Réquiem por un campesino español
Ramón J. Sender, 1953
El País, 138 pàgines
Acabada la guerra civil, mossèn Millán es prepara a la sagristia per a celebrar una missa de rèquiem que ningú li ha encomanat. La família no hi assistirà per temor, i els únics assistents seran aquells que de forma més o manco directa causaren la mort del recordat, els cacics del poble. El difunt és un jove d’esquerres, Paco el del Molino, i mossèn Millán recorda tota la seva vida profundament commogut pels sentiments de culpabilitat que el rosseguen per dins. I d’aquesta manera és com coneixem la vida de Paco, que possiblement era com la vida de tants altres espanyols que visqueren en la seva època. Era un nin espavilat que de mot jove demostrà una inusual preocupació per allò que avui en diríem la justícia social, en veure com certes persones de la vil·la vivien de forma miserable en coves. En la joventut les circumstàncies polítiques el posaren en disposició d’entrar en la política local i fer quelcom per lluitar contra les desigualtats. És així com entra en conflicte amb els poders fàctics, i quan els falangistes es fan amb el control de la situació dicten la seva sentència de mort, en la qual mossèn Millán en va ser un instrument facilitador.
Ramón J. Sender va escriure aquesta novel·la a l’exili a Mèxic, ja que havia hagut de fugir del país per no caure víctima de la barbàrie franquista com a conseqüència de la seva militància esquerrana i la seva participació en la lluita armada. El que fa amb Réquiem por un campesino español és construir un relat-tipus del que va suposar la imposició del franquisme a partir de 1936, amb una narració molt senzilla. Aquesta senzillesa narrativa, lluny de ser un defecte, és una virtut, ja que fa que la història llueixi, resplendeixi, sense quedar tapada rere una estructura complexa. I pens que aquesta era la intenció de l’autor, mostrar de forma crua i senzilla que un bon home, preocupat pel benestar dels seus congèneres i sense cap delicte a la seva esquena, acaba vilment assassinat per aquells que diuen representar “l’ordre”.
Evidentment, aquesta narració va més enllà dels fets concrets i se’n pot fer una lectura simbòlica. Així, Paco representa l’Espanya republicana que intenta lluitar per millorar les condicions de vida de les classes treballadores i acabar amb els antics privilegis que donaven lloc a les desigualtats; els cacics del poble representen a les forces conservadores, disposades a qualsevol cosa per evitar perdre el poder; mossèn Millán representa el paper de l’església, que defensa la resignació davant la misèria i no fa res -més bé el contrari- per evitar els assassinats de persones innocents.
Una novel·la imprescindible per entendre el segle XX espanyol.
 |
| Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de l'obra, dirigida per Francesc Betriu (1985). A la imatge, Antonio Ferrandis en el paper de mossèn Millán. Antonio Banderas fou Paco. |
Comentaris