Svetlana Aleksiévitx, 2013
Traducció al català de Marta Rebón
Raig Verd, 544 pàgines
La periodista bielorussa en llengua russa Svetlana Aleksiévitx (1948) ha dedicat bona part de la seva activitat a analitzar el sentiment dels ciutadans de la Unió Soviètica respecte el passat del país i el seu futur en un cicle de llibres anomenat Veus de la utopia. Aquest cicle té en l'obra que ens ocupa una de les seves peces centrals, atès que analitza què senten i què pensen un seguit de ciutadans de l'antiga URSS sobre el que ha suposat la desaparició d'aquesta antiga superpotència i la seva substitució per una constel·lació de nous estats i la implantació del sistema econòmic capitalista. Per fer-ho, recull els testimonis d'un gran nombre d'homes i dones, que són les úniques veus protagonistes del relat, atès que l'autora només es fa present per puntualitzar quelcom sobre les emocions, els gestos o les expressions facials dels entrevistats, com una nota a peu de pàgina.
Un dels primers temes que es tracten és el procés que va des de l'inici de la perestroika per part de Gorbatxov fins al cop d'estat fracassat de 1991 que suposà la sentència definitiva de l'URSS i la seva desintegració, que de totes formes ja havia començat anteriorment. Sobre aquest període, es curiós analitzar com mentre la gent de més edat considera que el que va emprendre Gorbatxov no va ser altra cosa que una traïció a la pàtria, impulsada pels nord-americans, per la gent a qui agafà més jove era un oportunitat per avançar cap a un socialisme més humà. És una expressió que es repeteix de manera constant, ja que per aquesta gent el gran problema del sistema era la seva rigidesa i la manca de consideració cap a les persones considerades individualment. És aquesta gent la que es llançà al carrer i davant dels tancs l'agost de 1991 per frenar el cop orquestrat per la vella guàrdia per revertir els efectes de la reforma empresa per Gorbatxov. És emocionant veure com aquest estava disposava a donar la seva vida pel canvi polític i com temps després es varen veure profundament decebuts, fins i tot apartats, pel model polític resultant d'aquest procés. I és que la implantació del capitalisme salvatge va provocar que bona part de la població soviètica es veiés abocada a una vida de misèria, amb sous baixos i preus estratosfèrics, tot plegat mentre els recursos de la nova Rússia quedaven en mans de magnats que els aprofitaven sense escrúpols per enriquir-se. Aquests són sovint criticats per la seva impúdica ostentació de riquesa en un país en el que la misèria afectava la majoria de la població.
Bona part de les persones entrevistades per Aleksiévitx es lamenten de com és el capitalisme que s'ha implantat al seu territori. Consideren que han passat en poc temps d'un socialisme inhumà a un capitalisme igualment inhumà, amb l'agreujant que la Unió Soviètica garantia als seus ciutadans uns mínims vitals que el capitalisme els nega. Són molts els testimonis que van en aquest sentit, amb situacions absolutament abominiables, com el cas d'una família que ha de conviure durant dies amb el cadàver de la padrina perquè no poden fer front a les despeses de l'enterrament ni als suborns necessaris per obtenir els certificats oficials. Finalment cauen en mans d'una màfia que els finança les despeses funeràries a canvi de reubicar-los i quedar-se amb el seu pis. O el cas de titulats universitaris obligats a treballar en qualsevol tipus de tasca per no caure víctimes de la inanició.
També hi ha espai per testimonis de persones que intenten reconstruir el que passaren elles o els seus familiars que foren víctimes de l'arbitrària repressió exercida per les autoritats soviètiques, absolutament brutal, despietada fins a l'extrem. Gent que va haver de viure en l'exili, dones portades a orfenats quan les mares eren recloses, orfenats on es malvivia entre insults i maltractaments, camps de treball forçat, etc. És valuosa la reflexió que fan alguns dels testimonis, en el sentit que tota la maquinària soviètica descansava en la consideració que ningú no actuava com a individu, sinó com a part d'un engranatge del qual no es podia escapar; aquest argument descarregava de mala consciència els torturadors i assassins i tots aquells que formaven part de l'aparell repressiu. Pretendre que tota aquesta gent és innocent és un argument insostenible, tant en el cas de l'URSS com en qualsevol altre cas semblant.
Per concloure de qualque manera aquesta breu aproximació a una obra amb tants de matisos i aspectes a comentar, crec que el que pretenia transmetre l'autora era aquesta metamorfosi experimentada per l'URSS, que va passar de ser una gran superpotència amb greus mancances però que si fa no fa garantia als seus ciutadans unes mínimes condicions de vida que a més eren molt semblants per la majoria, a un país en una profunda crisi social i sobretot moral en el que s'imposà un capitalisme absolutament salvatge. La impressió és que la majoria dels testimonis, sobretot els de més edat, aspiraven a un socialisme més humà, i el que es varen trobar va ser un règim igualment inhumà que els condemnà a viure objectivament pitjor i a sentir-se per primera vegada pobres, ciutadans de segona a causa de la seva minsa capacitat de consum. Una obra magnífica, capaç d'exposar amb sensibilitat i delicadesa situacions d'una duresa extraordinària.
Comentaris