Atemschaukel
Todo lo que tengo lo llevo commigo constitueix un nou acostament a la realitat d'una comunitat oblidada sovint en el gran mar d'Europa com són els alemanys de Romania. En aquest cas, a partir del testimoni del poeta romanès Oskar Pastior -amb qui inicialment havia d'escriure el llibre- posa el focus sobre una realitat poc coneguda: la deportació forçada de tots els romanesos de nació alemanya entre 17 i 45 anys per ser usats de mà d'obra en camps de treball a l'URSS. Aquesta situació es descrita amb tot luxe de detalls, però en lloc de fixar-se en els detalls que podríem considerar més colpidors pel seu dramatisme (el patiment físic, la degradació moral, la destrucció física, els maltractaments), fa una lectura igualment profunda i feridora però centrada en les petites coses de l'existència, en els pensaments que se li generen al protagonista davant els fets quotidians. Per exemple, la necessitat imperiosa de mirar de trobar algú amb qui canviar el pa assignat i la posterior sensació d'haver sortit perdent amb el canvi o amb el no-canvi; la manera en que la sensació de fam esdevé gairebé corpòria -l'àngel de la fam-; la manera en que es dóna per mort a algú que encara es viu; i tantes petites coses dramàtiques que composen una gran tragèdia. El mèrit de l'autora és aconseguir una narració que, des de l'òptica d'algú que sabem supervivent, és capaç de tractar amb total quotidianitat una situació absolutament extrema com és estar sotmès a treballs forçats, de forma que la normalitat amb la que ho transmet accentua el seu impacte sobre el lector.
Herta Müller, 2009
Traducció al castellà de Rosa Pilar Blanco
Siruela, 270 pàgines
Al final de la Segona Guerra Mundial, quan Romania ja ha trencat amb els nazis i s'ha posat del costat dels aliats i un cop alliberada per l'exèrcit roig, els soviètics exigeixen que tots els ciutadans romanesos de la minoria alemanya del país en edat de treballar vagin a l'URSS per compensar amb la seva feina l'agressió de Hitler. Un dels malaurats que es veurà dins un vagó de bestiar camí d'un punt imprecís de la Unió Soviètica és Leopold Auberg, de tan sols 17 anys. La narració que es desenvolupa a partir d'aquesta moment ens mostra la quotidianitat de la seva vida al camp, marcada essencialment per la fam patida en la major part del seu llarg captiveri. Amb una mirada rotundament analítica i a la vegada poètica, el jove Leopold descriu totes les petites coses que composaven el seu dia a dia al camp amb un to que de per moments sembla innocent. Així, descriu les diverses tasques que es desenvolupaven al camp, l'angoixa que es derivava de la recerca d'aliments per complementar l'esquifit menú del camp, basat en sopa de col i una ració diària de pa, les relacions interpersonals, marcades per la distància emocional i el pragmatisme, les pors que l'assetjaven i el comportament dels seus caps.
Todo lo que tengo lo llevo commigo constitueix un nou acostament a la realitat d'una comunitat oblidada sovint en el gran mar d'Europa com són els alemanys de Romania. En aquest cas, a partir del testimoni del poeta romanès Oskar Pastior -amb qui inicialment havia d'escriure el llibre- posa el focus sobre una realitat poc coneguda: la deportació forçada de tots els romanesos de nació alemanya entre 17 i 45 anys per ser usats de mà d'obra en camps de treball a l'URSS. Aquesta situació es descrita amb tot luxe de detalls, però en lloc de fixar-se en els detalls que podríem considerar més colpidors pel seu dramatisme (el patiment físic, la degradació moral, la destrucció física, els maltractaments), fa una lectura igualment profunda i feridora però centrada en les petites coses de l'existència, en els pensaments que se li generen al protagonista davant els fets quotidians. Per exemple, la necessitat imperiosa de mirar de trobar algú amb qui canviar el pa assignat i la posterior sensació d'haver sortit perdent amb el canvi o amb el no-canvi; la manera en que la sensació de fam esdevé gairebé corpòria -l'àngel de la fam-; la manera en que es dóna per mort a algú que encara es viu; i tantes petites coses dramàtiques que composen una gran tragèdia. El mèrit de l'autora és aconseguir una narració que, des de l'òptica d'algú que sabem supervivent, és capaç de tractar amb total quotidianitat una situació absolutament extrema com és estar sotmès a treballs forçats, de forma que la normalitat amb la que ho transmet accentua el seu impacte sobre el lector.
La veu d’Herta Müller, reconeguda amb el Nobel de literatura de 2009, és una veu singular perquè representa una nació poc reconeguda en el conjunt del cobriment europeu: els alemanys de Romania. És aquesta una comunitat que patí durament en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i de qui l'autora ha volgut que en quedàrem constància en la literatura, igual com va fer amb la dictadura comunista a Hoy hubiera preferido no conocerme a mí misma. Sens dubte és una autora amb un estil al que costa una mica acostumar-se, més que res perquè de les seves paraules sense alenar un aire resignat i malenconiós. Amb tot, s'ho paga molt llegir el que té a dir-nos.
Comentaris