Ana Iris Simón, 2020
Ana Iris Simón relata en aquesta magnífica narració sobre la seva infantesa i adolescència que es llegeix com una visita al nostre passat comú. A través del seu relat, recorda les persones que han marcat la seva existència, essencialment el seu entorn familiar, des de les seves padrines fins al seu germà. En resulta una narració que en bona part és un exercici de nostàlgia, de recordar un temps en que tot plegat era molt més simple i per dir-ho així, innocent. Demostra una gran capacitat per reviure les sensacions que ho vivia en els moments de felicitat de la seva infància, les seves motivacions i les seves emocions. Descriu una vida que transcorregué entre gent senzilla i humil, però a la vegada carregada de valors i significada ideològicament amb el bàndol que va perdre la guerra del 36.
Tanmateix, no és només un esplèndid exercici de memòria, sinó que també incorpora un bon grapat de reflexions sobre la realitat que han d'afrontar els joves avui en dia, les greus dificultats per les que passen a l'hora d'emprendre una vida independent, per la necessitat de formar-se i especialitzar-se fins a una edat més avançada que mai, per la impossibilitat d'accedir a un habitatge digne a una edat que permeti planificar qüestions vitals tan importants com la maternitat, per la precarietat que es va fent més i més intensa, per l'impacte de les crisis que semblen assetjar-los des de que són adults. També critica un fenomen que la premsa nacional intenta fer arrelar entre l'opinió pública, el que s'ha vengut a anomenar la "romantització de la pobresa", que vol fer passar per opcions de vida que estan de moda pautes vitals que venen imposades per la realitat social, coses com haver de compartir pis fins passada la trentena, haver de treballar per sous miserables a canvi de "formació", el fet de quedar a casa perquè no es tenen recursos ni per a fer un cervesa al bar de la cantonada....
Un altre aspecte destacable de la narració l'ocupa l'espai on transcorregué la infància d'Ana Iris, la Manxa. La seva infantesa va transcórrer entre Ontígola i Aranjuez, i la particularitat del paisatge manxec -pla, sec, ventós- inunda la narració i genera una relació molt interessant entre allò local i allò universal, atès que molts dels temes tractats són comuns a tota la joventut espanyola i en bona mesura europea.
Una gran revelació per aquests temps tan singulars.
Comentaris