Fariña
Fariña és, ni més ni manco, la història de com Galícia es va convertir, al llarg del segle XX en un lloc privilegiat per al contraban i molt especialment en la porta d’entrada de la major part de la cocaïna que es consumeix a Europa. Aquesta investigació inclou una introducció històrica, que posa l’èmfasi en com la misèria de la postguerra civil espanyola va fer que florís un immens contraban de tot tipus de mercaderies amb Portugal -des de medecines fins a ferralla-, i que a partir d’aquesta pràctica se’n derivaren altres de molt menys socials. És amb el tabac que Galícia veu com agafen força els grans clans de contrabandistes gallecs, discrets i desconfiats fins a l’extrem a pesar de menjar fortunes absolutament astronòmiques: els Charlines, Sito Miñanco, Laureano Oubiña, Marcial Dorado, Os Lulús i un llarg etcètera. Amb aquestes xarxes ja ben desenvolupades, el pas al tràfic de cocaïna va ser relativament senzill: tenien els coneixements i la infrastructura per convertir-se en els transportistes dels càrtels colombians com el de Medellín. Així, es fa un repàs històric d’aquestes etapes i també dels intents per posar-hi fre, molt especialment a través de macrooperatius com l’operació Nécora que encapçalà Baltasar Garzón.
Nacho Carretero, 2015
Libros del KO, 358 pàgines
Fariña és, ni més ni manco, la història de com Galícia es va convertir, al llarg del segle XX en un lloc privilegiat per al contraban i molt especialment en la porta d’entrada de la major part de la cocaïna que es consumeix a Europa. Aquesta investigació inclou una introducció històrica, que posa l’èmfasi en com la misèria de la postguerra civil espanyola va fer que florís un immens contraban de tot tipus de mercaderies amb Portugal -des de medecines fins a ferralla-, i que a partir d’aquesta pràctica se’n derivaren altres de molt menys socials. És amb el tabac que Galícia veu com agafen força els grans clans de contrabandistes gallecs, discrets i desconfiats fins a l’extrem a pesar de menjar fortunes absolutament astronòmiques: els Charlines, Sito Miñanco, Laureano Oubiña, Marcial Dorado, Os Lulús i un llarg etcètera. Amb aquestes xarxes ja ben desenvolupades, el pas al tràfic de cocaïna va ser relativament senzill: tenien els coneixements i la infrastructura per convertir-se en els transportistes dels càrtels colombians com el de Medellín. Així, es fa un repàs històric d’aquestes etapes i també dels intents per posar-hi fre, molt especialment a través de macrooperatius com l’operació Nécora que encapçalà Baltasar Garzón.
Més enllà d’això, es parla també amb deteniment dels grans clans i noms propis d’aquest pràctica, encara ben viva a Galícia, per tenir-ne una caracterització que en la majoria de casos desmenteix els tòpics pel·lículers com el de Pablo Escobar. En general, se’ls dibuixa com a persones desconfiades fins a l’extrem, poc donats a fer ús d’una violència desfermada i que de portes a fora porten una vida en aparença normal, mentre que les seves cases són vertaders palaus.
També és molt interessant quan es parla de la reacció ciutadana en contra dels narcotraficants, quan la droga havia fet vertaders estralls a la regió de les Rías Baixas i es parlava en molts casos d’una generació perduda per culpa de la droga. És interessant constatar que la qüestió del contraban de tabac no era mal vista, ja que el producte en sí era legal i ocupava a molta de gent, però quan la droga començà a matar, la societat començà a reaccionar, de forma tímida però contundent.
De la mateixa manera, és notable la implicació de molts d’aquests contrabandistes i narcotraficants amb els partits polítics, molt especialment amb AP, relació que en la majoria dels casos està demostrada documentalment. Per aquí es per on va venir la demanda de l’exbatlle popular Bea Gondar i el segrest del llibre, que no va fer sinó catapultar-lo com a best seller fins que els llibres es retiraren de la circulació. Veurem com acaba el procés judicial.
Un llibre molt interessant, que ens mostra com sorgí tot aquest món a Galícia. És com una història del tràfic il·lícit a Galícia. Per moments et fa pensar en Gomorra de Saviano per l’agilitat i el bon ritme de la narració , però li falta la profunditat de qui ho ha vist tot des de dins. Amb tot, molt recomanable.
Comentaris