"Viaje a la aldea del crimen", Ramón J. Sénder

Viaje a la aldea del crimen. Documental de Casas Viejas
Ramón J. Sénder, 1934
Pròleg d'Antonio G. Maldonado
Libros del Asteroide, 212 pàgines

El 10 de gener de 1933, en el llogaret gadità de Casas Viejas, una insurrecció de caire anarquista va portar a un dels fets més greus de la II República: la mort d'una vintena de pagesos a mans de les forces de l'ordre, en la majoria dels casos executats a sang freda. Uns dies després, Ramón J. Sender, juntament amb altres companys periodistes, arribà a la zona per intentar esclarir els fets. De la seva investigació, matisada amb la consulta de les actes de la comissió parlementària que es constituí per depurar responsabilitats, en sortí la present crònica periodística. En ella, Sender reconstrueix els fets a partir dels testimonis que directament pogué recollir i que després s'ampliaren amb la consulta de les esmentades actes de la comissió parlamentària. Es fixa, per damunt de tot, en la immensa cruesa de la vida en aquell racó de món, on la majoria de la població viu en la més absoluta de les misèries, amb una fam crònica, mentre els señoritos, com el duc de Medina Sidonia, i els seus propers gaudeixen d'un tren de vida elevadíssim. A tall d'exemple, servieixi la següent citació de les pàgines 19-20:

"Bajo la lluvia vamos enterándonos en Medina Sidonia de que el feudalismo agrario andaluz está hoy como hace ocho siglos. Bajo ese régimen bárbaro, la política del paria era el asalto, el robo, la violación. Después -en la era de los bandidos-, el trabucazo. La política del obrero del campo, más hambriento hoy que en el siglo XV y tan separado y alejado del bienestar y de la relación con los poderosos como entonces, no puede ser otra."

És una idea que reitera al llarg de tota la crònica, aprofundint en la idea de com d'absurd és el fet que miles d'hectàrees restin sense conrar, dedicades a la cria extensiva de bestiar, mentre centenars de milers de jornalers veuen passar la vida de barços pelgats perquè no poden treballar més que algunes setmanes o mesos de l'any. L'autor, d'ideologia progressista, es posiciona a favor dels pagesos, i il·lustra la seva lluita en una petita concessió a l'element poètic en el següent fragment de la pàgina 143:

"El hambre protestaba: -¡Esta tierra maldita! ¡Todo yermo! ¡Tierra de hambre y de miserias! La Tierra parecía responderles: -Aradme. Sembrad. Porque aquella tierra -aun dentro de la montaña- es fértil. Los campesinos replicaban en silencio: -Por eso, por querer roturarte, estamos aquí. Por eso han muerto en la aldea tantos compañeros. Por eso nos morimos de hambre aquí si no nos das tus frutos. ¡Tierra maldita, de hambres y miserias! -Yo no puedo daros nada si no me abrís en surcos y sembráis. -Te roturaríamos y sembraríamos. Todo estaba previsto por el sindicato. Pero no nos dejan. No eres nuestra. Los que pueden disponer de ti no te roturan, porque no tienen hambre. No eres nuestra. La Tierra clamaba: -No soy de nadie. Soy libre." 

Aquesta situació, a parer de l'autor, no sols no l'ha sabut resoldre el govern republicà d'Azaña sinó que l'ha agreujada amb la decisió de no permetre que els jornalers treballin fora de la seva localitat, mesura orientada a evitar la competència a la baixa dels jornals però que impedia que els jornalers poguessin cercar feina en altres bandes. A més, parla del donatiu que els poderosos fan als pobres, un subsidi d'una pesseta diària per comprar queviures, com un element més de la indignitat en la que es veuen forçades a viure les famílies pageses (pàgina 35):

"Para evitar el levantamiento de esos centernares de hombres existe el subsidio. Lo que todos los obreros llaman -sin intención política, sin sarcasmo- la limosna. "Nos van a dar la limosna". "Vamos a recidir la limosna". El subsidio les permite hacer sopas de pan una vez al día si la familia no es muy numerosa. El pan aquí vale cinco céntimos menos que en Medina; 0,90 el kilo y medio, que venden de una sola pieza. Vestido, alumbrado, calefacción, nulos. Cuatrocientas, quinientas familias en esas condiciones, a la hora de la revolución social, que creen llegada, matan o mueren pensando en el comunismo libertario que les permitirá poner en cultivo 33.000 hectáreas." 

Sobre els fets, es destaca la voluntat que la insurrecció de caràcter anarquista dirigida per Francisco Cruz, de malnom Seisdedos, fos eminentment pacífica i la voluntat de sumar a la nova societat que esperaven crear a les classes benestants. La inicial resistència dels guàrdies civils i l'intercanvi de trets en el qual un d'ells resultà ferit suposà l'inici de la tragèdia, atès que els reforços que es desplaçaren al llogaret actuaren de forma sinistrament violenta per sufocar la insurrecció. Tanmateix, el pitjor va ser la decisió que es va prendre un cop sufocada la resistències a la cabana de Seisdedos: escarmentar a la població. Així, es produiren detencions arbitràries i execucions sumàries de més d'una desena de pagesos sense cap tipus de prova sobre la seva intervenció concreta en els fets. La responsabilitat dels fets es demostraria que va correspondre al capità Rojas de la guàrdia d'assalt, que va ser jutjat i condemnat per 14 homicidis, a pesar dels seus intents de culpar de tot plegat al director general de seguretat del moment, Arturo Menéndez, al ministre de governació, Casares Quiroga, i al propi president del govern, Manuel Azaña. A pesar la claretat amb la que es varen determinar les responsabilitats, Casas Viejas es convertí en una llegenda negra pel govern republicà progressista i acabà per forçar una nova convocatòria electoral el novembre de 1933.

L'obra de Sender, molt marcada per la crítica del model social imperant al país i a la incapacitat del govern per capgirar la situació, destaca sobretot pel fet de posar el focus en les condicions tan precàries en les que vivia la població com a motor per a la revolta, com ja hem esmentat abans, i també en la idea subjacent que hi havia essers humans de distintes categories, i que la vida de les famílies pageses i jornaleres, miserables des de feia segles, eren vides de les que es podia disposar com a simple escarment, sense que les classes benestants fessin res més que intentar encobrir els fets, com relata l'autor que patí en primera persona, que va patir intents d'intimidació per part dels poderosos de la vila de Medina Sidonia.

Ens trobam davant una peça periodística de primer nivell, de redacció clara i concisa, que empra un llenguatge mancat d'artificis que fa que el text sigui contundent, profund, i transmeti la gravetat dels fets tal i com es desenvoluparen. És una crònica notable d'un fets ignominiosos que ens parlen de l'abús de poder, de misèria i de com n'és de fàcil actuar contra els febles, llavors i ara, per protegir els interessos dels poderosos.