L’Ordre du jour
L’ordre del dia, guanyadora del premi Goncourt de 2017, és una novel·la singular. En primer lloc perquè té més a veure amb un assaig que amb una narració, i en segon perquè posa el focus en la història darrere la Història. Ens explica com es gesta la incorporació d’Àustria amb els amenaces del Führer al canceller austríac Schuschnigg; com von Ribbentropp s’aprofita de l’exagerada cortesia britànica per fer perdre a Chamberlain unes hores importants quan comença la invasió; com els tancs alemanys queden embussats per manca de previsió mentre en moltes vil·les austríaques les noietes esperen ansioses als alemanys. Vist així, seria un simple anecdotari, però Vuillard posa el focus també en un altre punt: la col·laboració de les empreses tant en l’auge del nazisme com en l’aprofitament de mà d’obra esclava jueva. Així, reprodueix una reunió de Göring i Hiler amb les grans fortunes per recaptar fons pel partit i fa un repàs de totes la que se’n beneficiarien i que encara avui són empreses capdavanteres, com a recordatori que el gran capital i els principis ètics i morals són realitats sovint incompatibles.
Éric Vuillard, 2017
Edicions 62, 144 pàgines
Alemanya, 1938. El nazisme ha decidit emprendre l’Anschluss, la política d’expansió territorial que acabarà per ser la causa de la II Guerra Mundial. El seu primer objectiu és l’annexió d’Àustria, i per tal d’aconseguir-ho, Hitler i els capitosts nazis recorren tot un seguit d’estratègies que no tenen gaire a veure en el que ens ve al cap quan pensam en la diplomàcia. La narració ens mostra aquest procés i algunes de les seves conseqüències.
Però crec que la vertadera ànima del llibre és posar de manifest la manera en que el nazisme va trasbalsar per sempre la vida de milions de persones. I ho fa d’una manera que és vertaderament colpidora: recordant com en la dies posteriors a la triomfal entrada dels nazis a Viena, es donà un degoteig incessant de suïcidis, tants que fins i tot la premsa deixà d’informar-ne. Vegeu aquí un passatge on l’autor aporta la seva reflexió al respecte:
Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho endevinessin, que ho calculessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho. I tant és que aquell mati Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnants en què se'ls feia pasturar herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fastic per un món que va veure desplegar-se en la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en els somriures de les noies, en tota aquella primavera pervertida. I fins en els somriures, en aquell fervor desfermat, Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar, darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, enmig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.
Una obra breu però fascinant.
Comentaris