vida civil, portant les terribles seqüeles tant en els seus cossos com en els seus esperits. I també reflecteix com, després d'una catàstrofe nacional, hi ha qui intenta treure profit de la desgràcia i enriquir-se, encara que sigui trepitjant la dignitat de les víctimes. En aquest sentit, la història de D'Aulnay-Pradelle per una banda i d'Albert i Édouard per l'altra resulta paradoxalment paral·lela, un recerca de la fortuna amb mitjans poc lícits, que tanmateix acabarà de forma diametralment oposada.
Escrita en un estil vibrant, és una novel·la guanyadora del premi Goncourt de 2013, el més prestigiós de la literatura francesa. És una excel·lent aproximació a la França de postguerra. Una obra imprescindible.
Comentaris