Normal People
Sally Rooney, 2018
Traducció al català d'Ernest Riera i Arbussà
Edicions del Periscopi, 304 pàgines
En el darrer any d'institut, Connell Waldron i Marianne Sheridan estableixen una relació amorosa. Són dues persones força diferents, i mantenen la seva relació en complet secret. En Connell és un tipus popular, estudiant brillant i líder de l'equip de futbol. Per contra, na Marianne és una al·lota que no es relaciona gairebé amb ningú, se la considera una persona estranya i aïllada. Tampoc les seves famílies són semblants: en Connell és fill de mare fadrina i la seva mare es desviu per ell, mentre la Marianne s'ha criat en una casa de grans recursos econòmics però entre la indiferència de la seva mare i el maltractament dels seu pare primer i del seu germà després.
 |
| Sally Rooney (Castlebar, Irlanda, 1991) |
Al llarg de 4 anys, des de gener de 2011 a febrer de 2015 sefuom l'evolució dels dos personatges i de la seva relació. Per una banda, obsevam com es capgiren els seus rols socials a la universitat, ja que Connell es sent aïllat i fora de lloc mentre Marianne esdevé popular i es relaciona amb molta gent. La seva relació, marcada per les respectives inseguretats i pors, per la percepció que tenen del món i també per la por a què dirà l'altra gent, esdevé una relació amorosa intermitent, encara que conserven la seva íntima amistat. Tanmateix, sempre hi ha quelcom dins ellla que els impedeix poder ser completament feliços l'un amb l'altre.
Gent normal ha estat considerada una de les millors novel·les del segle XXI. És un obra que explora el pas de l'adolescència a la vida adulta, el salt de la vida coneguda i segura de l'institut i el poble a la incertesa del món universitari i la vida adulta. Exposa molt bé la manera com ens hem de reconfigurar com a éssers socials, i com això suposa guanys i pèrdues, com ens alliberam de l'extrem escrutini social del nostre petit univers, i com la nova etapa ofereix l'oportunitat de deixar enrere les males èpoques. De la mateixa manera, exposa la complexitat de les relacions humanes, i el fet que no sempre estimar-se és suficient per estar bé plegats.
L'estil de la novel·la és àgil, amb un bin ritme narratiu i un estructura senzilla, del tot lineal. A més, a pesar dels bots temporals, coneixem en tot moment els fets que han succeït. És una lectura que personalment m'ha recordat molt a La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano, perquè les dues novel·les són històries d'amor que no acaben de funcionar del tot bé, encara que la novel·la italiana té un to molt més dramàtic.
Comentaris