dimecres, 16 de novembre de 2016

"L'assassinat de Guillem de Berguedà", Francesc Ribera Titot

L'assassinat de Guillem de Berguedà
Francesc Ribera Titot
Ara Llibres, 350 pàgines

El 1196 mor assassinat Guillem de Berguedà, el més famós trobador dels comtats catalans. La seva mort trasbalsa notablement als seus admiradors, entre els quals el rei d'Anglaterra, de forma que es posa en marxa una discreta investigació per tal de establir l'autoria de tal crim. L'encarregat de dirigir la recerca del culpable és Hug d'Empúries, hereu comtal, que troba en aquest encàrrec la possibilitat de reparar escàndols del passat. Acompanyat per un cavaller de la seva confiança i un frare coneixedor de les corts nobles catalanes, emprèn un llarg viatge a la recerca d'informacions que el portin a resoldre el crim. El problema és la llarga llista de sospitosos, atès que la irrefrenable passió de trobador per allitar-se amb dames nobles i sobretot la seva incontinència a l'hora d'escampar-ho als quatre vents, abasta bona part dels nobles de l'època.  

Francesc Ribera (Foto: Adrià Costa a NacióDigital.cat)
L'assassinat de Guillem de Berguedà recupera per al gran públic una de les primeres grans figures literàries de Catalunya, Guillem de Berguedà, el més gran trobador de la seva època. Es planteja la història com una investigació criminal al llarg dels diversos comtats catalans i Occitània en el transcurs de la qual se'ns fa coneixedors dels versos més aclamats del berguedà. És una narració no exempta d'interès, però que en molts moments esdevé tremendament monòtona, ja que repeteix un pic i un altre el mateix esquema argumental: arribada al castell - conversa amb el senyor/a - versos del poeta. Així, tret d'alguns passatges on hi ha una mica d'acció, és una lectura força plana sense arribar a fer-se avorrida.

Probablement el major mèrit de l'autor hagi estat la capacitat de fer coneixedor al gran públic de l'obra de Guillem de Berguedà fent-se servir d'un narració que té com a eix central la pròpia mort del poeta i les reaccions que aquest suscitava entre els al·ludits per les seves gestes amatòries. Podrien dir que és una novel·la passable però que compleix a la perfecció amb la seva principal finalitat, difondre els versos de Guillem de Berguedà.

dijous, 21 de juliol de 2016

"A Man Without Breath", Philip Kerr

A Man Without Breath
Philip Kerr, 2011
Quercus, 477 pàgines


1943. Bernie Gunther forma part de l'oficina de crims de guerra alemanya i rep l'encàrrec de desplaçar-se a Katyn per intentar determinar si els cadàvers que han aparegut en una fosa comuna prop de Smolensk es corresponen a un assassinat massiu comès pels soviètics contra un nombrós grup d'oficials polonesos. Aquesta investigació, ja de per si compromesa, especialment pel fort interès del propi Goebbels en tot l'afer, es complicarà molt més quan se li encomani a Gunther la investigació d'uns assassinats comesos contra oficials alemanys. L'arribada de la comissió internacional d'experts no farà més que embolicar la troca...

Aquesta novel·la confirma el retorn del millor Kerr i del millor Gunther, un detectiu idealista a la seva manera però profundament pragmàtic, amb bones dots psicològiques i un inevitable imant per atreure les dones més atractives i sovint més problemàtiques de la contrada. És aquest un llibre que es torna moure per la ficció històrica de manera admirable, fent verossímil la participació de nombrosos personatges històrics en la trama fictícia de la seva obra, si bé en aquest cas la base històrica és major que en altres casos. És de gran mestria la manera en que combina distints escenaris i esdeveniments de forma rigorosa, com és en aquest cas els experiments que científics feixistes feien amb les presos republicans durant la guerra civil espanyola.

En definitiva, una molt bona novel·la i la perfecta  fusió entre novel·la històrica i negra.


dilluns, 25 d’abril de 2016

"Jo confesso", Jaume Cabré

Jo confesso
Jaume Cabré, 2011
Proa, 1008 pàgines

Adrià Ardèvol està molt malalt. Sap que afronta la lenta però inexorable decadència a la que et sotmet l'Alzheimer i decideix posar ordre en els seus records a través d'una llarga carta a la Sara, l'amor de la seva vida. El que escriu pretén ser una explicació, una justificació de la seva vida i dels actes, que sap tacats als ulls de la seva estimada per la posssessió d'un violí que havia arribar a la família de forma poc clara després d'haver estat arrencat de les mans d'una família jueva en un camp de concentració. Aquesta narració esdevé una autobiografia en tota regla, que no només repassa la vida del protagonista sinó també dels seus progenitors, en especial del seu pare Fèlix Ardèvol, des dels seus dies com a estudiant de Teologia a Roma fins a la seva conversió en obscur marxant d'art expert en aprofitar-se de les dificultats de les famílies jueves i dels capitosts nazis que intenten trobar una sortida a la seva situació de clandestinitat. El personatge que arribam a conèixer, Fèlix Ardèvol i Bosch és a una persona de grans capacitats intel·lectuals que arribarà a ser un dels referents de les humanitats a Europa, però que al mateix temps arrossegarà greus mancances afectives al llarg de tota la seva vida, a pesar de trobar l'amor en els braços de la Sara i una amistat a prova de totes les circumstàncies en la persona de Bernat Plensa. Més enllà d'això, un violí cremonès fet per Lorenzo Storioni, el Vial, esdevé el fil conductor d'una narració que ens transporta per distintes èpoques des de l'edat mitjana a l'Europa dels camps de concentració i l'expoli als jueus.

Jaume Cabré desenvolupa amb Jo confesso una obra magna, tant per la seva extensió com sobretot per la seva qualitat. Destaca especialment la tècnica narrativa, on combina d'una forma molt original distintes situacions entre les quals ens movem sense cap tipus de transició, de forma que passam de l'època actual a l'edat mitjana en el mateix paràgraf. També resulta molt interessant la importància que se li dóna als objectes, sobretot al violí, que esdevé el fil conductor de la història que marca profundament el destí d'un bon grapat de persones de distintes èpoques.

Per altra banda, s'ha de destacar la multiplicació de temes que Cabré aborda en aquesta novel·la. Així, tracta la qüestió de l'amor a través de la relació d'Adrià amb els seus pares i la Sara; de l'amistat amb la relació entre el protagonista i el seu amic Bernat; de la dificultat de les relacions paternofilials en base a la relació del protagonista amb els seus pares i la relació entre Bernat i el seu fill Llorenç; del mal representat per la Santa Inquisició i per l'actuació dels nazis; etc. 

És aquesta una novel·la magnífica, una mostra d'erudició i de domini de la tècnica narrativa que tanmateix, al meu parer, resulta inicialment confusa per la mescla constant de temes, escenaris i èpoques. Amb tot, amb el passar de les pàgines esdevé una molt bona lectura i es fa tremendament interessant. 

Jaume Cabré (via elperiodico.cat)

dilluns, 7 de març de 2016

"No plorar", Lydie Salvayre

Pas pleurer
Lydie Salvayre, 2015
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama, 216 pàgines

Basada en els records de la seva protagonista, la novel·la recupera les vivències de la Montse, un al·lota encara adolescent en els convulsos moments que viu Espanya entre 1936 i 1937. A través de la ploma de la seva filla, recorda com la il·lusió llibertària es va escampar pel seu petit poblet de les terres de Lleida i com, per un instant efímer, els pagesos que carregaven amb el pes d'una submissió plurisecular es van sentir lliures i disposats a esborrar qualsevol rastre de propietat individual sota l'enardida direcció del seu germà Josep. Tal era la il·lusió per un nou món que volgueren comprovar com el somni avançava cap a la realitat a Barcelona, d'on en tornaria decebuda respecte l'ideal però enamorada d'un jove amant d'una nit.Després evoca la relació amb en Diego, màxim adversari del seu germà Josep. Aquesta evocació de la il·lusió per la llibertat troba el seu contrapunt en les referències constants al sentiments de Bernanos en contemplar les barbaritats que els falangistes mallorquins, amb el beneplàcit episcopal, realitzen de forma indiscriminada. Aquest trasbals acabà per donar lloc a Els grans cementiris sota la lluna, on el catòlic autor francès denuncià la impunitat amb que es van cometre aquests crims.

No plorar és el retrat d'una vivència personal emmarcada en la convulsió de la guerra civil del 36 a Espanya. És un relat vívid, sentimental, de l'adolescència d'una nina de 16 anys que es veu abocada a un somni de llibertat i que contempla com el que havia semblat immutable trontolla, que per un cop els pobres podran estar en la mateixa situació que els rics. És, sens dubte, una evocació delicada dels records d'una anciana, uns record que se li han quedat gravats com l'època més important de la seva vida, gairebé els únics que recorda amb certa nitidesa. Però més enllà d'això, és una descripció de com el somni de la llibertat es va anar fent cada vegada més amarg, de com les misèries humanes, la desconfiança i la por niaren ràpidament en l'ànima de moltes persones i hi sembraren l'enveja i l'odi. Així, ens ofereix una visió de petita escala de tot el que succeí a les zones que es mantingueren fidels a la República: l'entusiasme revolucionari, les tensions polítiques entre faccions, la violència i l'exili. I és que també l'exili és part de la narració, sobretot el que va suposar de por i esgotament, de com la pròpia voluntat de seguir endavant només es veia estalonada per la necessitat de salvar la vida de la Lunita, la filla de l'eufòria llibertària de la Montse.

En contrast amb aquesta narració tan personal, les mencions constants a Bernanos i el trasbals que patí en observar les aberracions comeses pels feixistes a Mallorca i la seva benedicció eclesiàstica, són un contrapunt interessant. L'autora recorre a Bernanos per denunciar el malson que es vivia a l'Espanya "nacional" i sobretot per denunciar el paper de l'Església, els representants de la qual es movien amb les sotanes tacades de sang, en sentit metafòric i en alguns casos concrets també literal. Aquest recurs funciona com un vincle entre la decepció, la decepció de Bernanos per la poc cristiana actitud dels ministres de la fe catòlics i la decepció de la Montse pel final del somni llibertari i de la seva pròpia adolescència.

No plorar és un relat delicat d'una època terrible a través dels records de qui els visqué. Té valor com a relat biogràfic, però també com a microhistòria, per observar com es va viure un fenomen tan transcendent com l'intent de revolució durant la guerra civil. Una molt bona lectura.


dimecres, 17 de febrer de 2016

"Victus", Albert Sánchez Piñol

Victus
Albert Sánchez Piñol, 2012
La Campana, 608 pàgines

En els darrers dies de la seva existència, Martí Zuviria, proper al centenari, dicta la seva vida. I la seva vida no és gens ordinària. Estudiant indomable, acabà posant-se sota el mestratge de Sebastien Le Preste de Vauban, el més excels dels enginyers militars de la seva època al servei de Lluís XIV. A la mort de Vauban passa a formar dels exèrcits francesos que defensen les aspiracions al tron espanyol de Felip d'Anjou, i d'allà, prèvia deserció, al servei directe del general Antonio de Villaroel en la defensa aferrissada de Barcelona durant el setge borbònic fins al seu commovedor final l'onze de setembre de 1714.

Parlar a aquestes alçades de Victus és parlar d'un dels fenòmens literaris més notables dels darrers temps en el panorama cultural nacional. Amb aquesta novel·la, recentment continuada amb Vae Victus, Sánchez Piñol va despertar a parts igual admiració i recel, ja que la visió que ofereix del conflicte denosta per igual als militars borbònics i a les autoritats catalanes, de forma que només es rendeix a la inusitada resistència dels habitants de Barcelona, autèntics herois de la narració, que deixaren la vida en una lluita que tenien perduda en tot moment i que van sostenir de manera absolutament suicida. És aquesta Barcelona la que és enaltida a través dels ulls de Zuviria, en clara contraposició a l'actitud de les autoritats barcelonines, temeroses i aferrades a les lleis i les tradicions fins a límits que anaven més enllà del raonable. Poca cosa més a dir, una magnífica narració que crida el sentiment.

dimarts, 16 de febrer de 2016

"El club de los optimistas incorregibles", Jean-Michel Guenassia


Le Club des incorrigibles optimistes

Jean-Michel Guenassia, 2009

Traducció de Maria Teresa Gallego Urrutia

RBA, 656 pàgines



Michel Marini és un jove adolescent que viu al París de finals dels anys 50 en una família una mica particular: un pare d'ascendència italiana, vital i optimista per naturalesa; una mare de bona casa, ferma i austera; un germà gran cada cop més interessat pels afers polític; una germana petita renouera i xerradora. En aquest París de 1959, que afronta el drama de la situació cada pitjor d'Algèria i es va impregnant de la fascinació cada cop major per la cultura dels EUA, Michel afronta la vida des de les seves passions, que són el futbolí, la fotografia i la lectura gairebé compulsiva. La seva curiositat el porta al reservat del Cafè Balto a Denfert-Rocherau, on té l'ocasió d'entrar en contacte amb un grup d'homes extraordinaris, tant per la consideració que reben (Sartre per exemple) com per les extraordinàries petites històries que tenen a les seves espatlles. Simultàniament, Michel s'endinsa en la adolescència, que el portarà a viure l'enamorament i a afrontar realitats que li costarà d'assimilar.



El club de los optimistas incorregibles planteja d'una manera efectiva un ampli ventall de temàtiques que es superposen i que ens són oferides a través dels ulls d'un jove adolescent despert i madur per las seva edat. Així, Guenassia ens mostra una realitat poc coneguda, si més no des del nostre país, com és la dura existència dels que aconseguiren escapar de més enllà del teló d'acer per assolir la llibertat i que moltes vegades quedaren condemnats a l'ostracisme o a fer una vida molt per davall de les seves expectatives. A través de la seva relació amb Michel, arribam a conèixer la història de cada un d'ells, marcada per la deserció per motius ideològics, per amor o per la voluntat d'assolir uns horitzons vitals més amplis que els que se'ls permetien en les fèrries dictadures populars comunistes. Paral·lelament, a través dels seus efectes sobre la família i les amistats del jove Marini, percebem el profund trasbals que suposa per França el conflicte algerià, la lluita per assolir la independència dels nord-africans i la voluntat gaírebé irracional dels francesos de conservar la seva més antiga i habitada colònia. Per si tot això fos poc, Michel enfronta també les seves pròpies vicissituds internes, sobretot en la seva relació amb el sexe femení. Dues relacions l'aclaparen, una de més aviat platónica amb l'al·lota del seu germà, i una d'intel·lectual que acabarà essent plenament amorosa amb una al·lota de la seva edat.


La veritat és que aquesta m'ha semblat una novel·la absolutament magnífica, que sap posar l'atenció en una realitat social poc coneguda, al manco al nostre país, i al mateix temps dirigeix la narració cap a temes de gran trascendència per França com el conflicte algerià, tractat des de la òptica del colonitzador i centrant-se sobretot en la dimensió humana de tot plegat, i també s'acosta una adolescencia prou particular. Una gran novel·la.