"El mirall de les nostres penes", Pierre Lemaitre

Miroir de nos peines
Pierre Lemaitre, 2020
Traducció al català d'Albert Pejó
Bromera, 464 pàgines

A mitjans de 1940, la situació que es viu a França és de tensió. S'està en guerra en Alemanya des de fa mesos. A pesar de tot, la vida quotidiana no se n'ha ressentit, ja que no hi ha combats que la trasbalsin. Enmig d'aquesta situació, que es mou entre la tensió i l'avorriment, Louise Belmont rep una proposició insòlita: despullar-se davant del doctor Thirion, client habitual del restaurant on treballa els caps de setmana. Aquesta petició i les tràgiques conseqüències que se'n derivaran portaran Louise a conèixer una veritat que la seva mare li havia amagat sobre la seva vida. Al mateix temps, Gabriel i Raoul Landrade desesperen per la inactivitat com a membres d'una guarnició de la presumiblement inexpugnable línia Maginot, i Désiré Migault inicia la seva tasca al capdavant del servei de comunicació del ministeri de la guerra, amb la missió crucial de trasmetre les informacions del front de forma que la població mantingui una moral elevada; mentir, cosa que per ell no suposa cap problema.

El mirall de les nostres penes és la novel·la que tanca la trilogia Les enfants du désastre (Els fills del desastre), amb la que Lemaitre il·lustra el període d'entreguerres a França. En aquesta darrera  novel·la, parla del moment de la invasió alemanya i de com tot es va ensorrant davant l'avanç alemany, totalment imparable. La història, com passar a les novel·les anteriors, es desenvolupa a partir de diverses narracions paral·leles en les quals acompanyam distints personatges en la seva fugida. Sempre amb el seu to humorístic, Lemaitre ens transmet la sensació de caos que es va viure en les poques setmanes que va durar la guerra efectiva amb Alemanya i com tot es va desfer com una calça, des de les línies defensives franceses, sorpreses de nou com 25 anys abans, fins a la moral ciutadana i la capacitat dels dirigents per organitzar el desastre. Les visions que aporta són diverses. La més destacable és la de Louise Belmont, que a pesar de la caòtica situació intenta recuperar el seu passat en companyia de l'inefable senyor Jules, que l'estima com a la filla que mai va tenir. Amb ells vivim una epopeia tragicòmica enmig de la fugida cap al sud. Per altra banda, Raoul i Gabriel també protagonitzen una fugida desesperada, sense saber ben bé si són desertors o simples supervivents. Mentrestant Désiré Migault exerceix les seves arts de camaleó sempre amb bona voluntat, la d'ajudar als que el necessiten, sigui la moral nacional francesa o els refugiats que aplega en una remota capella i als quals dona un bri d'esperança amb la seva infatigable imaginació per trobar recursos d'allà on calgui.

És aquesta una gran novel·la d'aventures que retrata una situació dramàtica, com va ser la invasió alemanya de França, que triomfà rotundament allà on el pla Schlieffen havia fracassat 25 anys abans. Era una situació brutal, amb els bombardejos i l'avanç inexorable dels blindats, contra els quals l'exèrcit francès no va poder oposar resistència, ja que havia plantejat un tipus de guerra que es demostrà obsoleta. Lemaitre cerca transmetre el drama humà que va suposar la riuada de refugiats que primer arribats des de Bèlgica i Luxemburg i després ciutadans francesos, intentaren allunyar-se de l'exèrcit alemany. Aconsegueix transmetre la immensa pena que suposà veure's expulsat del propi país i la impotència davant la superioritat de l'adversari. 

Un bon tancament per una trilogia magistral.