Sacrifices
Pierre Lemaitre, 2012
Traducció al castellà de Juan Carlos Durán Romero
Alfaguara, 320 pàgines
Camille Verhoeven afronta una situació extraordinàriament complexa a nivell personal i professional: fer-se càrrec de la investigació de la brutal agressió que la seva parella, Anne Forestier, acaba de rebre en el transcurs d’un robatori tremendament violent. Aquesta situació el posa en una posició delicada, atès que no pot admetre la seva relació amb la víctima perquè això suposaria perdre el cas, mentre que la seva tasca protectora li exigeix uns recursos que no pot utilitzar. Així, Camille Verhoeven acabarà transgredint totes les normes al voltant de la seva feina mogut pels seus sentiments. Tanmateix, de mica en mica s’adonarà que hi ha coses que se li escapen i es veurà forçat a assumir decisions irreversibles que l’afectarà com a individu i com a policia.
La darrera entrega de la sèrie dedicada per Pierre Lemaitre al peculiar comandant de la Policía Nacional francesa Camille Verhoeven és una lluita trepidant d’un home per salvar la seva estimada de qui la vol assassinar. És una narració per moments frenètica en la que veim com es desplega el Verhoeven més dir i implacable en la seva recerca de culpables i el més vulnerable per la seva relació amb Anne Forestier, la primera dona amb qui ja estat capaç d’establir una relació després del tràgic final de la seva història d’amor amb Irène. Constitueix una narració brillant, molt en consonància amb la resta de novel·les de la sèrie.
Possiblement, Pierre Lemaitre és una dels millors novel·listes francesos del moment. Si amb Ens veurem allà dalt era capaç d’oferir una retrat extraordinari d’una època molt concreta de França, la primera postguerra mundial, cal destacar que el seu mèrit con a narrador noir no és menor. De fet, amb el cicle de novel·les dedicades a Camille Verhoeven, ha creat una dels universos literaris més sòlids del gènere i sobretot a un dels personatges més singulars, un detectiu de metre quaranta, intel·ligent, retratista, sensible i emocional que es mou en un mar de desgràcia que amenaça amb endur-se’l cap al fons. A més, en cada una de les novel·les té la mestria de recrear ambients diferents, perfils humans diferents i emocions diferents, que pen afegitó condueix amb un sentit del ritme narratiu espectacular.
Podríem dir que aquesta és la millor novel·la verhoeviana de Lemaitre, però segurament mentiríem, ja que cada una d’elles amb la seva particularitat és igual de valuosa que la resta. Una gran novel·la i una gran sèrie de novel·les.
Comentaris